| Josep Lluís Bausset Císcar |
| Un mestre de valencianistes |
| Periodista i farmacèutic, Bausset és un dels membres més destacats de la generació de valencians de la postguerra que varen mantenir viu l’esperit del valencianisme republicà, esdevingut durant els darrers anys un autèntic personatge de consens. Descrit pel seu biògraf, Santi Vallès, com un “estadista de la paraula”, com “un impenitent observador de la realitat domèstica i pública del nostre país”, Bausset no va deixar d’escriure pràcticament fins el darrer alè de la seva vida. El 18 de febrer de 2012 publicava a Levante el seu darrer article, 300 anys de País Valencià, una reivindicació del corònim encara ara perseguit pel PP en nom d’una suposada defensa de la identitat dels valencians. Justament, en aquell article oposava el model d’un país amb un història, d’escoles en valencià i amb una identitat política, al dels grans esdeveniments i el balafiament dels recursos públics en infraestructures inútils. El periodista, concloïa amb un missatge rotund: “La llengua i el país tenen futur (malgrat la política nefasta de la Generalitat) perquè tenim bons mestres”. En el tinter quedà un altre article on criticava amargament el suposat valencianisme dels populars i què tancava donant un visca a un País Valencià lliure. Nascut a Paiporta, l’Horta, als pocs dies de nàixer la família s’instal•là a l’Alcúdia, a la La Ribera. El 1921 estudià batxillerat al Lluís Vives de València, un dels més prestigiats del país. Sis anys més tard marxà a Madrid a estudiar farmàcia, carrera que va acabar el 1931. Durant la carrera s’afilià a la Federación Universitaria Escolar (FUE), sindicat republicà i d’esquerres. Ideològicament, però, des de ben aviat es sentiria atret pel nacionalisme. Tant és així, que un any després d’acabar els estudis ja havia entrat en contacte amb el Centre d’Actuació Valencianista i tot seguit passà a integrar-se a l’Agrupació Valencianista Republicana, formació partidària d’un Estat valencià dins d’una Espanya federal. Aquell mateix va obtenir el títol de mestre i practicant de medecina i cirurgia i es convertí en delegat a la seua ciutat de l’Associació Protectora de l’Ensenyança. El 1933 començà la carrera de ciències químiques llicenciant-se tres anys més tard. Preocupat per la pervivència de la llengua al país, el 1934 fou un dels impulsors de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. L’esclat de la guerra el 1936 impedí, però, que pogués culminar amb èxit en Madrid el procés per a opositar a professor d’Institut. Tot i així, aquell mateix any es féu càrrec de l’escola d’analfabets de l’Alcúdia fins que el 1937 hagué d’incorporar-se a l’exèrcit, concretament a Barcelona, en la direcció general de farmàcia. D’aquesta direcció fou nomenat tinent farmacèutic i destinat a l’exèrcit de llevant. Bausset, passà la guerra al front, adscrit a un dipòsit de medicaments i material de cura. Acabada la guerra fou depurat i condemnat a un mes de presó. El 1940 començà a fer classes particulars a València. Seria justament en la pensió on va viure del carrer del Mar 51 on va conèixer Joan Fuster amb qui establí de per vida una gran amistat. El 1943 ja era considerat un agitador cultural no tan sols a l’Alcúdia, sinó també a València on creà una tertúlia que durà anys i a la qual assistiren personatges com els professors Miquel Tarradell, Joan Reglà, Emili Giralt o Ernest Lluch. Una dècada després impulsà també en la seva comarca un programa de ràdio en valencià, segurament un dels primers del país. L’espai fou prohibit ben aviat pel Governador Civil de València. Bausset recuperà la seva carrera com a mestre quan el 1955 se li va reconèixer la seva condició de cursillista a les oposicions de juliol de 1936. El fet li permeté examinar-se i accedir a l’ensenyament. El 1958 s’incorporà a l’institut de Tortosa. Durant aquella període visqué activament la campanya contra el director de La Vanguardia, Luis de Galisonga. Divulgà també entre els valencians el cas de Jordi Pujol i els fets del Palau de la Música. El 1961 tornà al país per incorporar-se a l’institut de Xàtiva. Per les nits alfabetitzava en valencià persones adultes dels pobles de la comarca. El 1963 fou un dels sotasignants del manifest A favor de l’Ensenyament en català i la seua normalització i el 1965 s’adherí també al de Més de 2000 valencians demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos. El 1968 impulsà a l’Alcúdia, Parlem, precursora de la premsa comarcal en català. El 1973 participà en la fundació del PSPV a l’Alcúdia, partit nacionalista del què formaren part Vicent Ventura, Alfons Cucó, Joan Josep Pérez Benlloch, Joan Francesc Mira, Joan Romero, Joan Garcés o Enric Tàrrega. Fou també un dels socis fundador d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) junt a d’altres valencianistes com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner o Vicent Andrés Estellés. Bausset es jubilà el 1980 sent professor a Carcaixent i continuà ininterrompudament la seva tasca valencianista fins al seu decés a l’Alcúdia a cent un anys. El 1992 la Unitat del Poble Valencià li atorgà el seu Guardó d’Or. El 2000 les universitats de València i Jaume I de Castelló, la Unió de Periodistes Valencians, els sindicats CCOO-PV i UGT-PV, la Unió de Llauradors i Ramaders i el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià, el reconegueren amb el I Premi Vicent Ventura al Compromís Cívic. Fou també nomenat soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i rebé a Barcelona el premi d’actuació cívica de la Fundació Jaume I. El 2001 fou guardonat amb el premi Valencià de l’any 2000 de la Fundació Gaetà Huguet de Castelló. El 2004 se’l nomenà membre d’Honor de la Fundació Ernest Lluch. El 2005 rebé el premi Martí Domínguez de periodisme de l’Ajuntament d’Algemesí. Amb motiu del seu cent aniversari, el Centre Octubre de Cultura Contemporània de València, l’homenatjà el 27 de febrer de 2010. L’octubre d’aquell mateix any rebé el premi Importante de Levante, diari amb el que col•labora durant molts anys com a expert en pilota valenciana. A la seva mort, la família decidí retornar al president de la Generalitat, Alberto Fabra, la carta de condol que aquest havia enviat, no per estar escrita en castellà, sinó per haver menyspreat la llengua que Bausset havia defensat tota la seva vida |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada