Homenatge póstum a Bausset a l'Alcúdia

          
Parlament de Matilde Bausset

Sr. President de la Mancomunitat de Municipis de la Ribera Alta

Sr. Alcalde de l’Alcúdia, senyores Regidores i senyors Regidors, amigues i amics.

En nom de la meua germana Teresa i del meu germà Josep, vull agrair a la Mancomunitat de Municipis de la Ribera Alta i d’una manera especial a l’Alcalde de l’Alcúdia Robert Martínez, el Guardó que, a títol pòstum li ha estat concedit al nostre pare.

Tot i que paiportí de naixement, el nostre pare sempre es va sentir un home de la Ribera Alta i un bon alcudià!!

La seua llarga vida i sobretot el seu testimoni i la seua lluita per un País Valencià més lliure, ha estat per a nosaltres un exemple de coherència, d’honestedat i de dignitat.

D’ell hem après el valor de l’esforç i de la constància, del treball per fer les coses ben fetes i de l’amor per la nostra llengua i la nostra cultura. I també el respecte pels altres, la solidaritat i la il·lusió per aconseguir un món millor.  

Al llarg de la seua vida, com deia l’Alcalde de l’Alcúdia en l’homenatge de l’11 de setembre de 2.010, el nostre pare va treballar “per l’educació, pels valors de la solidaritat i de la justícia” i per això va fer possible “que a l’Alcúdia fóra normal, el que a tants altres pobles és anòmal”. Un poble, el nostre, allunyat de la xenofòbia, del racisme o de qualsevol mena de discriminació!

El nostre pare, com deia l’alcalde Robert Martínez, va ser “un mestre que va predicar amb l’exemple”, amb una “veu clara, diàfana, neta i compromesa”. I per això continua sent un referent per al nostre temps. Amb el seu treball, va fer possible un ensenyament en valencià, ara en dificultats per una llei del Ministeri d’Educació que margina la nostra llengua. A més, va ser un defensor de la llibertat d’expressió i del dret dels valencians a vore TV3!!

Com a fills de Bausset, mantindrem ben viu el seu compromís per les llibertats nacionals del País Valencià i per la defensa de la nostra llengua i de la nostra cultura.

Moltes gràcies pel Guardó i pel vostre record afectuós pel nostre pare.

Laic, no anticlerical

H I S T Ò R I E S  FRANCESC JOVER.

CIUDAD d'Alcoi dimarts 18 de Desembre de 2012

 

Estic a favor d’aquelles persones o entitats que es dediquen a l’assistència social dels més desvalguts sense esperar res a canvi, per simple filantropia o altruisme, independentment del motiu que els mou. Tan si és per humanitat, per benevolència, o per motius religiosos, mereixen el respecte incondicional de tots. Tot seguit, també dic que la caritat no és exclusiva de cap església ni de cap ONG, la caritat és mèrit del qui la fa, sempre que siga sense cap altra intenció. Per tant, les persones i grups eclesials que treballen pel desenvolupament del tercer i quart món, el mateix que qualsevol altre grup, creient o no, mereixen respecte i admiració.

Dit açò he de fer una crítica a l’aparell de l’Església catòlica que no fa més que llançar anatemes a una societat que, constitucionalment o no, és laica, no anticlerical, encara que la paguem tots. No estic negant a l’Església el dret de predicar a tots els que vulguen escoltar; el que dic és que hauria d’anar alerta i ser més prudent en no xafar un terreny que solament pertany a la societat civil i laica. L’Església ha de ser una institució més de la societat, sense l’hegemonia ni privilegis que té.

Caldria assumir el lloc que correspon cadascú en la societat encara que fóra per la bona convivència. En aquest sentit, l’Església havia de ser prudent per guanyar-se el respecte de tothom: dels creients i dels no creients. Pel que diu i pel que fa, la jerarquia està totalment fora d’ona i del món on viu. Acaba de dir la  Conferencia Episcopal que no existix el matrimoni a l’Estat espanyol i, a l’estil noucentista afig, que la societat ha perdut aquest legítim dret. No sabia que s’havien prohibit els matrimonis canònics, no perquè m’importa, si no perquè s’estaria negant la llibertat que té tothom a casar-se pel ritu que vullga. Jo seria el primer en reivindicar aquest dret. Quan algun col·lectiu perd un dret, és la societat sencera qui queda afectada. Dir que no existix el matrimoni és una falsedat que utilitzen els bisbes per criminalitzar la llei de matrimonis gais. També és fals que la llei de matrimonis gais menysprea o infravalora el matrimoni d’heterosexuals, canònic o no. El dret a casar-se és per a tots, pels heterosexuals i els homosexuals, siguen o no creients. Quan més col·lectius gaudisquen d’elementals drets, més feliç i justa serà la societat. Tots guanyarem en respecte, fins i tot la pròpia Església. L’Església vol imposar el matrimoni canònic més enllà dels creients, i això una societat laica i moderna mai ho acceptarà.

La societat és laica com demostren els bateigs i matrimonis civils, que han superat els canònics. La societat en general, i els individus en particular (inclòs els propis creients), són lliures d’acceptar o no les recomanacions dels bisbes, almenys, la mateixa llibertat que tenen el bisbes de predicar.

Una altra perla del cap de l’Església espanyola, Rouco Varela, és dir que està preocupat perquè la societat no reconeix la teologia com una ciència. Està convençut, i així vol vendre-ho, que la teologia és una ciència. La societat ha donat proves de ser respectuosa amb totes les creences, però té ben clar que els dogmes de fe no tenen caràcter científic. És científic parir i ser verge? És científic el misteri de la Trinitat? La ciència està basada en una metodologia acadèmica que les religions no apliquen. La teologia sempre planteja hipòtesis no comprovables. Qualsevol estudi religiós seriós acaba en dogma de fe, és a dir, en misteri; i el misteri no és ciència. La cosa és ben senzilla: la ciència i la fe han de respectar-se i conviure fraternalment.

A meitat de segle XIX, en legalitzar-se el matrimoni civil, ja deia l’Església que s’havia legalitzat el concubinat. En aquella època, les lleis civils tenien un alt component clerical i la gent s’ho creia. Estem al segle XXI i l’Església continua volent estacar el clau per la cabota. No aplica l’humanisme evangèlic en la pastoral com instrument proselitista. Està capficada en ritus i formes, difícilment creïbles, sense cap contingut. A mi no m’importa, però eixa actitud sembla allunyar-la del poble i fomenta el descrèdit.  fran.jodo@gmail.com

PRESÈNCIES O RECORDS QUE VIVIFIQUEN

Realment el poble valencià ha estat mancat sempre d’un ventall ampli de referents. Va haver-hi un moment que comptàvem sobretot amb una tríada: Joan Fuster, Vicent Andrés Estelles i Enric Valor. Una tríada, per cert, vinculada a tres gèneres literaris dels quals eren representants inqüestionables: l’assaig, la poesia i la narrativa. I ben agraïts que hem d’estar al que ens varen deixar en herència. Una obra potent que enriqueix la nostra literatura i en conseqüència la literatura catalana feta al País Valencià.

Hi ha hagut també altres trajectòries cíviques i patriòtiques dignes d’esment. Potents i senzillíssimes alhora. Arrelades a la cultura, a la llengua i al territori. Esponeroses i fecundes. Regalimant conviccions nacionals, de justícia i llibertat, en paraules, en textos, i en gestos també. Llavors fecundes que ens comprometen i estimulen.

Justament avui, fa quinze dies, soterràvem a l’Alcúdia Josep-Lluís Bausset. A l’Alcúdia, que era el seu poble. O millor dit, el seu segon poble, ja que el primer com a lloc de naixement el compartíem tots dos: Paiporta. Això ell sempre li agradava de recordar-m’ho.

Em vaig sentir molt trista en saber la notícia del seu traspàs perquè l’orfandat –també la simbòlica– és dura de pair. Em vaig sentir trista fins que vaig escoltar les paraules del seu fill Josep Miquel, qui, en adreçar-nos un missatge de comiat a les persones que omplíem l’església, va dir més o menys: «Alguns m’heu dit amb una pena autèntica: “Heu perdut un pare. Nosaltres hem perdut un referent.” Però ni nosaltres hem perdut el pare, ni vosaltres heu perdut un referent. El pare ha sembrat una llavor. Ara el que hem de fer tots és procurar que done fruits». Jo tenia, com molta altra gent, un nus a la gola. El monjo de Montserrat, des de la fe que dóna una dimensió diferent a la mort, va ser-ne conscient i ens va regalar un record amable, intel·ligent, ple de saviesa per a despertar-nos un somriure. «Algú, meravellat pels anys viscuts preguntava al pare: “Senyor Bausset, ¿quin és el seu secret per haver arribat a viure més de cent anys? I ell responia : “respirar, fill meu, respirar”».

Respirem, doncs, el perfum de la memòria. De la memòria agraïda a eixos 101 anys d’estima. De coherència. De treball infatigable en tasques molt diverses. D’afeccions conreades fins a la fi: la pilota valenciana, la música, les tertúlies… El recordaré sempre en els actes d’apertura del curs acadèmic al Paranimf del carrer de la Nau. Atent, vivint el moment concentradament, fins que feia una ullada al rellotge i, prudent, per no perdre el tren de tornada a casa, s’alçava discretament i jo el seguia amb la mirada fins que desapareixia per la porta.

Ara, pense que les sucosíssimes converses de Santi Vallés mantingudes amb ell i publicades a Tàndem edicions amb el títol Converses amb l’home subterrani, restaran per sempre com un camí d’aproximació a la figura polièdrica del senyor Bausset. I no em puc estar de recordar-ho. Si algú pensa que estic fent publicitat, tindrà raó.

                                                                     

                                                                            Rosa Serrano

La prepotència de

Berlus-Camps

Quanta por té vostè de la llibertat, Sr. Camps!!! Només així s’explica la persecució sistemàtica i reiterada que fa d’Acció Cultural del País Valencià!! En compte de defendre la cultura del nostre País, vostè no solament no la defèn, sinó que ataca i persegueix a aquells que fan el treball (meritori i abnegat!!) que vostè i el seu govern no fan!!

Ja m’agradaria a mi que no existira ACPV!! Seria una prova que vostè i el seu govern defendrien la nostra llengua i la nostra cultura. Però com que això no ho fa ni vostè ni el seu govern (malgrat tindre l’obligació de fer-ho) és per la seua mala consciència que ataca i castiga a ACPV!! Quina vergonya de polític!!

Sap, Sr. Camps que als anys 60 i 70 jo anava al Secretariat per l’Ensenyament de l’Idioma, al carrer Moratín de València, per col·laborar amb Eliseu Climent en la defensa de la llengua i la cultura del nostre País? En la clandestinitat i amb multes per part del franquisme. Com ara!! I és que vostè, cada volta s’assembla més al governador Oltra Moltó, a qui anomenàvem Altra Multa!

I continuava anant al Secretariat els anys 80 i 90 i 2000, fins la inauguració del Centre Octubre, del qual molt governs normals (no és el cas del seu!!) s’enorgullirien i ajudarien!! I què feien per la nostra cultura, en aquell temps, Rita, Cotino, Rus o Fabra? Res!

Del Secretariat a l’Octubre hi ha una llarga història, que vostè mai ha intentat conèixer! I encara menys, valorar!! La formació de 10000 professors durant la Transició, els cursos Carles Salvador, els Premis Octubre, els repetidors de TV3 (pagats per nosaltres) la xarxa de Casals Jaume I, els més de 253000 valencians que hem signat la Iniciativa Legislativa Popular per evitar el tancament d’eixos repetidors, que vostè (obsessivament) ha clausurat.

ACPV representa 40 anys de lluita per la nostra llengua i la nostra cultura.  Què ha fet vostè pel valencià? Li ho diré clarament: res!! O sí: marginar-lo i perseguir-lo!! Vostè no té ni punt de comparació amb Eliseu Climent, Fuster i J. F. Mira, Renau i Estellés, Sanchis Guarner o Ferrer Pastor....

No li dóna vergonya multar a ACPV amb 600000 euros? No li dóna vergonya multar a una entitat que defèn la nostra llengua? Vostè s’imagina el govern de Madrid multant l’Instituto Cervantes? No li dóna vergonya els recursos que el seu conseller d’Educació ha posat en contra de l’homologació del valencià? No li dóna vergonya impedir el dret dels pares a les línies en valencià a les nostres escoles (vostè que presumeix de defendre la llibertat d’elecció?) O fulminar oficines de promoció de la llengua? No li dóna vergonya que el Síndic de Greuges demanara a la Conselleria d’Economia (amb un conseller nascut a Barcelona!!! ) que tinga la web en valencià?

Sr. Camps, ho tenia vostè molt fàcil per ser un bon president, desprès de Zaplana!! Però sap què? L’ha superat!! La història el recordarà com el pitjor president dels valencians: el de les mentides (yo no conozco al bigotes) i el de la persecució i marginació de la nostra cultura! Fa llàstima amb seua prepotència, típica dels pitjors anys del franquisme! Al costat d’Eliseu Climent, vostè no és res!! I el seu currículum (a part de no aportar res de res en la defensa de la democràcia i de la llibertat) només el podrà omplir a base de mentides i de persecucions!! En els meus 100 anys de vida, no he conegut un polític tan nefast per al nostre País com vostè!!

Vostè persegueix a ACPV, quan és a vostè que el persegueix per suborn, la fiscalia anticorrupció!! D’ací li ve la por a la llibertat!!

Sap una cosa Sr. Camps? Mubarak ja ha caigut!!! I a més, internet no el podrà tancar!!

                        

                                                                            Josep Lluís Bausset Ciscar 

Biografia de Bausset feta per Viadel

Josep Lluís Bausset Císcar

Un mestre de valencianistes

Obriu aquest enllaç que http://t.co/oqjEQJOE

Periodista i farmacèutic, Bausset és un dels membres més destacats de la generació de valencians de la postguerra que varen mantenir viu l’esperit del valencianisme republicà, esdevingut durant els darrers anys un autèntic personatge de consens. Descrit pel seu biògraf, Santi Vallès, com un “estadista de la paraula”, com “un impenitent observador de la realitat domèstica i pública del nostre país”, Bausset no va deixar d’escriure pràcticament fins el darrer alè de la seva vida. El 18 de febrer de 2012 publicava a Levante el seu darrer article, 300 anys de País Valencià, una reivindicació del corònim encara ara perseguit pel PP en nom d’una suposada defensa de la identitat dels valencians. Justament, en aquell article oposava el model d’un país amb un història, d’escoles en valencià i amb una identitat política, al dels grans esdeveniments i el balafiament dels recursos públics en infraestructures inútils. El periodista, concloïa amb un missatge rotund: “La llengua i el país tenen futur (malgrat la política nefasta de la Generalitat) perquè tenim bons mestres”. En el tinter quedà un altre article on criticava amargament el suposat valencianisme dels populars i què tancava donant un visca a un País Valencià lliure. Nascut a Paiporta, l’Horta, als pocs dies de nàixer la família s’instal•là a l’Alcúdia, a la La Ribera. El 1921 estudià batxillerat al Lluís Vives de València, un dels més prestigiats del país. Sis anys més tard marxà a Madrid a estudiar farmàcia, carrera que va acabar el 1931. Durant la carrera s’afilià a la Federación Universitaria Escolar (FUE), sindicat republicà i d’esquerres. Ideològicament, però, des de ben aviat es sentiria atret pel nacionalisme. Tant és així, que un any després d’acabar els estudis ja havia entrat en contacte amb el Centre d’Actuació Valencianista i tot seguit passà a integrar-se a l’Agrupació Valencianista Republicana, formació partidària d’un Estat valencià dins d’una Espanya federal. Aquell mateix va obtenir el títol de mestre i practicant de medecina i cirurgia i es convertí en delegat a la seua ciutat de l’Associació Protectora de l’Ensenyança. El 1933 començà la carrera de ciències químiques llicenciant-se tres anys més tard. Preocupat per la pervivència de la llengua al país, el 1934 fou un dels impulsors de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. L’esclat de la guerra el 1936 impedí, però, que pogués culminar amb èxit en Madrid el procés per a opositar a professor d’Institut. Tot i així, aquell mateix any es féu càrrec de l’escola d’analfabets de l’Alcúdia fins que el 1937 hagué d’incorporar-se a l’exèrcit, concretament a Barcelona, en la direcció general de farmàcia. D’aquesta direcció fou nomenat tinent farmacèutic i destinat a l’exèrcit de llevant. Bausset, passà la guerra al front, adscrit a un dipòsit de medicaments i material de cura. Acabada la guerra fou depurat i condemnat a un mes de presó. El 1940 començà a fer classes particulars a València. Seria justament en la pensió on va viure del carrer del Mar 51 on va conèixer Joan Fuster amb qui establí de per vida una gran amistat. El 1943 ja era considerat un agitador cultural no tan sols a l’Alcúdia, sinó també a València on creà una tertúlia que durà anys i a la qual assistiren personatges com els professors Miquel Tarradell, Joan Reglà, Emili Giralt o Ernest Lluch. Una dècada després impulsà també en la seva comarca un programa de ràdio en valencià, segurament un dels primers del país. L’espai fou prohibit ben aviat pel Governador Civil de València. Bausset recuperà la seva carrera com a mestre quan el 1955 se li va reconèixer la seva condició de cursillista a les oposicions de juliol de 1936. El fet li permeté examinar-se i accedir a l’ensenyament. El 1958 s’incorporà a l’institut de Tortosa. Durant aquella període visqué activament la campanya contra el director de La Vanguardia, Luis de Galisonga. Divulgà també entre els valencians el cas de Jordi Pujol i els fets del Palau de la Música. El 1961 tornà al país per incorporar-se a l’institut de Xàtiva. Per les nits alfabetitzava en valencià persones adultes dels pobles de la comarca. El 1963 fou un dels sotasignants del manifest A favor de l’Ensenyament en català i la seua normalització i el 1965 s’adherí també al de Més de 2000 valencians demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos. El 1968 impulsà a l’Alcúdia, Parlem, precursora de la premsa comarcal en català. El 1973 participà en la fundació del PSPV a l’Alcúdia, partit nacionalista del què formaren part Vicent Ventura, Alfons Cucó, Joan Josep Pérez Benlloch, Joan Francesc Mira, Joan Romero, Joan Garcés o Enric Tàrrega. Fou també un dels socis fundador d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) junt a d’altres valencianistes com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner o Vicent Andrés Estellés. Bausset es jubilà el 1980 sent professor a Carcaixent i continuà ininterrompudament la seva tasca valencianista fins al seu decés a l’Alcúdia a cent un anys. El 1992 la Unitat del Poble Valencià li atorgà el seu Guardó d’Or. El 2000 les universitats de València i Jaume I de Castelló, la Unió de Periodistes Valencians, els sindicats CCOO-PV i UGT-PV, la Unió de Llauradors i Ramaders i el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià, el reconegueren amb el I Premi Vicent Ventura al Compromís Cívic. Fou també nomenat soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i rebé a Barcelona el premi d’actuació cívica de la Fundació Jaume I. El 2001 fou guardonat amb el premi Valencià de l’any 2000 de la Fundació Gaetà Huguet de Castelló. El 2004 se’l nomenà membre d’Honor de la Fundació Ernest Lluch. El 2005 rebé el premi Martí Domínguez de periodisme de l’Ajuntament d’Algemesí. Amb motiu del seu cent aniversari, el Centre Octubre de Cultura Contemporània de València, l’homenatjà el 27 de febrer de 2010. L’octubre d’aquell mateix any rebé el premi Importante de Levante, diari amb el que col•labora durant molts anys com a expert en pilota valenciana. A la seva mort, la família decidí retornar al president de la Generalitat, Alberto Fabra, la carta de condol que aquest havia enviat, no per estar escrita en castellà, sinó per haver menyspreat la llengua que Bausset havia defensat tota la seva vida

http://t.co/oqjEQJOE