JOSEP LLUÍS BAUSSET, MESTRE DE VALENCIANISME.
75
ANIVERSARI DE LA FUNDACIÓ
DE L’ASSOCIACIÓ PROTECTORA DE L’ENSENYANÇA VALENCIANA
a cura de Santi Vallés i Casanoves (filòleg i
assagista)
* Especialista en el
valencianisme polític i cultural de la primera meitat del segle xx, Santi Vallés és autor de la
biografia més important feta fins al moment, sobre Josep Lluís Bausset (Converses
amb l’home subterrani, València, Tàndem Edicions), guardonada l’any 2000
amb el Premi de la
Generalitat Valenciana al llibre millor editat en valencià.
Recentment, i com a ampliació dels seus estudis hemerogràfics sobre la premsa
valencianista dels anys trenta, acaba de traure a la llum el seu últim llibre
titulat Acció Valenciana (1930-1931). La consciència desvetlada. Un
exhaustiu treball d’investigació, publicat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al febrer de 2009
i que se centra en l’anàlisi hemerogràfica, ideològica i lingüística d’Acció
Valenciana, una de les publicacions més representatives del període en què es
va constituir l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana.
Ara
fa tot just 75 anys, al febrer de 1934, un grup de mestres i pedagogs
compromesos amb els moviments de renovació pedagògica, decideixen posar en
marxa l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (d’ara endavant APEV):
la plataforma responsable de lluitar per una escola valenciana i en valencià.
Sobre la base de l’experiència prèvia d’altres entitats destacades en el món
del valencianisme com ara la Secció Valenciana de Nostra Parla
o Acció Cultural Valenciana, aquesta associació es va erigir fins a 1938 en
l’entitat més destacada en la lluita per l’Escola Valenciana: un ambiciós
projecte educatiu que pretenia fer del valencià no sols la llengua vehicular de
l’ensenyament, sinó una eina de conscienciació col·lectiva que assentara els
fonaments del que havien de ser en el futur les noves generacions
valencianistes.
Josep
Lluís Bausset, aleshores un jove llicenciat en Farmàcia que des de 1932 havia
començat a descobrir els cenacles més representatius del valencianisme, va ser
amb tan sols 23 anys un dels impulsors d’aquesta iniciativa que comptava amb el
suport, entre d’altres, del Centre d’Actuació Valencianista (d’ara endavant
CAV):
“Crec que va ser a partir de les visites que jo feia cada vesprada a aquest
centre, on solia trobar-me amb valencianistes com ara Enric Soler i Godes o
Emili Beüt i Belenguer, que vaig tindre notícia de la idea de crear l’APEV i
m’hi vaig interessar. Si em preguntes concretament a través de qui o com va ser
la cosa, no sabria dir-t’ho exactament, però el que sí que et puc confirmar és
que va ser a través d’aquest centre que m’assabentí d’aquest projecte
valencianista”.
Mitjançant
aquest primer contacte i els vincles que Bausset degué establir també amb el
xicotet cercle de valencianistes que aleshores cursaven els seus estudis a
l’Escola de Magisteri, Josep Lluís Bausset va anar comprometent-se amb el
projecte de creació d’aquesta associació. Probablement, el contacte de Bausset
amb el món d’aquest grup d’ensenyants es va produir arran de la preparació dels
exàmens de Magisteri: “Quan vinguí de Madrid i arribí a València, vaig
aprofitar per a preparar-me dues carreres alhora: la de Practicant i la de
Magisteri. Com que hi havia moltes matèries de les quals no m’havia d’examinar,
perquè ja les havia superades en el Batxillerat Universitari, les vaig poder
aprovar en dos cursos consecutius. La primera, el curs 1932-1933, i la segona,
durant el cus 1933-1934. Potser, el fet d’estar preparant-me els exàmens de
Magisteri degué servir de pretext per a establir algun vincle amb el reduït
grup d’estudiants i mestres nacionalistes que en aquell moment hi havia a
l’Escola de Magisteri”.
Siga
com siga, i independentment de la forma com es va arribar a produir aquest
vincle amb l’APEV, el cert és que Josep Lluís Bausset va assumir des d’un
primer moment el conjunt d’aspiracions i reivindicacions d’aquesta plataforma
valencianista, presidida per Antoni Tarín Sales i encapçalada per un equip
directiu integrat per noms com el gramàtic i mestre Carles Salvador i
personalitats tan destacades del valencianisme com ara Robert Moròder o Pasqual
Asins i Lerma. Entre tots els animadors de l’APEV, es pot dir que Carles
Salvador era la veu més autoritzada per a encarregar-se del seu guiatge. La
seua ferma creença en la defensa del dret pedagògic dels infants a rebre les
classes en la seua llengua materna, inspirada en tractadistes com ara
Pestalozzi, Froebel, Montessori o Saer, i el clima de reflexió que havia anat
generant al llarg de la dècada anterior, el convertien en el candidat més
acreditat per a fer-se càrrec d’aquesta comesa.
Des
d’una perspectiva formativa i educacional, l’entitat amb la qual es van
comprometre tant Bausset com Carles Salvador, pretenia aportar el seu granet
d’arena a la tasca de redreçament valencianista cultural i polític que s’havia
encetat al País Valencià d’ençà de la fi de la dictadura de Miguel Primo de
Rivera, tal com així en aquesta declaració d’intencions de l’APEV: “Es
indubtable que el major obstacle per al recobrament del País Valencià, per a la
reconstrucció de la seua personalitat, és la manca de formació cultural
autènticament valenciana. I este greu perjudici que es fa a l’esperit del poble
és encara major si considerem el problema baix el punt de vista pedagògic”.
Per a
Bausset i la resta d’integrans de l’APEV, el principal problema sobre el qual
calia actuar era, en aquest sentit, l’elevat índex d’analfabetisme que es
registrava entre els parlants valencians,
i que aquesta entitat vinculava directament a l’inconvenient que suposava en el
procés d’aprenentatge, en general, el fet que els xiquets valencianoparlants
foren educats en una llengua que no era la seua:
El nombre
d’analfabets existents al País Valencià és vergonyós; les xifres són
aterradores. Milers d’infants deixen d’anar a escola, i els que ho fan, sols
conseguixen una cultura tan elemental que quasi bé podríem dir que és nul·la. A
què és açò degut? Senzillament a que l’ensenyança és donada en una llengua que
no és la del poble: en una llengua que els infants que al bressol de les seues
mares han oit les dolces paraules valencianes, no entenen, els resulta
estranya, i encara que arriben a prendre-la, no és mai amb la intenstitat
suficient per a què amb ella resulten d’eficàcia les ensenyances. Quan per
primera vegada els infants valencians van a l’escola i ouen al mestre que els
parla en atra llengua, es troben estranys a aquell ambient, el seu esperit es
rebela i cap ànsia senten per aprendre, puix que lo que aquell home els explica
ho entenen amb moltes dificultats. Per pedagogia i per valencianisme, s’imposa
puix l’ensenyança valenciana.
Fet
i fet, aquesta era la màxima, la conclusió amb la qual es presentava l’APEV en
l’article que obria el primer número del seu Butlletí, publicat el maig
de 1934. En aquest article, l’APEV aprofitava la crítica al sistema educatiu
del moment per a justificar la seua determinació de combatre aquest estat
d’alienació lingüística que patia la població escolar valenciana. Per això, i
com a avançament del que havia de ser la seua activitat futura, l’APEV no dubta
a avançar, com a aval del seu treball, les iniciatives que per a pal·liar eixa
situació ja havia posat en marxa aquesta entitat, com ara uns cursos de llengua
per correspondència que ja s’estaven impartint a Castelló, València i Alacant,
preparats i dirigits per Carles Salvador; la convocatòria del I Concurs
Infantil d’Escriptura Valenciana, dins del marc de la III Setmana Cultural
Valenciana, o les experiències pioneres de materials pedagògics en valencià
elaborats per alguns professors, com ara el cas de la revista escolar Ibèria,
dirigida i coordinada per mestre de Canet lo Roig, Antoni Porcar Candel. Amb
aquestes notícies, i la informació relativa a les diverses campanyes de
protesta que ja s’havien mamprés a favor de la implantació
del
valencià a les escoles, aquest primer Butlletí de l’APEV servia alhora
per a presentar l’entitat en societat i aconseguir incrementar com més millor
el nombre dels seus socis. Era aquesta una demostració de la faena feta fins
aleshores, una justificació que demanava, en justa correspondència, l’ajut dels
seus socis potencials amb peticions directes de col·laboració i de suport que
l’APEV feia en el seu butlletí, sota la forma de proclames propagandístiques
que incitaven a una implicació directa i decidida amb el projecte de l’APEV:
Cal que tots els
patriotes valencians siguen ben prompte socis de l’Associació Protectora de
l’Ensenyança Valenciana. Els que ja ho són, cal que es facen el deure de portar
un soci nou.
Ajudeu a l’obra
serena i conseqüent de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana.
Feu-vos soci.
La llengua és el
nervi espiritual que aguanta la Pàtria. Enrobustiu-lo,
fent-vos de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana.
Contribuir a l’obra
de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana és reedificar el País
Valencia, és fer Pàtria Valenciana. Feu-vos soci.
Juntament amb aquestes breus notícies destinades a donar a
conéixer l’entitat, la consulta d’aquest primer número del Butlletí de
l’APEV ens pot ajudar també a comprendre hui en dia quins eren els
objectius de l’associació i les pretensions que, com a entitat encarregada del
foment de l’Ensenyança Valenciana, perseguia. Objectius que, tal com demostra
l’article 2n dels seus estatuts (que reproduïm tot seguit), s’agrupaven entorn
de vuit apartats o actuacions prioritàries que apel·laven, en termes generals,
a la divulgació de la llengua, la provisió de material escolar en valencià i,
sobretot, a la creació d’escoles “d’esperit valencià” dins i fora del País
Valencià:
a)
Crear [...] centres d’ensenyança a
base valenciana; cooperar, en la forma que crega convenient, als que
s’establixquen i contribuir que els ja existents, a base d’altres llengües,
donen ensenyances d’idioma valencià i altre de caràcter valencianesc.
b)
Publicar llibres docents o
complementàriament instructius per facilitar l’ensenyança valenciana;
subvencionar la publicació d’atres que tinguen igual finalitat, i comprar,
vendre i regalar els que considere necessaris per al compliment de la seua
missió.
c)
Convocar concursos per fomentar
entre els valencians de totes les edats i condicions el conreu i coneixement de
la nostra Llengua, de la nostra Literatura, de la nostra Història, de la nostra
Geografía, del nostre Dret o qualsevol atre ordre de coneixements relacionats
amb el cos o amb l’esperit del País Valencià, i cooperar als que atres entitats
convoquen per a objectius similars.
d)
Fomentar la creació d’escoles
valencianes a fora del País Valencià per a estrangers i per als valencians
emigrats; publicar gramàtiques valencianes en atres llengües i diccionaris
valencians amb l’equivalent estrangera i, en general, cooperar a la difusió,
coneixença i honrament de la nostra llengua a l’estranger.
e)
Organisar tota mena d’actes
destinats a estimular l’avanç dels estudiosos a base valenciana, a estrényer
els llaços d’unió entre tots els elements que treballen d’una manera o atra per
la valencianisació de la nostra ensenyança, a la consecució de recursos per a
facilitar els fins de l’Associació.
f)
Obrir cursets sobre matèries
destinades a fer conéixer la personalitat i la vida del País Valencià,
efectuant-los on consider’ls més profitosos.
g)
Formar una Biblioteca amb llibres
docents i instructius, de naturalesa i esperit valencià i d’interés pedagògic
universal, amb la qual es puga contribuir a la major il·lustració del Magisteri
de la nostra Pàtria.
h) Publicar un Butlletí de l’Associació, i, si es creu convenient, una
revista difusora de l’ensenyança valenciana, que puga ser orgue de propaganda
dels fins socials i guia pedagògica per als mestres.
Per a la consecució de tots aquests objectius, i com a primer pas, l’APEV
es va marcar, com a primera meta, tindre una implantació no solament a la
ciutat de València sinó a tot el territori valencià per mitjà de la figura dels
delegats. Ja des d’aquest primer número en què es fixen les bases del que ha de
ser el programa d’actuacions de l’entitat, Josep Lluís Bausset apareix com un
dels catorze delegats amb què l’APEV comença a funcionar. La missió d’aquestes
delegacions, repartides per tot el País Valencià, era representar l’APEV i
promoure’n la difusió en cada població o barriada. En qualitat de delegat,
Josep Lluís Bausset va ser l’encarregat de representar l’APEV a l’Alcúdia, una
de les poques poblacions que comptaren amb un delegat propi, juntament amb la Vall d’Alba, Meliana,
Borriana, Canet lo Roig, Bocairent o Algar del Palància. Quant a les ciutats
més grans, com ara Castelló o Alacant, el mèrit d’aquesta delegació va recaure
també en dos noms il·lustres del valencianisme, com ara Gaietà Huguet Segarra o
Enric Valor i Vives, respectivament. Més enllà de l’àmbit valencià, i gràcies
als contactes que matenia aquesta entitat, l’APEV també va arribar a nomenar
delegats de l’associació a altres poblacions com ara Socovos, a Albacete, i
fins i tot fora de l’Estat espanyol: en concret, als Estats Units (Connecticut)
o a Argentina (a la ciutat de Córdoba).
En
tan sols un any, i a pesar dels problemes econòmics interns que va haver de
patir l’entitat en el seu primer any de vida com a conseqüència de les
irregularitats protagonitzades pel seu primer president, l’APEV va passar dels
78 socis amb què va començar als 170 de 1935. Sens dubte, una prova evident
l’acció de difusió de l’APEV s’havia convertit en la tasca prioritària de
l’entitat en el seu primer any de vida. Un èxit que, no sols va comportar
duplicar el nombre de socis, sinó també el nombre de delegats, que va passar de
14 a 32
delegats. Aquest increment de 18 delegats es va produir atenent la següent
distribució: 12 delegats més, repartits per poblacions del territori valencià
on abans no n’hi havia cap, com ara Albocàsser, Artana, Alcoi, Burjassot, la Font de la Figuera, Alfara d’Algímia,
la Llosa de
Ranes, Culla, Guadassuar, Algemesí, Oliva, Paterna o Sagunt; 4 delegats més a
sengles indrets de l’Estat espanyol, com ara Múrcia, Calasparra, Castro Somiedo
o Madrid, i 1 delegat més a l’estranger, en concret a la ciutat cubana de
Jiguani.
En
aquest increment de delegats, que es pot constatar gràcies a les referències
que en aquest sentit es fan en el primer número del Butlletí de l’APEV,
publicat al setembre de 1935.
En aquest número, corresponent a la seua segon època de la publicació, podem
remarcar també, com a nota significativa, la presència d’alguns noms de relleu
en el món del valencianisme, com ara el corredor de comerç resident a Madrid,
Joaquim Sanchis Zabalza, o el mestre Enric Soler i Godes, resident aleshores a
Sant Joan de Moró, una aldea pertanyent aleshores al municipi de Vilafamés, a la Plana Alta. Com a
seguidor de les tècniques del mètode Freinet i mestre destinat en aquell
llogaret, Enric Soler i Godes era aleshores un dels pedagogs que amb més èmfasi
lluitaven per la implantació d’un model educatiu que, prescindint de
l’ortodoxia del moment, experimentà camins de coneixença que anaven més enllà
de les matèries fixades pel currículum escolar i l’àmbit estricte del context
de l’aula. El resultat d’aquest plantejament innovador fou el mític quadern
escolar Sembra, concebut com una mena
de quadern de bitàcola on el mestre Enric Soler i Godes fixava aquells
exercicis o activitats que millor li permetien treballar amb l’alumnat el
descobriment del medi i de la llengua pròpia.
Des
d’una perspectiva molt més pròxima, aquest augment de delegats que caracteritza
la segona etapa de l’APEV té també una altra significació ben interessant per
al cas que ens ocupa, ja que comporta la incorporació d’Innocenci Signes Ruiz
com a delegat de l’APEV a Guadassuar.
Tot i que nascut a Guadassuar, Innocenci Signes exercia pràcticament tot el seu
activisme valencianista a l’Alcúdia. Íntim amic de Bausset i company
inseparable dels temps de l’Agrupació Valencianista la Senyera que tots dos
havien posat en marxa en 1932, Innocenci Signes compartia amb Bausset el
convenciment de la necessitat d’aquest compromís amb la pedagogia i la llengua
que simbolitzava l’APEV. Seguint l’exigència fixada en els estatuts de l’APEV
relativa al fet que cada soci havia de respondre de la integritat dels socis o
delegats que avalaren, va ser el mateix Josep Lluís Bausset qui va recomanar
Signes davant del nou consell directiu de l’APEV, integrat aleshores per
mestres i valencianistes que Bausset coneixia del Centre d’Actuació
Valencianista, com ara l’inspector d’educació J. J. Senent Ibáñez, el mestre
Ismael Rosselló Zuriaga, Robert Moròder o el mateix Emili Beüt i Belenguer, que
aleshores havia sigut nomenat president segon de l’APEV.
A
propòsit del nomenament d’Innocenci Signes, Bausset encara recorda, amb certa recança,
el moment en què aquest es va produir: “Ho recorde d’una manera molt difusa,
però crec que sí, la incorporació d’Innocenci Signes a l’APEV es degué produir
després de l’afer aquell del president Antoni Tarín, que es va quedar amb part
dels diners de l’associació. Això degué ser, tal com tu dius, l’any 1935. No sé
exactament amb qui vaig parlar, però el que sí que recorde és que vaig avalar
Innocenci com a persona íntegra i com a patriota apropiat per a representar
l’APEV a Guadassuar”.
Sota
el mestratge de Carles Salvador i amb el suport de les entitats valencianistes
més representatives del moment, l’APEV era vista tant per Josep Lluís Bausset
com per Innocenci Signes com l’emblema de la reivindicació d’una escola
arrelada a imatge i semblança del que des de feia més de tres dècades havia
tractat de fer a Catalunya l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana
(d’ara endavant APEC).
Encara que amb una gran diferència pel que feia al moment de la seua
constitució (l’APEC s’havia constituït com a tal cap a la fi del segle xix), ambdues entitats no solament
responien a un mateix ideari i compromís, sinó que eren deutores d’una
trajectòria de col·laboració compartida que s’havia materialitzat, anys abans
de constituir-se l’APEV, en la creació d’una delegació de l’APEC al País
Valencià en representació dels socis que aquesta entitat tenia a València.
Partint
d’aquest llegat i amb el mateix perfil d’associació apolítica que defensava
l’Agrupació Valencianista Escolar (AVE) en l’àmbit universitari, l’APEV va fer
bandera del seu suprapartidisme com a reclam per a aconseguir una major unitat
d’acció i, en conseqüència, una major receptivitat a l’hora d’obtindre suport
per part d’institucions i persones a títol individual. En aquest sentit, és
curiós remarcar que, no debades, alguns dels membres de l’APEV eren alhora
socis de l’AVE, com ara el mateix Josep Lluís Bausset, que encara recorda el
seu pas per aquella altra associació, coincidint amb el seu pas per la Universitat de
València, en la qual s’havia matriculat per a fer la carrera de Químiques: “No
sé si va ser aleshores o dos anys abans quan em vaig vincular amb el projecte
de l’AVE. Aquella agrupació estava formada per estudiants universitaris i el
que perseguia era organitzar actuacions encaminades a la valencianització dels
estudis superiors”. La pretensió d’aquesta altra entitat, constituïda en 1932,
havia servit també d’esperó per a l’APEV. Presidida per Dómenec Gómez Senent,
germà de Nicolau Primitiu, l’AVE també pretenia cridar l’atenció sobre la
necessària valencianització de l’estament educatiu:
¡Treballem
tots per la Universitat
valenciana! ¡Treballem i eduquem-nos per la nostra formació valencianista, i
axís serem forts! ¡Treballem tots junts en la nova Agrupació Valencianista
Escolar, que ha naixcut al calor de l’entusiame que les noves idees de
llibertat i cultura han despertat en els cors de tot estudiant valencià de bona
voluntat i ample esperit! ¡Treballem per esta València que mereix el nostre
esforç, ja que a ella devem la vida; fem-la culta, que és fer-la poderosa i
fer-la gran! ¡Que ja ella ens sabrà recompensar amb escreix! ¡¡Estudiants
valencians!! ¡Tot per València!
Tot
i que en espais educatius diferents, la voluntat de l’AVE i la de l’APEV, era,
en definitiva la vocació que aleshores professaven homes com Josep Lluís
Bausset, Innocenci Signes i la major part de les plataformes i entitats que
aspiraven a fer del valencianisme un front únic com a única forma d’assolir una
major incidència en el cos cívic i social. Sense un fonament sòlid en tots els
àmbits de la societat, difícilment es podia aspirar a forjar una base forta
prèvia a qualsevol actuació política posterior. Comptat i debatut, aquest era
el plantejament, el convenciment amb el qual Bausset i els integrants de l’APEV
aprofitaren el moment d’eclosió del valencianisme als anys trenta del segle xx per a dur a la pràctica moltes de les
que havien sigut les seues aspiracions durant les dècades precedents.
Als
seus 99 anys acabats de complir, Josep Lluís Bausset encara manté intacte,
però, el seu convenciment que l’escola, per a ser valenciana, ha de ser
nostrada i en valencià. Si fa no fa, el mateix convenciment que, si ens ho
mirem amb perspectiva, inspira l’actual moviment de l’Escola Valenciana que
cada any impulsa iniciatives com les trobades en valencià. Amb el renovellat
esperó de qui aleshores era un jove entusiasta i hui un defensor d’un compromís
refermat pel pas dels anys, Bausset continua sent, hui per hui, el testimoni vivent més palès de qui fa 75
anys apostava ja pels moviments de renovació pedagògica i la defensa de la
llengua a les aules com a única forma d’assolir algun dia una escola com la que
fruïm a hores d’ara a la major part dels col·legis de l’Alcúdia.
Som
el que som perquè, abans que nosaltres, altres en situacions molt adverses van
posar les primeres pedres del que hui és la nostra escola valenciana.
Contràriament al que comunament es pensa, i això és una cosa que sovint
oblidem, aquesta lluita no és fruit exclusivament dels últims trenta anys d’activisme,
sinó d’una reivindicació valencianista que, gestada al començament del segle xx, ultrapassa amb escreix aquest límit
temporal i arrela en el terreny fèrtil dels corrents d’innovació pedagògica
que, d’ençà la revolució burgesa de 1868 i a partir sobretot de l’humanisme de
Francisco Giner de los Ríos i el seu llegat (la Institució Lliure
d’Ensenyança), possibilita l’emergència
de plataformes que, com l’APEV, lluitaren de valent per una escola cada vegada
més pròxima, participativa i que adoptara com a pròpia la llengua materna de la
comunitat lingüística que l’acollia, és a dir, el valencià.
Per
molt legítim i lògic que ens puga semblar actualment el que fa quasi un segle
era un acte d’atreviment d’una minoria minoritària, el cert és que l’Escola Valenciana
de hui és el que és gràcies a l’ideal d’escola que van concebre al seu dia
valencianistes abnegats i tenaços que, com Bausset, van creure en allò que
aleshores no deixava de ser una utopia o, si més no, una excentricitat . Set
dècades després, aquella aposta per la utopia s’ha convertit en un moviment
pedagògic capdavanter que hui tots coneixem amb el nom d’Escola Valenciana i
que, cada any, és capaç de mobilitzar milers i milers de mestres, de pares,
mares i familiars de xiquets i xiquetes de tot el País Valencià. L’esperit d’un
moviment ben actual, però deutor d’un moviment reivindicatiu valencianista que
es remunta, com a mínim, a la dècada dels anys trenta del segle passat, amb un
precedent tan nostrat com el que va suposar l’APEV.
En
ple segle xxi, i en complir-se el
75 aniversari de la fundació de l’APEV, crec que ja és hora de traure a la llum
l’exemple dels qui, com Josep Bausset i altres valencianistes com Carles
Salvador o Enric Soler i Godes, van convertir el seu compromís amb l’APEV en un
deure de patriotisme i d’implicació una primera ensenyança, que volien adaptada
al perfil i característiques idiomàtiques de l’alumnat i no a l’inrevés. Si a
hores d’ara és just i meritori reconèixer el treball laboriós que actualment fa
el moviment reivindicatiu Escola Valenciana, més just hauria de ser no oblidar
d’on venim i reconèixer, el mèrit dels qui foren uns dels precursors d’aquesta
tasca. El llegat amb els qui, en un acte d’honestedat cívica col·lectiva, els
devem un reconeixement i una admiració ben merescuts.
