“EL AGUA ES DE TODOS”

Aquestes són les paraules del President Camps per reivindicar, una vegada més l’aigua de l’Ebre. També la de la Manxa i la seua amiga la Sra. De Cospedal? Ho deia en el missatge de final d’any: “ el agua es de todos, no hay fronteras, y no hay divisiones” . Així en castellà!! Quan utilitzarà sempre el valencià el nostre President? I després parla de defendre la nostra llengua!! Qui s’ho creu això?

Pel que fa a l’aigua de l’Ebre, quan li convé, el Sr. Camps esborra les fronteres. Quan no li convé, troba muralles, fronteres i divisions al riu Ebre!! Curiosament demana l’aigua d’aquest riu, defensant que és de “todos”, però veu fronteres al riu Ebre pel que fa a la llengua. Com ens agradaria als valencians escoltar al President Camps, que “no hay fronteras  y no hay divisiones”  pel que fa a la llengua que compartim els qui vivim a una part i a l’altra de l’Ebre! Estem convençuts que ja ho sap això el Sr. Camps! Per això, tota la comèdia que fa (tot el drama, més aviat!!) respecte a les diferències amb la llengua, encara és més greu! Perquè sabent com sap de la unitat de la llengua, juga amb els sentiments dels valencians, manipulant descaradament una qüestió científica, acceptada per totes les Universitats del món.

Quina poca talla moral que té aquest President nostre!! Quina diferència tan gran respecte al Lehendakari Patxi López! El Sr. López (tot i que no és sant de la meua devoció) deia que  l’euskera: “no té amo ni ideologia....perquè és un fet patrimonial, i un vincle cultural entre les dues comunitats” (Euskadi i Navarra)  Per això assegurava la  difusió dels dos canals de la televisió basca a Navarra. Encara afirmava: “l’Euskera és un dels vincles especials que uneix les dues comunitats” I ací, el President Camps prohibint vore TV3 (com un altre Chávez veneçolà!!) posant dificultats a l’Escola Valenciana o l‘Intersidical Valenciana, posant traves als instituts amb línies en valencià o negant els títols de filologia catalana, amb una sanitat de pena i amb una llei de dependència que no aplica!

Deu ser que tot això és una qüestió sense importància per al President Camps! Segurament deu estar més preocupat pels vestits que ha de lluir a les Fòrmules 1 o a les Copes d’Amèrica! La llengua, per a què? De l’aigua sí que (demagògicament) en fa propaganda el nostre President!  Però el valencià no l’interessa gens en absolut al President Camps. Quina pena que fa!!!

                                                                             Josep Lluís Bausset

Que siguen cent anys més!

València retrà homenatge, demà, a Josep Lluís Bausset, un home que fa cent anys i que no ha parat ni un dia de lluitar pel país i per la llengua. Un home modest, que defuig tot protagonisme, però que Joan Fuster va considerar 'admirable'. I si ho deia un escèptic com ell, més val creure-s'ho. 

Des de l'Alcúdia Bausset ha estat tota la vida un baluard contra les maltempsades, i tantes que n'ha hagudes de sofrir ell! Amb cent anys Bausset és un exemple de les tenacitats que calen, sovint discretes, fins i tot silencioses, sempre constants, per a mantenir viva la flama del país, per a fer-la créixer i enfortir-la i escampar-ne incansablement les guspires. Que haja optat sempre per la feina anònima ('subterrània', com deia Joan Fuster), que haja defugit publicitat i fanfàrries, no significa que no siguem capaços, els homes i les dones que avui som un poc més lliures gràcies al seu esforç, de reconèixer la tasca del professor Bausset. 

I ho fem, ho farem demà, amb un acte públic en presència de l'alcalde de l'Alcúdia, del magnífic rector de la Universitat de València, del pare abat de Montserrat i de l'ex-president Pujol. També d'una colla de valencians presidits pel pintor Manuel Boix, un dels homes que ha viscut de molt a prop la seua generositat, que hem signat un article col·lectiu aquests dies reconeixent en ell un exemple per al nostre treball i per al nostre compromís. 

Abans de la guerra ell i els seus amics del poble constituïren una entitat valencianista, s'havien subscrit quasi tots a periòdics catalans; una vegada assistiren amb la seua bandera en un míting pro estatut valencià i, quan un dels oradors començà a parlar en castellà, abandonaren sorollosament l’escenari amb bandera i tot. Ho escrivia Joan Fuster per carta a Vicenç Riera Llorca; en poques línies resumia l’esperit i l’empenta dels anys en què nasqueren l’Agrupació Valencianista Republicana, el Centre d’Actuació Valencianista o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, entitats en què Josep Lluís Bausset va fer una feina intensa i entusiasta, al costat d’actives personalitats de la llengua i de la cultura com Manuel Sanchis Guarner, Carles Salvador o Enric Soler i Godes. En tots i cadascun dels anys que han passat des d’aleshores, Bausset ha mantingut, i manté, idèntica actitud de compromís i de perseverança. 

Després de la guerra i de les depuracions franquistes, el professor Bausset, farmacèutic, químic i practicant de medicina i cirurgia, es va traslladar a València i va conèixer un jove Joan Fuster: s’havien vist en la famosa 'pensió clorofil·la' (anomenada així per la poca carn que els hostes trobaven al plat) i van coincidir en una llibreria de vell, cercant llibres en català: l’amistat ja no es desféu mai més. 

D’aquella època data el naixement d’una tertúlia de la qual Fuster fou ben aviat assidu, i que avui es continua reunint, cada dilluns de l’any, a la mateixa ciutat de València. La veu del senyor Bausset s’hi sent tan clara i raonada com sempre. 

No cal dir que, fidel a l’esperit d’activista que la situació del país ha reclamat, Josep Luís Bausset va saber combinar, amb franquisme o sense, el bell costum de contrastar parers amb l’acció en favor de la llengua i la consciència nacional: des del seu poble, des de l’Alcúdia, on ha arrelat i fructificat, Bausset va saber unir un grup de joves al voltant d’iniciatives com ara la revista Parlem (una de les primeres publicacions en català del País Valencià durant la dictadura franquista), va organitzar tota mena d’actes culturals i conferències (amb Josep Vicent Marquès, Ernest Lluch o l’imprescindible Sanchis Guarner) o va tirar endavant un programa de ràdio que parlava de les coses del camp en la llengua dels oïdors. L’ordre de prohibició que li va enviar el governador civil franquista és d’antologia: 'Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, no podemos consentir, después de tres años de Guerra Civil, ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la Unidad de la Patria.' Tenien la força i la van fer tancar. Però Bausset tenia la raó i va continuar, infatigable, en sintonia: de seguida va organitzar, des de l’Alcúdia mateix, classes nocturnes de valencià per a adults. 

Ara que ell fa cent anys em ve al cap una vella anècdota vaticana. Conten que, en un sopar notable per a celebrar l'aniversari d'un papa vell, un cardenal va fer un brindis desitjant 'cent anys més'. El papa, en un somriure, féu aquesta resposta: 'No posem límits a la providència.' Això mateix, doncs. senyor Bausset moltes gràcies i que per molts anys més pugam gaudir del vostre exemple.

Vicent Partal  26.02.2010

Apunts nacionalistes

Autor: Francesc Jover. Per al Ciudad d'Alcoi (enviat el 9 d’octubre de 2012) (Publicat el 16 d’octubre de 2012)

No fa molts anys Octavio Paz (1914-1998) deia a Roma que les nacions menudes són realitats molt més antigues que l’Estat nació. A més, deia que Europa s’ha fet de la pluralitat de nacions, i afegia que era un apassionat defensor de les nacionalitats menudes perquè preserven la pluralitat i fomenten la creativitat.

La societat no hi està sensibilitzada, ni acaba d’adonar-se de la importància i riquesa antropològiques que té una nacionalitat sense estat. Hi han estats que han ofegat nacionalitats, conscientment o inconscientment, i moltes altres estan en perill de fer-ho. Quan una nacionalitat mor de manera natural s’empobreix el planeta, i si mor ofegada conscientment per un estat podíem parlar-ne d’assassinat. El mateix diríem quan desapareix de la terra una espècie animal, o planta, per l’acció humana.

Espanya, com Europa, ha estat formada per nacions i s’ha classificat ací mateix com un Estat nació. Però, són innegables les diferents nacionalitats dins de l’Estat espanyol, amb una història pròpia i una llengua pròpia. La Constitució de 1812, que ara ha complit dos-cents anys, féu un gran error convertint Espanya en nació sobirana sense assumir les diferents nacionalitats que hi havien. La Segona República va intentar corregir-ho sense aconseguir-ho per la rebel·lió militar. La restauració democràtica va tornar a intentar fer un lloc a les nacions dins la Constitució, tot i que allò de «café per a tots» fou un altre error que no ha solucionat el problema.  

Per considerar un territori nació calen unes determinades circumstàncies que aglutinen la societat: principalment una llengua i una història. Però també cal que hi hagen més coses: sentiment patriòtic col·lectiu de la seva gent, infraestructures de comunicació del territori, punts de referència culturals, esportius, polítics, etc.

Però açò no servirà de res si la resta d’espanyols no té una actitud de reconeixement i d’acceptació, en pla d’igualtat, en cada nacionalitat de l’Estat. També hi ha d’haver per part de tots un convenciment inqüestionable del dret a l’autodeterminació, que són els ciutadans de la pròpia nacionalitat qui han de decidir el seu futur sense cap interferència. El sentit comú, i el més elemental sentit democràtic, no pot admetre que siguen ciutadans d’altres territoris qui determinen quan i com han de manifestar-se els ciutadans d’una nació. No poden ciutadans del nord decidir la sobirania a ciutadans del sud, o viceversa. Si el poder de l’Estat nega el dret d’una nació a ser sobirana, és com si volguera retindre la ciutadania subjugada contra la seva voluntat. El nacionalisme espanyol és intransigent, a més, és un muntatge artificial i un error per a la pacífica convivència.

N’hi ha una altra vessant que també cal considerar. Si volem una Espanya indivisible, no ha de ser per allò que ponen les gallines, ha de ser fent un marc adequat per conviure amb igualtat i tolerància, on tots estiguen a gust sense sentir-se discriminats. En els plans d’ensenyament espanyols havia d’haver-hi una assignatura que fera entendre als individus des d’infants que Espanya és diversa amb diferents cultures, totes dignes del mateix respecte i protecció.

Hi han actituds errònies en la societat que havíem de rectificar. Tota nació té l’obligació moral de protegir i fomentar la seva llengua. Quan una nació pren acords sobre la llengua, el poder mediàtic espanyol i bona part de la societat no pot posar-s’hi en contra. Una nació amb una llengua pròpia ha de tindre plenes facultats per a determinar, com a mínim, quins càrrecs de l’Administració estan obligats a saber-la parlar.

No poden haver-hi espanyols considerats de segona perquè parlen una llengua no castellana. Podria ser que, per això, algú preferisca no ser espanyol. Quan una nació vol separar-se potser és perquè no es troba a gust o perquè es sent menyspreada per la resta de l’Estat. Tots ho havien d’entendre convençuts d’estar salvant un valuós patrimoni. fran.jodo@gmail.com 

 

Mira qui parla

Autor: Francesc Jover. Per al Ciudad d'Alcoi (enviat el 25 de setembre de 2012) Publicat el 2 d’octubre de 2012

No obrim cap diari, revista, pàgina web, o debat polític (de ràdio o TV), sense que aparega la Diada independentista de Catalunya. Uns diuen que els catalans no volen ser espanyols, sense especificar res més, altres parlen dels entrebancs que han tingut els catalans els darrers anys. Els mateixos que diuen unes i altres coses, durant la darrera etapa del franquisme defenien amb la boca ben oberta, i vocalitzant de manera ben clara, el dret indiscutible a l’autodeterminació dels pobles. Què ha quedat d’aquella reivindicació? Recordem aquella cançó de La Trinca més seriosa del que sembla: «Espanya és indivisible/ ni es parteix com un pastel/ què ja ho deia sempre Franco/ i també Carrero Blanco/ poc abans de pujar al cel».

La veritat és que la Constitució, regla màgica que marca la convivència de la societat, fa aigua per tots els costats i cal actualitzar-la. L’apartat de l’Estat de les autonomies, almenys, ha caigut verd de l’arbre sense haver arribat a madurar com estava previst. Permeteu-me uns comentaris del cas català que és la que més se’n parla ara mateix: fa uns anys el parlament català, seguint les regles de l’Estatut, va fer unes reformes aprovades pel 90 % del seu parlament. En el referèndum posterior va ser aprovat, és de veres que amb baixa participació (però no cregueu que el president dels EUA és triat amb molta més participació). Constitucionalment, aquell estatut és sotmès al Parlament Espanyol que, després d’haver promés el president d’aleshores que seria aprovat conforme arribara, li pegaren una bona tisorada. Desprès, el Tribunal Constitucional va acabar de deixar-la quasi despullada. És aquest el marge de maniobra que dóna la Constitució i el govern espanyol? Em sembla que cal reflexionar algunes coses més, com les que propose tot seguit.

L’Estat espanyol té atribucions per prohibir aterrar a l’aeroport de Barcelona a avions d’algunes companyies, i els fa aterrar a Madrid. Això comporta que moltes empreses multinacionals s’ubiquen a Madrid i no a Barcelona. L’Estat ha fet en vint anys 600 quilòmetres d’autovies a Madrid, mentre que a Catalunya solament n’ha fet 20. No sols això, les poques autovies que hi ha a Catalunya són de peatge i a Madrid gratuïtes. El 1993 hi havia a Madrid un cinturó que voltava la capital, i la meitat d’un segon cinturó. En 2007 hi havia a Madrid quatre cinturons de ronda que l’envolten i a Barcelona hi havien els mateixos de 1993.

La zona del pretés corredor mediterrani genera el 40 % de PIB espanyol, però l’Estat s’encabota en fer un corredor central que passe per Madrid i deixar un coll d’embut obsolet en la via de tren que va a Europa pel Mediterrani. La major riquesa industrial la produeix la petita i la mitjana empresa, estadísticament Catalunya  té el més alt percentatge de tot l’Estat d’aquesta indústria.

El prestigiós economista Kenneth Rogoff ha dit que si Catalunya fóra independent seria un dels països més rics del món. No seré jo qui demane la independència de Catalunya, això ho han de fer els catalans si volen. Tampoc seré jo el que la negue, com ha fet el rei –mira qui parla– volent arreglar la casa d’altres, mentre que la d’ell la té potes amunt.   

La monarquia espanyola no gaudeix de cap prestigi social ni polític i cada volta es parla d’ella amb més llibertat en tertúlies i debats públics. No és cap secret que la monarquia espanyola és un dels forats més negres que actualment té l’Estat, no solament pels quasi 600 milions d’euros, i el que no es diu, que hem de pagar entre tots, si no per l’actitud del seu cap i per la parentela que està aprofitant-se d’un tracte privilegiat per a fer negocis bruts. I encara s’atreveix a parlar.

Davant d’aquesta situació catalana i del seu tarannà pacífic i democràtic, i la intransigència dels governants nacionalistes espanyols, vull fer una crida a tots els ciutadans per declarar-se objectors en aquest tema. Que siguen els catalans qui ho decideixquen; nosaltres, que som la majoria de ciutadans, ni ens va ni ens ve. És un problema polític que s’ha de resoldre políticament, no amb l’exèrcit ni els tanques, com alguns diuen. Ací no hi ha violència, que sempre ha sigut la seua excusa. Si l’autodeterminació és un dret inalienable, ha d’estar reflectit clarament en la Constitució.

Prou de festa en l'Administració

4 CIUDAD, martes 9 de Octubre de 2012

H I S T Ò R I E S   FRANCESC JOVER

         Cada dia és més difícil a la classe política amagar la fallida econòmica en què ha situat l’Estat. A més, ho fan mantenint privilegis i corrupcions de minories d’una manera sistemàtica. Estem convençuts que els qui mouen les finances internacionals és aquella trilateral (us en recordeu?), un mític grup financer de no més de vint persones que movia el món com si de titelles se tractara. Actualment s’ha sofisticat més l’hegemonia del món financer, però les dificultats econòmiques que estem passant cal fer responsables també els polítics que ens governen. Davant del poder financer podem sentir-nos impotents, però davant de la classe política podem tindre la clau. Per això, hem d’estar convençuts que el sistema democràtic té més mecanismes que aquells d’emetre el vot cada quatre anys. El vot no és cap xec en blanc per a ningú, i això no sols han d’acceptar-ho les majories absolutes, també nosaltres hem de creure’ns-ho de debò i buscar altres vies.

Estan arribant-nos corrents d’opinió de la premsa alemanya que qüestiona allò que volen vendre’ns ací els polítics i alguns mitjans d’informació. Pot ser que la Merkel no siga la mala de la pel·lícula, com diuen.

       Pot ser que els financers europeus no siguen solament usurers que volen ofegar-nos per guanyar més diners. Atenció!, de cap manera vull dir que la Merkel és una germaneta de la caritat i els financers son deixebles de Charles de Foucauld, no; que cap persona mal interprete el que hi vull dir.

Les coses a voltes no són blanques o negres, i cal descobrir-hi matisos. Sembla cert que Espanya i els seus governants estan en mans, i són fidels servidors, de l’oligarquia econòmica i financera. Però, també podria ser que les altes finances europees i internacionals creuen que Espanya no pot rebre cap diner sense que hi haja un canvi radical en l’estil i la gestió d’administrar. Per no perpetuar la crisi i deixar endeutats els ciutadans de menys recursos durant generacions, s’ha de fer una reforma estructural de l’Administració de les autonomies i grans ajuntaments. S’ha d’augmentar la participació dels ciutadans en les decisions polítiques. S’ha d’obrir un  període de reflexió per a sotmetre a referèndum un nou model d’Estat. S’ha d’escoltar, a més dels partits minoritaris, les diferents plataformes cíviques entre les quals estan les d’ensenyament, les de sanitat, les que defensen la llei de dependència, el moviment 15M, els de iaioflautes, etc.

Les entitats financeres de la CAM, Bankia, entre altres, cal deixar-les enfonsades una volta que siguen sotmesos a responsabilitats els culpables de la fallida. Perquè n’hi han. Els diners amb què volen revitalitzar-les, eludint complicitats polítiques i financeres, que siguen invertits en sanitat, educació i dependència. Que s’anul·le de manera fulminant els 1.800 milions en despeses de defensa que no aprofiten més que per fer espectacle desfilant. Que s’anul·len les empreses públiques que han estat muntades únicament per enxufar més de mig milió de familiars i amics de polítics sense cap control ni fiscalització. Revisar els substanciosos i duplicats sous a polítics, i suprimir dietes ara mateix als diputats que tenen casa a Madrid i cobren 1.838 mensuals per desplaçaments.

La «festa permanent» que practica l’Administració ha d’acabar-se. L’època que lligaven els gossos amb llonganisses ha tocat fons. Ha sigut un gran error fer retallades als sectors més desgraciats de la societat. Enfronteu-vos a la realitat i comenceu vosaltres a retallar-vos, és per on havíeu d’haver començat. Els grups financers seran usurers i aprofitats, però no són badocs i saben on s’ha de tirar mà a la tisora. Henry Ford, un empresari americà molt espavilat de primeries de segle XX, ja ho va dir: «Cada un dels meus empleats ha de tindre un cotxe». I mai no hagueren tingut un cotxe sense uns sous que els convertia en consumidors.

Retallar sí, però aneu amb compte i mireu a qui; ha! i no convertiu la policia en botxins defenent els vostres errors.

fran.jodo@gmail.com

FRANCESC FERRER PASTOR

Ahir va fer 10 anys que ens va deixar Francesc Ferrer Pastor, un home bo, un apassionat pel país, un lexicògraf que va ajudar a difondre i a normalitzar la nostra llengua!
Ferrer Pastor va nàixer a la Font d’En Carròs el 1918. Entrà al món de les arts gràfiques amb només
onze anys, a la impremta Melià, on cobrava dos quinzets per una jornada de treball de 7 del
matí a 9 de la nit.
A la guerra, concretament al front de Castelló, i pel seu interès per la llengua, «observava i anotava
les paraules i variants valencianes d’altres comarques, no conegudes per mi», com declarava ell
mateix el 4 de febrer de l’any 2000, en la concessió de la medalla de la Universitat de València.
En acabar la guerra, va fer un fitxer «de les paraules que sentia cada dia i que no es trobaven en
els vocabularis valencians que havia pogut arreplegar».
El 1941 entrà a treballar al diari Jornada i als diumenges al Levante i més tard a Las Provincias, que
en aquell moment dirigia Martí Domínguez Barberà.
Quan el 1948 Carles Salvador va organitzar el primer curs de valencià a LoRat Penat, Ferrer Pastor
es va matricular com a alumne, i l’any següent ja va participar com a professor del primer curset
que organitzà Lo Rat, per a correctors i periodistes.
Ferrer Pastor va fer el Diccionari de la Rima i el Vocabulari Valencià-Castellà. Col·laborà també
amb el món de les falles, pel fet que podia escriure en valencià. El 1966 aparegué el Vocabulari Castellà-
Valencià i el 1967 el vocabulari Castellà-Valencià i Valencià-Castellà, que han utilitzat milers i
milers de xiquets. El 1985 tragué el Diccionari General, «l’obra lexicogràfica més important del segle
XX», tal i com digué el professor Antoni Ferrando.
Va ser membre fundador d’Acció Cultural del País Valencià i del Partit Nacionalista del País Valencià
de Francesc Burguera. També fou membre de la Comissió Litúrgica per a la traducció dels textos
al valencià, i de la Paraula Cristiana. El 1994 va rebre el Premi del Centenari de la Societat Coral El
Micalet. El 4 de febrer de l’any 2000, en rebre la Medalla de la Universitat de València, amb una gran
senzillesa, es va qualificar com «un humil treballador». Va participar a la tertúlia dels dilluns (a l’hotel
Oltra i a San Patricio) en companyia de mon pare, Ramon Trullenque, Joan Garai, Josep Mª Ruiz o
Francesc Burguera entre d’altres. La seua paraula i el seu consell, sempre mesurat i ple de sentit comú,
era per a tots els qui l’escoltàvem una lliçó.
En la concessió de la Medalla de la Universitat, el Rector Pedro Ruiz parlà de Ferrer Pastor com
«una persona, la vida de la qual ha estat dedicada a deixar-nos a tots, el bé cultural més important
que té un poble: la llengua. Ferrer Pastor ens ha regalat paraules». I en el llibre-homenatge que li dedicà
la Universitat, el professor Joaquim López Rio, molt encertadament, qualificà a Ferrer Pastor
com «un home inquiet, que des de la impremta, des de l’edició s’apropa a la lletra per tal d’acabar
convertit en un servidor, en un investigador de la llengua».
El record de Ferrer Pastor als deu anys de la seua mort, ens encoratja a continuar la seua tasca
a favor de la normalització de la nostra llengua i de la vertebració del país. El seu treball és present a
les escoles, on milers i milers de xiquets utilitzen el vocabulari Ferrer Pastor, com una eina per aprendre
valencià.

JOSEP MIQUEL BAUSSET

Bausset, un jove de cent anys

L'Alcúdia rinde homenaje a uno de sus vecinos más ilustres. Josep Lluís Bausset, referente de la lucha por la cultura y la lengua de los valencianos, cumplió cien años de vida el pasado 19 de agosto y l'Alcúdia, localidad donde reside, quiso reunirse el sábado una vez más en una abarrotada Casa de la Cultura para rendirle un nuevo y sentido homenaje a quien Joan Fuster llegó a definir como "un hombre subterráneo".

MÓNICA LÓPEZ L'ALCÚDIA 
Cien años son muchos y no existe un hombre más veterano que él en l'Alcúdia. El acto no fue sólo un homenaje a su edad, sino que supone un nuevo reconocimiento a la trayectoria ejemplar que ha llevado a Bausset a convertirse en un referente ineludible de la historia del valencianismo. El acto sirvió además para presentar el documental sobre su vida.
La celebración comenzó a las ocho en punto con la melodía lenta y apausada de Els Negrets, la muixeranga de l'Alcúdia, interpretada por la Banda Simfònica de la Filharmònica Alcudiana y compuesta por Jaume Prats Lacosta, músico de la banda. Después de este pequeño concierto subieron al escenario el biógrafo oficial de Bausset, Santi Vallés; el profesor de Cirugía de la Universitat de València Ramón Tullenque y Josep Lluís Millo, profesor de instituto y escritor. ¿La intención? Describir los diferentes perfiles del que Joan Fuster definió como el "hombre subterráneo", según los conferenciantes, por su modestia.
Pepito, que así era como llamaban al intelectual de pequeño, es tan admirado por su pueblo, sobre todo, por la naturalidad con la que ha transmitido su magisterio ético. También citaron algunas palabras del amigo de Bausset Manuel Sanchis Guarner, quien lo definió como el referente vivo más importante de la generación de valencianistas que bautizó como "la Nova Renaixença". Sus amigos más cercanos confiesan que el intelectual alcudiano de adopción todavía es joven. Y es que, a pesar de haber nacido en una familia conservadora, Bausset tuvo la personalidad de postular hacia unas ideas progresistas. "Estamos delante de un joven de veinte años", dijo uno de los amigos que intervino en el acto.
Más tarde se proyectó la primera parte de un documental que recoge la vida del profesor contada por aquellos que se han visto influenciados de una manera u otra por la magna obra del centenario. En el audiovisual colaboraron con diferentes comedidos treinta y tres amigos: representantes del mundo cultural y artístico como el cantante Paco Muñoz, Manolo Boix y Eliseu Climent; periodistas como Bernat Clari y Didín Puig; escritores como Josep Lozano; maestros y profesores como Francesc Martínez oy Salvador Ferrando, además de ex alumnos, familiares y políticos.
En este reportaje no sólo se relata su vida, sino que, aprovechan?do, se repasa la historia valenciana del último siglo. Se describe su infancia, los años de la dictadura franquista que pasó retirado de su carrera de profesor y, además, cuenta curiosidades como que, por ejemplo, conoció a Joan Fuster en una biblioteca, cuando ambos buscaban libros en valenciano. "Dulce coincidencia patriótica", escribió Fuster en uno de sus sonetos refiriéndose a la cantidad de ideas similares que compartía con Josep Lluís Bausset.
Además, en el documental también se destaca su refinado sentido de humor. Al terminar el documental (en el que colaboraron también el taller audiovisual de la Universitat de València y Escola Valenciana), su sobrina le entregó un ramo de flores en uno de los momentos más emotivos de la ceremonia. Reacio al flash de la cámara y a los homenajes, Bausset se sentó en quinta fila, como uno más.
"Él se merece esto y mucho más, se merece que todo salga perfecto, por todo lo que ha hecho", dijo Francesc Martínez, regidor de l'Alcúdia y profesor de la Universitat de València, quien se encargó de que todo estuviera cuidado al detalle.
A ritmo de jazz, la dolçaina de Dani Miquel abrió la segunda parte del acto. Después, se añadió el músico Josep Alcover con su viola de rueda, y mientras ellos tocaban Ferran Garrido leyó un artículo de Bausset publicado por Levante-EMV titulado "Un altre arquebisbe Mayoral per a València?" Más tarde se proyectó la segunda parte del audiovisual. En ella se hablaba, entre otras cosas, de su trayectoria en este periódico. "El compromiso cívico de Bausset, al igual que sus artículos de opinión, es interminable", declaró en el reportaje el director adjunto de este periódico, Bernat Clari.
El alcalde de l'Alcúdia, Robert Martínez Correcher, también quiso subir al escenario y leyó una carta de agradecimiento que el presidente del Gobierno, José Luis Rodriguez Zapatero, le envió a Bausset por su más de medio centenar de años como militante del PSPV. "Tenemos que evitar que nuestra lengua desaparezca. Los vecinos de l'Alcúdia valoramos su compromiso, gracias en nombre del pueblo", manifestó Martínez. Además, le entregó una escultura de Manuel Boix, una alegoría de la pilota valenciana.

Para hacer la velada todavía más perfecta, un grupo de cantantes del Misteri d'Elx cantaron tres piezas de la obra: Salve Regina, El Ternari y el Gloria Patri. Otra pieza musical interpretada por la banda fue la encargada de cerrar el acto. Aquel "hombre subterráneo" se ha convertido hoy en un hombre más visible que nunca.

Que siguen cent anys més!

València retrà homenatge, demà, a Josep Lluís Bausset, un home que fa cent anys i que no ha parat ni un dia de lluitar pel país i per la llengua. Un home modest, que defuig tot protagonisme, però que Joan Fuster va considerar 'admirable'. I si ho deia un escèptic com ell, més val creure-s'ho. 

Des de l'Alcúdia Bausset ha estat tota la vida un baluard contra les maltempsades, i tantes que n'ha hagudes de sofrir ell! Amb cent anys Bausset és un exemple de les tenacitats que calen, sovint discretes, fins i tot silencioses, sempre constants, per a mantenir viva la flama del país, per a fer-la créixer i enfortir-la i escampar-ne incansablement les guspires. Que haja optat sempre per la feina anònima ('subterrània', com deia Joan Fuster), que haja defugit publicitat i fanfàrries, no significa que no siguem capaços, els homes i les dones que avui som un poc més lliures gràcies al seu esforç, de reconèixer la tasca del professor Bausset. 

I ho fem, ho farem demà, amb un acte públic en presència de l'alcalde de l'Alcúdia, del magnífic rector de la Universitat de València, del pare abat de Montserrat i de l'ex-president Pujol. També d'una colla de valencians presidits pel pintor Manuel Boix, un dels homes que ha viscut de molt a prop la seua generositat, que hem signat un article col·lectiu aquests dies reconeixent en ell un exemple per al nostre treball i per al nostre compromís. 

Abans de la guerra ell i els seus amics del poble constituïren una entitat valencianista, s'havien subscrit quasi tots a periòdics catalans; una vegada assistiren amb la seua bandera en un míting pro estatut valencià i, quan un dels oradors començà a parlar en castellà, abandonaren sorollosament l’escenari amb bandera i tot. Ho escrivia Joan Fuster per carta a Vicenç Riera Llorca; en poques línies resumia l’esperit i l’empenta dels anys en què nasqueren l’Agrupació Valencianista Republicana, el Centre d’Actuació Valencianista o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, entitats en què Josep Lluís Bausset va fer una feina intensa i entusiasta, al costat d’actives personalitats de la llengua i de la cultura com Manuel Sanchis Guarner, Carles Salvador o Enric Soler i Godes. En tots i cadascun dels anys que han passat des d’aleshores, Bausset ha mantingut, i manté, idèntica actitud de compromís i de perseverança.

Després de la guerra i de les depuracions franquistes, el professor Bausset, farmacèutic, químic i practicant de medicina i cirurgia, es va traslladar a València i va conèixer un jove Joan Fuster: s’havien vist en la famosa 'pensió clorofil·la' (anomenada així per la poca carn que els hostes trobaven al plat) i van coincidir en una llibreria de vell, cercant llibres en català: l’amistat ja no es desféu mai més. 

D’aquella època data el naixement d’una tertúlia de la qual Fuster fou ben aviat assidu, i que avui es continua reunint, cada dilluns de l’any, a la mateixa ciutat de València. La veu del senyor Bausset s’hi sent tan clara i raonada com sempre. 

No cal dir que, fidel a l’esperit d’activista que la situació del país ha reclamat, Josep Luís Bausset va saber combinar, amb franquisme o sense, el bell costum de contrastar parers amb l’acció en favor de la llengua i la consciència nacional: des del seu poble, des de l’Alcúdia, on ha arrelat i fructificat, Bausset va saber unir un grup de joves al voltant d’iniciatives com ara la revista Parlem (una de les primeres publicacions en català del País Valencià durant la dictadura franquista), va organitzar tota mena d’actes culturals i conferències (amb Josep Vicent Marquès, Ernest Lluch o l’imprescindible Sanchis Guarner) o va tirar endavant un programa de ràdio que parlava de les coses del camp en la llengua dels oïdors. L’ordre de prohibició que li va enviar el governador civil franquista és d’antologia: 'Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, no podemos consentir, después de tres años de Guerra Civil, ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la Unidad de la Patria.' Tenien la força i la van fer tancar. Però Bausset tenia la raó i va continuar, infatigable, en sintonia: de seguida va organitzar, des de l’Alcúdia mateix, classes nocturnes de valencià per a adults. 

Ara que ell fa cent anys em ve al cap una vella anècdota vaticana. Conten que, en un sopar notable per a celebrar l'aniversari d'un papa vell, un cardenal va fer un brindis desitjant 'cent anys més'. El papa, en un somriure, féu aquesta resposta: 'No posem límits a la providència.' Això mateix, doncs. senyor Bausset moltes gràcies i que per molts anys més pugam gaudir del vostre exemple.

Vicent Partal  (26-02-2010)

Bausset, un siglo de valencianismo

13:13

Bausset, un siglo de valencianismo  MIGUEL ANGEL MONTESINOS

Josep Lluís Bausset cumple hoy cien años. "L'home subterrani", como lo caracterizó Joan Fuster, es hoy más visible que nunca. El profesor, hijo predilecto de l'Alcúdia, es el referente vivo más importante de la generación de valencianistas que Sanchis Guarner bautizó como la Nova Renaixença.

SANTI VALLÉS L'ALCÚDIA Bausset cumple hoy 100 años. Tal día como hoy, en 1910, nació en Paiporta Josep Lluís Bausset. El que fuera caracterizado por Joan Fuster como "l'home subterrani", hijo predilecto de l'Alcúdia desde 1984, es hoy más visible que nunca. Farmacéutico, químico, practicante en medicina y cirugía, botánico, periodista y por encima de todo profesor, Bausset es, en esencia, la historia del valencianismo del siglo XX y el referente vivo más importante de la generación de valencianistas que Manuel Sanchis Guarner bautizó como la Segona Renaixença. 
Cien años no se cumplen todos los días, y menos con la lucidez, la plenitud de facultades y la fortaleza de un intelectual como Josep Lluís Bausset. Formado en la rígida escuela de los años 20, pero comprometido con el movimiento estudiantil que durante la dictadura de Primo de Rivera luchó por el reestablecimiento de las libertades, Bausset es tanto por su formación multidisciplinar como por sus inquietudes culturales la viva imagen del humanismo del primer tercio del siglo XX, a la manera de intelectuales como Ortega y Gasset, Marañón o Francisco de Ayala.Pero además de un intelectual, Bausset es un hombre comprometido. Desde los lejanos tiempos de su juventud allá por los años 30, en que participó activamente en los movimientos valencianistas que demandaban un estatut, hasta los años sesenta y setenta, en que de nuevo se volvió a recuperar esa petición estatutaria, su trayectoria siempre ha estado ligada a la defensa de la lengua y la identidad de los valencianos.
Durante los peores años de la dictadura del general Franco, Bausset hizo todo lo posible y lo indecible por mantener viva la llama de la lengua con la organización de charlas, coloquios y actividades culturales como la creación de un programa radiofónico en valenciano en una emisora de radio de Guadassuar en 1952. 
La agricultura, los cultivos, los abonos y todo tipo de información relativa a la actividad agraria fueron el pretexto para eludir el cerco de la censura durante el año escaso en que estuvo en antena, o lo que es lo mismo, el tiempo en que tardó el gobernador civil de València en prohibir fulminantemente el programa.

Apostolado
Desde la pizarra y a pie de calle, Bausset no ha escamoteado esfuerzos en su particular apostolado valencianista. Profesor querido y reconocido por varias generaciones de alumnos de la Ribera y de la Costera, la docencia ha sido para él más que una profesión. Dedicación de un profesor que ha alternado la enseñanza de la Química en las aulas y del valenciano allá donde ha podido. Sin reparar en los obstáculos y desafiando el poder establecido, Bausset es la viva estampa de la lucha de David contra Goliath, la lucha de quien en lugar de la fuerza siempre hace gala de una fina inteligencia para vencer a los intolerantes y a quienes atacan el valenciano por considerarla una lengua inferior. Es el Bausset combativo que, a pesar de los años, no se cansa de remitir cartas a los bancos y las empresas para que normalicen sus escritos y a las políticos para que hagan del valenciano lengua suya y de uso cotidiano.
Con el aval de más de medio siglo como corresponsal de Levante-EMV, Bausset es también un hombre de prensa, un observador sagaz de la realidad que reflexiona sobre la actualidad día a día. Sentado ante su máquina de escribir, Bausset no falta aún hoy a su rutina diaria de decir lo que piensa y de compartirlo con sus lectores a través de las cartas al director o los cada vez más frecuentes y lúcidos artículos de opinión. Es así como emerge otra dimensión de Bausset: la dimensión de un intelectual lúcido y comprometido no sólo con el País y su lengua, sino con la sociedad y el tiempo que le ha tocado vivir. Por eso le admiraban Joan Fuster y Vicent Ventura, y por eso, en pleno siglo XXI, continúa vigente la admiración que le profesan intelectuales, artistas y público en general. 

AMB ELS MEUS DINERS, NO!!

El passat 11 de juny, Levante-EMV informava sobre la fusio de Bancaixa (o Bancaja?)

i Caja Madrid. Per cert, el nou nom sera Bancaja Madrid? .

            Com no podia ser d’altra manera, el President Camps (sera Campos a partir

d’ara?) afirmava que era un gran dia para Valencia.. Pero oblidava (estará perdent la memoria?) que el novembre passat, Camps (Campos) demanava als responsables

de la CAM i de Bancaixa, rebutjar qualsevol operacio amb entitats financeres que no

foren valencianes. Encara a finals de maig Camps tornava a rebutjar la fusio de Bancaixa

i Caja Madrid, en afirmar que en ser pilars fonamentals per a la nostra economia,

es fundamental que las cajas valencianas sigan estando en casa, como la CAM i tambien Bancaixa..

            Algu enten el que ha passat? Per que eixe canvi d’actitud en pocs dies? La solucio

a tot aquest embolic, una vegada mes ve de Madrid, davant la ineficacia de Camps:

com informava Levante-EMV, sabem que .Genova. (seu del PP espanyol) apostava

per la fusio de la CAM i Caja Madrid. I el que diu Genova, va a missa! Be, no ha sigut la CAM,

pero ha sigut Bancaixa. I despres ens continuaran enganyant, dient-nos que

ells son els qui defenen la “valenciania”!

            Per si no teniem clar qui eixia perdent en tota aquesta operacio, el mateix

dia la presidenta Esperanza Aguirre, manifestava que la fusio de Bancaixa i

Caja Madrid, “es positiva para Madrid”. I si es positiva per a Madrid, ja podem

endevinar qui son els qui ixen perdent! Com sempre, els valencians! El Conde-

Duque de Olivares, Felip Vè, Zaplana, Camps, Olivas,Bancaixa, …

            No ens torne a enganyar mes, Sr. Camps, parlant de “valenciania”! No

ens vinga amb mes mentides! Ja sabiem que viu agenollat cara a Madrid! I quan

Madrid parla, voste calla! Ara, amb els meus diners, no “ofrendara nuevas glorias

a Madrid”! Avui mateix, retire de Bancaixa els euros que tinc. Vull que els meus

diners es queden al meu Pais, i que des d’una seu instal·lada a una ciutat valenciana,

puguen gestionar-se, i no del Paseo de la Castellana o Recoletos. Quina vergonya

per al Pais Valencia, que els politics que ens governen visquen constantment

agenollats cara a Madrid, en compte de defendre els interessos dels valencians.

            Perque a mes, se’ns diu que amb aquesta operacio, “ha salido mas fuerte

el Presidente Camps”. Jo em pensava que eixes fusions es feien per enfortir

l’economia del Pais (del meu Pais, evidentment). Increible! I els empleats de

Bancaixa que quedaran al carrer? Aixo no li importa, Sr. Camps? Per a acabar

de rematar el tema, li sugerisc que instal·le una sucursal de Bancaja-Madrid

al Palau de la Generalitat! I que voste, Sr. Camps, faca de bidell del Sr. Rato,

que es pel que serveix!

Josep Lluís Bausset i Císcar

                Bausset celebrant el seu centenari a Piles

Josep Lluís Bausset cumple hoy cien años. "L'home subterrani", como lo caracterizó Joan Fuster, es hoy más visible que nunca. El profesor, hijo predilecto de l'Alcúdia, es el referente vivo más importante de la generación de valencianistas que Sanchis Guarner bautizó como la Nova Renaixença.

SANTI VALLÉS L'ALCÚDIA Bausset cumple hoy 100 años. Tal día como hoy, en 1910, nació en Paiporta Josep Lluís Bausset. El que fuera caracterizado por Joan Fuster como "l'home subterrani", hijo predilecto de l'Alcúdia desde 1984, es hoy más visible que nunca. Farmacéutico, químico, practicante en medicina y cirugía, botánico, periodista y por encima de todo profesor, Bausset es, en esencia, la historia del valencianismo del siglo XX y el referente vivo más importante de la generación de valencianistas que Manuel Sanchis Guarner bautizó como la Segona Renaixença.
Cien años no se cumplen todos los días, y menos con la lucidez, la plenitud de facultades y la fortaleza de un intelectual como Josep Lluís Bausset. Formado en la rígida escuela de los años 20, pero comprometido con el movimiento estudiantil que durante la dictadura de Primo de Rivera luchó por el reestablecimiento de las libertades, Bausset es tanto por su formación multidisciplinar como por sus inquietudes culturales la viva imagen del humanismo del primer tercio del siglo XX, a la manera de intelectuales como Ortega y Gasset, Marañón o Francisco de Ayala.Pero además de un intelectual, Bausset es un hombre comprometido. Desde los lejanos tiempos de su juventud allá por los años 30, en que participó activamente en los movimientos valencianistas que demandaban un estatut, hasta los años sesenta y setenta, en que de nuevo se volvió a recuperar esa petición estatutaria, su trayectoria siempre ha estado ligada a la defensa de la lengua y la identidad de los valencianos.
Durante los peores años de la dictadura del general Franco, Bausset hizo todo lo posible y lo indecible por mantener viva la llama de la lengua con la organización de charlas, coloquios y actividades culturales como la creación de un programa radiofónico en valenciano en una emisora de radio de Guadassuar en 1952.
La agricultura, los cultivos, los abonos y todo tipo de información relativa a la actividad agraria fueron el pretexto para eludir el cerco de la censura durante el año escaso en que estuvo en antena, o lo que es lo mismo, el tiempo en que tardó el gobernador civil de València en prohibir fulminantemente el programa.

Apostolado
Desde la pizarra y a pie de calle, Bausset no ha escamoteado esfuerzos en su particular apostolado valencianista. Profesor querido y reconocido por varias generaciones de alumnos de la Ribera y de la Costera, la docencia ha sido para él más que una profesión. Dedicación de un profesor que ha alternado la enseñanza de la Química en las aulas y del valenciano allá donde ha podido. Sin reparar en los obstáculos y desafiando el poder establecido, Bausset es la viva estampa de la lucha de David contra Goliath, la lucha de quien en lugar de la fuerza siempre hace gala de una fina inteligencia para vencer a los intolerantes y a quienes atacan el valenciano por considerarla una lengua inferior. Es el Bausset combativo que, a pesar de los años, no se cansa de remitir cartas a los bancos y las empresas para que normalicen sus escritos y a las políticos para que hagan del valenciano lengua suya y de uso cotidiano.
Con el aval de más de medio siglo como corresponsal de Levante-EMV, Bausset es también un hombre de prensa, un observador sagaz de la realidad que reflexiona sobre la actualidad día a día. Sentado ante su máquina de escribir, Bausset no falta aún hoy a su rutina diaria de decir lo que piensa y de compartirlo con sus lectores a través de las cartas al director o los cada vez más frecuentes y lúcidos artículos de opinión. Es así como emerge otra dimensión de Bausset: la dimensión de un intelectual lúcido y comprometido no sólo con el País y su lengua, sino con la sociedad y el tiempo que le ha tocado vivir. Por eso le admiraban Joan Fuster y Vicent Ventura, y por eso, en pleno siglo XXI, continúa vigente la admiración que le profesan intelectuales, artistas y público en general. 

EL PP CONTRA EL VALENCIÀ!!

             No és que no ho sabera, però cada volta el PP es “destapa” més, tot i el seu intent d’enganyar-nos, volent erigir-se en defensor del “valenciano”. Volen fer-nos creure, demagògicament, que només ells, són els qui representen l’essència del valencianisme! I no són sinó una gent que manipula i que a base de mentides, trampes i martingales, vol acabar amb la nostra llengua.

            Les últimes “perles” del PP vénen de la Generalitat, que és el seu “cortijo” particular i també del Senat.

            El passat dia 29, el diari Levante portava una notícia que hauria de fer caure la cara de vergonya als senyors del PP, i d’una manera particular al “amiguito del alma” i al seu conseller d’Educació (?):  “ el Consell prohibe al Colegio Parroquial de Picassent dar sus clases en valenciano”.

            Va ser una petició dels pares dels xiquets, que volien que de les dues línies en castellà, una ho fora en valencià. Però, tot i l’nforme favorable de la Inspecció de zona, “la Dirección General de Ordenación y Centros Docentes de la Conselleri d’Educació” ha denegat als pares dels xiquets (on hi ha la llibertat d’elecció que proclamen els del PP?) que el Col·legi Sant Cristòfol Màrtir de Picassent, puga tindre una línia en valencià. Però la raó que han donat per prohibir les classes en valencià, és d’antologia: “el equilibrio en el normal uso y enseñanza de las dos lenguas oficiales de la Comunidad Valenciana, se veria perjudicado en esta población”, en cas de les classes en valencià!!! Diuen això i no els cau la cara de vergonya!! I pitjor encara: la nostra societat no reacciona davant l’insult al valencià, que fa la Conselleria d’Educació!!! No vull ni pensar què dirien, si en un col·legi es denegara una línia en castellà.  Però si això passa amb el valencià, no passa res!!

            Per altra part l’Ajuntament de València ha denegat l’ajuda a l’Escola Valenciana de cara a les Trobades. És així com s’ajuda al valencià, senyors del PP?

            L’altra “perla” és del Senat, on el 28 d’abril es va votar una proposició per ampliar l’ús dels altres idiomes de l’Estat. TOTS els senadors del PP van votar en contra!!!

            És així com es defensa el valencià? Negant el dret dels pares dels xiquets de Picassent a que els seus fills puguen estudiar en la nostra llengua? Votant en contra del valencià que parlem a Vila-real, Lleida, Xàtiva, Manresa, Piles, Maó, Benicolet?

            Per altra part, es defèn el valencià tolerant les agressions als Casals Jaume I, a l’escola la Masia, a la seu d’El Micaet o del Bloc? Què passaria si eixes agressions es produïren al País Basc? Per què allà es condemnen els actes terroristes contra les seus dels partits polítics, i al País Valencià mai queda ningú detingut? És així com el Govern Valencià, amb el Conseller de Governació (i també la Delegació del de Madrid) defenen la llibertat i el valencià?

            Es defèn el valencià, anul·lant la subvenció de l’Ajuntament del Cap i Casal a les Trobades de l’Escola Valenciana?

Vergonya, senyors del PP, vergonya!!!!!  

JOSEP LLUIS BAUSSET I CISCAR

L’ORGULL  DE  SER  VALENCIÀ

El terme País Valencià

Josep Lluis Bausset

Catedrátic jubilat

           De quan en quan, com que hi sóc ja més que rejubilat, m’entretinc revisant els més de cinc mil llibres i la immensa paperassa de revistes i escrits que he anat guardant. I en eixa revisió he trobat una fotocopia de les que el meu amic Agustí Ventura, seguix entregant-me dels seus treballs, de les que jo n'estic fortament satisfet per eixes donacions tan interessants. Gràcies.

M'estic; referint á la que porta el títol de l'autor “Fr. Agustín Bella” i que és la«Vidadel Venerable Fra. Agustin-Antonio Pascual de Guadassuar»,i que és el «Facsimil a cargo de Agustín Roig Barrios, Cronista Oficial de Guadassuar, 1999».En eixe paper hi figura a la primera pagina «Vida del Venerable y Apostólico siervo de Dios, el P.M. Fr. AgustinAntonio Pascual», i acaba, «En Valencia. En la imprenta de Vicente Cabrera, Impresor y Librero de la Ciudad, en la Plaça de la Seo. Año 1699». I després de referir la vida dels monjos durant aquells temps, a la pagina 41, es diu, «porque no le tenía el Señor destinado para Apostol de las Inclias,sino de nuestro PaisValenciano».

¿I ara, vosté lector, es dirà, i tot açò a què vé? Pues jo li ho diré. Li ho diré a vosté i als que encara s'entossudixen en dir queelnom de País Valencià, s'ha inventat i què deu (segons ells) ser anul·lat o estigmatitzat, per alló de coincidència amb uns «països», posteriors a eixa data: estan completament errats. Eixa postura és fruit d'una política que, en la .«Batalla de Valencia», la usen per obtindre rèdit polític i electoral, i conservar el poder omnímode que encara estan fent per desvalencianitzar el nostre país. Fa més de 300 anys ja hi era proa comú la denominació que ara repulsen.

          Tot el que hem dit és conseqüència de la voluntat dels governants que hem tingut, interessats en que en l'ensenyament des de les escoles de Primària, no solament s'exacerbaren les glories castellanes, sinó, preferentment, l'anul·lament de tot el que hi fera relació a la nostra terra dins de la Corona d'Aragó,  incloent tota memòria de les efemèrides patides pels postres homens i, per tant, desconegudes pel poble. D'esta forma,la nostra gent no sap que hi teníem llengua pròpia per a les accions civils, eclesiàstiques i militars, i que varem tindre moneda pròpia; aixina, fent que, a l'escola, no es parlara de tot açò,  han o pretenen aconseguir que la gent no senta orgull de ser valencià. I tot açò, ja ho va dir l'amic Francesc de P. Burguera quan digué que la revitalització del nacionalisme ha de ser obra de les escoles amb «mestres nostres». I crec que aixina ho serà.

          I com jo estic convençut de que eixa opinió és certa, em van portar a la Trobada d'Escales en Valencià que es va celebrar a la vil·la de Manuel,on hi havia tanta gent, que es feia molt difícil transitar per veure les distintes obres dels xiquets/tes, autors d'aquelles manufactures que m'obrien el cor d'una bona i forta satisfacció. I va ser una estupenda coincidència que hi fora la vint-i-cinquena Trobada i el nostre vint-i-cinc d'abril.