Autor: Francesc Jover. Per al Ciudad d'Alcoi (enviat el 25 de setembre de 2012) Publicat el 2 d’octubre de 2012
No obrim cap diari, revista, pàgina web, o debat polític (de ràdio o TV), sense que aparega la Diada independentista de Catalunya. Uns diuen que els catalans no volen ser espanyols, sense especificar res més, altres parlen dels entrebancs que han tingut els catalans els darrers anys. Els mateixos que diuen unes i altres coses, durant la darrera etapa del franquisme defenien amb la boca ben oberta, i vocalitzant de manera ben clara, el dret indiscutible a l’autodeterminació dels pobles. Què ha quedat d’aquella reivindicació? Recordem aquella cançó de La Trinca més seriosa del que sembla: «Espanya és indivisible/ ni es parteix com un pastel/ què ja ho deia sempre Franco/ i també Carrero Blanco/ poc abans de pujar al cel».
La veritat és que la Constitució, regla màgica que marca la convivència de la societat, fa aigua per tots els costats i cal actualitzar-la. L’apartat de l’Estat de les autonomies, almenys, ha caigut verd de l’arbre sense haver arribat a madurar com estava previst. Permeteu-me uns comentaris del cas català que és la que més se’n parla ara mateix: fa uns anys el parlament català, seguint les regles de l’Estatut, va fer unes reformes aprovades pel 90 % del seu parlament. En el referèndum posterior va ser aprovat, és de veres que amb baixa participació (però no cregueu que el president dels EUA és triat amb molta més participació). Constitucionalment, aquell estatut és sotmès al Parlament Espanyol que, després d’haver promés el president d’aleshores que seria aprovat conforme arribara, li pegaren una bona tisorada. Desprès, el Tribunal Constitucional va acabar de deixar-la quasi despullada. És aquest el marge de maniobra que dóna la Constitució i el govern espanyol? Em sembla que cal reflexionar algunes coses més, com les que propose tot seguit.
L’Estat espanyol té atribucions per prohibir aterrar a l’aeroport de Barcelona a avions d’algunes companyies, i els fa aterrar a Madrid. Això comporta que moltes empreses multinacionals s’ubiquen a Madrid i no a Barcelona. L’Estat ha fet en vint anys 600 quilòmetres d’autovies a Madrid, mentre que a Catalunya solament n’ha fet 20. No sols això, les poques autovies que hi ha a Catalunya són de peatge i a Madrid gratuïtes. El 1993 hi havia a Madrid un cinturó que voltava la capital, i la meitat d’un segon cinturó. En 2007 hi havia a Madrid quatre cinturons de ronda que l’envolten i a Barcelona hi havien els mateixos de 1993.
La zona del pretés corredor mediterrani genera el 40 % de PIB espanyol, però l’Estat s’encabota en fer un corredor central que passe per Madrid i deixar un coll d’embut obsolet en la via de tren que va a Europa pel Mediterrani. La major riquesa industrial la produeix la petita i la mitjana empresa, estadísticament Catalunya té el més alt percentatge de tot l’Estat d’aquesta indústria.
El prestigiós economista Kenneth Rogoff ha dit que si Catalunya fóra independent seria un dels països més rics del món. No seré jo qui demane la independència de Catalunya, això ho han de fer els catalans si volen. Tampoc seré jo el que la negue, com ha fet el rei –mira qui parla– volent arreglar la casa d’altres, mentre que la d’ell la té potes amunt.
La monarquia espanyola no gaudeix de cap prestigi social ni polític i cada volta es parla d’ella amb més llibertat en tertúlies i debats públics. No és cap secret que la monarquia espanyola és un dels forats més negres que actualment té l’Estat, no solament pels quasi 600 milions d’euros, i el que no es diu, que hem de pagar entre tots, si no per l’actitud del seu cap i per la parentela que està aprofitant-se d’un tracte privilegiat per a fer negocis bruts. I encara s’atreveix a parlar.
Davant d’aquesta situació catalana i del seu tarannà pacífic i democràtic, i la intransigència dels governants nacionalistes espanyols, vull fer una crida a tots els ciutadans per declarar-se objectors en aquest tema. Que siguen els catalans qui ho decideixquen; nosaltres, que som la majoria de ciutadans, ni ens va ni ens ve. És un problema polític que s’ha de resoldre políticament, no amb l’exèrcit ni els tanques, com alguns diuen. Ací no hi ha violència, que sempre ha sigut la seua excusa. Si l’autodeterminació és un dret inalienable, ha d’estar reflectit clarament en la Constitució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada