Masturbar-se possible delicte

Autor: Francesc Jover. Per a La Veu del País Valencià. Enviat el 8 de juliol de 2013

Masturbar-se, possible delicte

D'ací cinquanta anys seran interessants les conclusions que les investigacions de sociòlegs i historiadors facen sobre la societat actual. Quan les dues grans potencies van decidir acabar amb la guerra freda, fou perquè havien esgotat els grans guanys que allò els havia proporcionat. Aleshores, pariren el pensament únic per regir el món i continuar fent-lo igual, o més, rendible. Sembla que van tindre èxit, perquè les coses ara van molt millor per a uns pocs, i molt malament per a la resta.

Per altra banda, no cal ser profeta per endevinar que l'Associació de Botiguers i Intel·lectuals del carrer la Bosseria, de la ciutat de València, vista la seva solidesa, continuarà aportant idees lluminoses. En un sistema democràtic, i espere que en cinquanta anys millore, tota aportació serà ben vinguda i degudament valorada.

Voldria conèixer l'anàlisi sociològic que faran quan parlen del mal repartiment patrimonial de la societat de primeries de segle XXI. Imagine que, no solament destacarà la riquesa econòmica que cada dia està concentrada en menys gent i provoca l'augment progressiu de fam en el món, si no, principalment, veurem el mal repartiment que va haver-hi del trellat i de sentit ètic. No se si sabré explicar-me. La diferència patrimonial entre Amancio Ortega i els usuaris habituals del banc d'aliments, es la mateixa diferència que hi ha de trellat entre Teresa Forcades i Rouco Varela. Dos creients. I no se quina pot ser més greu. El repartiment que es fa de la riquesa en la nostra societat és molt feixuc, però, si no fora perquè hi han milions d'éssers humans que moren de fam, diria que no és tan greu com el repartiment d'ètica i de trellat. De vegades em pregunte si la mala distribució de la riquesa no va aparellada amb la mala distribució d'ètica i seny. La brutal diferència ètica entre el malaurat José Luis Sampedro i Luis el Cabró, és casual o és efecte d'una societat cancerígena que no redistribuïx com cal la renda?

Comentar també, l’equiparació que algú havia fet sobre la masturbació i l’avortament. Masturbar-se, deien, a més de pecat, és un genocidi criminal que cal castigar. Però m'he adonat, i això em tranquil·litza una miqueta, que Alicia Torres ha desmentit allò que sembla havia dit. La reacció que va haver-hi immediatament a la xarxa digital demostra la sensibilitat social del tema. Van haver-hi reaccions d’allò més originals i extravagants, que feien joc en l’afirmació. Molta gent es declarava genocida i confessava ser addicte a fer-se palles. Jo també m’he confessat genocida sense cap vergonya. Finalment, no se si és que algú ha volgut gastar una broma pesada, o que Rouco Varela ha pegat un cop de puny damunt la taula dient que deixen de rebolicar el galliner més del que està. La veritat és que s’ha desmentit i confesse que m'ho havia cregut de debò, si més no, pel poc trellat que alguns demostren i que tant acostumats ens tenen. La qüestió és que anava decidit a arremetre verbalment contra la «provida», per altra banda molt respectable.

Per cert, la primera reacció que vaig tindre quan vaig llegir la falsa notícia, va ser recordar-me d’aquell acudit d’un xicot que se’n va d'excursió a la serra de Mariola i en plena naturalesa va seure's per fer-se una palla. No se quin estímul eròtic li produïa el paisatge del Benicadell, la serra d’Almudaina, la Serrella i l’Aitana, però quan va arribar l'ejaculació i va eixir disparat el semen, va anar a parar a una flor d'espígol. Aleshores, veient el balanceig que feia l'arbust pel pes de la llavoreta, va dir el xicot en ple èxtasi: «eixe haguera sigut volantiner». Potser no tinga gràcia, però és el que em va suggerir la seudonotícia.

Pel que fa a la masturbació, primer de res cal desmitificar-la. Personalment em sembla un acte natural, barat, tonificant, gratificant i saludable.  fran.jodo@gmail.com

Palles mentals surrealistes

Autor: Francesc Jover. Per a La Veu del País Valencià. Enviat el 27 de juny de 2013

Palles mentals surrealistes

Mai m'havia sentit tant satisfet i orgullós de ser valencià fins que la setmana passada em vaig assabentar, en un comunicat des del Palau dels Borja, que la nostra llengua es més vella que la mare que la va parir. Mireu si és vella, que l'hem de declarar, no de gran reserva com el vi, si no de súper gran reserva. És tan vella que, com el vi, cap el risc que s'haja fet rància. Algun col·leccionista de vi m'ha dit que guarda ampolles d'anyades excel·lents o d'altres singularitats, d'etiquetes o bodegues, de gran valor antropològic. Tanmateix, diu que les propietats enològiques, per la mateixa antiguitat que tenen, la qualitat del vi no està garantida. I és què, si la llengua que parlem alguns valencians es remunta a l'època ibèrica, és a dir, del segle IV a. C., la cosa no m'estranyaria que s'haguera fet rància.

Potser per això, i seguint un raonament lògic i ple de sentit comú, prenent el ros de sant Joant l'altre dia en uns alcoians, juraven i perjuraven que els ploms de la Serreta estaven escrits en valencià ortodox. Jo em resistia a creure-m'ho, no se si perquè no sóc noctàmbul i tenia son, o els que ho afirmaven, simples coneguts, ho deien desprès d'haver-se fet mitja dotzena d'ampolles de café Pastor. La veritat és que estaven xarradors.

Es bo que s'aclarisquen coses i que s'anomene cadascuna pel seu nom. Què collons¡ El valencià no ve del llatí, què més voldria Berlusconi per presumir davant les seves xiques, ve de l'iber, si no que ho pregunten als especialistes del PP com Jorge Bellver Casaña que sap de que va la cosa. De qualsevol manera Jorge, ¿no serà algun Jordi d'Alcoi enganxat al café Pastor? Si, aquella beguda espirituosa que diu la ràdio: «un colpet de Pastor». Algú ha dit que aquest tipus de begudes, el mateix que el tabac, no havien de fer publicitat perquè després passa el que passa.

Tornant a l'beric; no em referisc als derivats del porc que tan bona marca donen a Espanya, si no a la llengua dels valencians; pareix ser doncs que es un espai molt concret on es va configurar el nostre valencià. L'anomenat sistema Ibèric, situat a les parts altes i muntanyoses que fiten en la mar Mediterrània i, segons el que diu Jorge en nom del PP, va del Sénia al Segura. També podíem allargar-les cap al nord, sempre amb raonaments objectius i ponderats, fins a Montpellier. Ho dic, sense cap ironia, Deu en guarde, per tal d’obrir un tímid interrogant per si de cas Jaume I, aquell que es va bufar un dia i va afegir el blavet a les quatre barres, podia haver vingut a València parlant ja el valencià. O, se’l va ensenyar ací? No se.

Són palles, vull dir reflexions, que he anat fent-me aquesta setmana per tal de ser cada volta més independent i veure cada dia més llum. La veritat és que cal posar una mica d'ordre al nostre cervell i mantenir-nos alerta per anomenar com cal el que és pa i el que és vi. El que és roig i el que és blau, etc., i que ens deixen estar de romanços. Caldria destituir tots els jutges, venuts a l'or català, per deixar-se convèncer d'interessos foscos d'una pretesa i hipotètica unitat de la llengua catalana i valenciana. A la puta «rue». Com si els jutges entengueren de llengües, d'històries i de coses semblants. Seran ignorants...! Havien de fer-los el mateix que, molt encertadament, feren en Baltasar Garzon, tirar-lo al carrer per encabotar-se en retraure memòries oblidades i ben soterrades que no van enlloc.

Pel que fa el cas d'Urdangarin, si, aquell que es va casar en una besneta d'Alfons de Borbó, o, altres casos com el de Barcenas, Blesa, etc., que estan cansant-nos, sobretot aquells mitjans que no s'amaguen de dir-se rogets. A més, seria hora que els jutges Bermudez, Castro, Ruz, Silva, i alguns altres, els digueren on està la porta del carrer. Ells millor que ningú, perquè són de l’ofici, saben com li va anar a Garzon i, malgrat tot, no deixen d'emprenyar. ¿No s'hauran cregut de debò que la justícia és igual per a tots, com deia el sogre d'Urdangarin un dia que va provar el café Pastor? Els jutges, han de saber que aquestes persones estan tocades per la gràcia de deu, dels financers i de Rouco Varela, persones honrades, d'orde, i que habitualment van a missa. Com cal.

La societat ha perdut els oremus i algú havia de posar orde pescant els delinqüents on han estat sempre: en les cases barates.