Casaldàliga

T R I B U N A   

H I S T Ò R I E S

                

CIUDAD, martes 11 de Septiembre de 2012 5

 home coherent

 Francesc Jover

CIUDAD, martes 11 de Septiembre de 2012

Fa molts anys, quan era jove, vaig dir públicament que les corones d’or i d’argent de marededéus, calia subhastar-les i dedicar l’import a beques d’estudi universitari per a fills de treballadors. Ho feia des d’una publicació de signe catòlic i sembla que no va agradar la idea al nacionalcatolicisme. Encara queda alguna recialla d’aquella època, perquè de tant en tant m’ho

recorda algú com una proposta extravagant carregada d’irreverència. Bé, son coses que passen; també hi ha qui em tira en cara que en altres èpoques beneïa la taula i ara no ho faig.

Un altre dia us diré per què vaig deixar de beneir la taula. Hi han coses que es poden justificar raonablement.

El mateix de raonable i coherent que l’actitud del bisbe emèrit Pere Casaldàliga, un català nascut el 1928. El 1968 se’n va anar de missioner a una de les zones més pobres de l’estat de Mato Grosso, al Brasil. Una zona on hi havien pocs terratinents propietaris de tot, i altres, que era la gran majoria, que no tenien res. Els terratinents dominaven el mercat de treball en condicions de semiesclavitud ajudant-se de pistolers a sou. En 1971, el papa Pau VI crea la prelatura de Sâo Félix i Pere n’és nomenat bisbe. Un bisbe que mai no ha usat la mitra ni el bàcul, que no necessita cap palau per a viure, ni catedral per reunir els fidels. La seva residència és una barraca com les del veïnat, i quasi sempre la comparteix amb altres que no tenen casa.

Com no podia ser d’altra manera, Casaldàliga es va posar a favor dels més desvalguts, els peons sense terra, i començà una lluita, metafòricament parlant, per fer desaparèixer injustícies i desigualtats, al mateix temps que ensenya l’evangeli com a signe d’alliberació. Les forces vives de la dictadura del Brasil, d’aleshores, es van posar en contra seva i començà a rebre bonegons del Vaticà. Després, ambaixades del papa per reprendre’l i, finalment, el 1988, és obligat a visitar el Vaticà, pel sistema «ad limina», per donar comptes a Joan Pau II. Joseph Ratzinger fou l’encarregat de llegir-li el Cató, però no fou capaç de fer-li acceptar una teologia dogmàtica i autoritària.

El bisbat de Pere es va convertir en difusor de la teologia de l’alliberació, i d’una comunitat de base capaç de reivindicar llibertat i justícia per als més pobres. Aquesta actitud va fer que la dictadura torturara i empresonara moltes persones, al mateix temps que els més molestos eren assassinats. El bisbe era tractat per la dictadura de demagog, comunista, fariseu, indocumentat, home de mala fe, provocador…

Una volta, per octubre de 1976, va anar a una comissaria acompanyat per Joan Bosco, un altre capellà, per interessar-se per dos dones detingudes que eren torturades. La policia va disparar al pare Bosco i el va assassinar allí mateix.

En complir 75 anys, segons les normes canòniques, va presentar la dimissió. El substitut que hi va enviar el Vaticà, va dir a Casaldàliga que havia d’anar-se’n perquè si s’hi quedava podia fer-li ombra. Pere volia quedar-se allí, no perquè es considerava l’amo de la diòcesi, sinó perquè és allí on vol acabar la vida, i a més és l’única llar que té. La comunitat de creients de Sâo Félix no va acceptar el nou bisbe perquè no ha participat en l’elecció ni tan sols ha sigut consultada. Milions de catòlics de tot el món van protestar per la manera que el Vaticà, autoritàriament, nomena els bisbes sense participar-hi l’església local.

No puc relatar totes les anècdotes del català universal Pere Casaldàliga, però puc dir-vos que, vell i malalt, encara està al lloro. Diu que cal fer una reforma a l’Església començant per la supressió del Vaticà com a Estat, i del papa com a cap d’Estat. A més, diu que l’actual crisi l’ha provocat l’usurer capitalisme neoliberal i cal defensar-nos de manera contundent de les solucions que volen imposar-nos.

Davant d’aquesta ferma i exemplar actitud de Pere, jo em trac el barret i em pregunte, què fan els bisbes capficats únicament en el sexe i en els gais? Per què no ixen al carrer denunciant els que han provocat la crisi i defensant les víctimes? Per què no posen en venda les corones de marededéus, per ajudar els necessitats? Aquella Església i aquesta, és la mateixa? Com diria

Bausset: vergonya, senyors, vergonya. fran.jodo@gmail.com