Tertúlia dels dilluns: de juny 2013

diumenge, 9 de juny del 2013

Memòria històrica i solidaritat

Autor: Francesc Jover. Enviat a La Veu del País Valencià el 29 de maig de 2013

Estem vivint una època de corrupteles i pèrdua de valors molt preocupant. A esta situació, s’afigen actituds fonamentalistes per intentar convertir en lleis la seva particular moral neoinquisidora. Arribat a aquest punt, caldria rebobinar i buscar punts de referència per convèncer-nos, si més no, que pot haver-hi altre tipus de societat i de conductes. La Segona República, i la posterior etapa de la postguerra, van haver-hi situacions solidàries que podien servir-nos d’exemple de conducta i solidaritat. A Cocentaina concretament, hi han experiències vertaderament exemplars. En mencionaré algunes en homenatge a aquelles gens que ho feren possible. Si açò passava a Cocentaina, de ben segur que també ho feien a qualsevol poble del País Valencià.

En començar la Guerra Civil, el Comitè Revolucionari de Defensa, molt preocupat per defensar la República, va fer una crida al poble perquè aportaren queviures per a la ciutat de Madrid, assetjada aleshores per l’exercit feixista. El poble va respondre generosament aconseguint, segons les memòries de Juan Garcia Pla, quatre vagons d’aliments que foren lliurats personalment a l’alcalde de Madrid per una representació del comitè local. En altra època, la capital del Comtat, ja havia demostrat la seva solidaritat, responen a la petició del general Basset perquè enviaren a Xàtiva farina, per estar els molins ocupats pels botiflers. El Consell va enviar vint cafissos de forment molt.

Pel setembre de 1936, el Consell va acollir una colònia de més de setanta xiquets evacuats de la guerra a càrrec del pressupost municipal. Uns anys després, gener de 1938, els cocentainers, que precisament no anaven sobrats d’aliments, encara van enviar a Madrid 3.791 litres d’oli com demostren els documents inclosos.

Comentar també un fet que, potser no fou l’únic, però sense cap dubte està farcit d’humanitat i cal dir-ho als quatre vents. En acabar-se la guerra, la solidaritat de bona part del poble va mantindre amagat, en diferents cases, un membre republicà durant deu anys (1939-1949). Ramon Jordà Mullor, àlias el Sec (1902-1998), militant de la CNT. Ramon va tindre diferents càrrecs en el Consell Local durant el període revolucionari.

La muller (Elisa), la mare, els parents, amics i veïnat, van haver d’aguantar la pressió de llargs interrogatoris perquè digueren on estava. Sobretot la dona, que després d’unes setmanes a la presó, contínuament l’interrogaven i li feien escorcolls la casa a qualsevol hora del dia o la nit. A més, sovint era cridada a la seu de Falange, on la sentaven a una cadira rodejada de falangistes, i era vexada i torturada psicològicament. Quan era citada, Elisa anava per la seva filla Nati, que estava a escola o treballant, per endur-se-la a la sessió d’interrogatori. Es posava la xiqueta a la falda, l’estrenyia amb els braços i aguantava tot el que deien. La xiqueta Nati, primer plorava, però desprès ja es va acostumar i aguantava indiferent la pluja de vexacions.

Ramon, així com les més insospitades persones entre 70 i 90 anys, m’han contat innumerables anècdotes dignes de figurar en un manual. Estant Ramon en una caseta de camp que tenia la família a la partida de Frangí, va apropar-se un jove dient-li: «a dit mon pare que ací no està be i que vinga a casa». En arribar al mas, el masover que el coneixia, li va dir que aquell lloc no era segur perquè era estava enfonsat i era vist des dels voltants més alts. Era el mas de La Casa Blanca, convertida actualment en Casa Rural, situada en un tossal que domina visualment tot el Comtat. Allí va estar unes quantes setmanes segur, però el seu desig era el poble, estar en la família, veure a sa mare. Molt prudentment anava canviant de casa, sempre d’amics i veïnat, mai de la família. Quan estava malalt el visitava el metge, anaven a injectar-li medicaments, a fer-li massatges a les cames, etc. Ningú mai va dir res.

Alguna persona m’ha confessat que d’infant va arribar a dubtar de tindre algun tipus d’al·lucinació quan deia a sa mare: «mare ahi al costat hi ha un home que no conec». Naturalment, la mare li responia que això ho havia somniat i que si ho deia podien dir-li boja i burlar-se d’ella. Possiblement aleshores, el canviaven de casa i podia passar tres quarts del mateix. Finalment, potser per confiança o cansament, el van agafar, l’empresonaren i el van condemnar a trenta anys de presó, dels que en va complir set. fran.jodo@gmail.com

Crisi i societat del benestar

Autor: Francesc Jover. Enviat a la Veu el 29 de maig de 2013

Poc a poc anem convencent-nos que aquella «societat del benestar» que l'empremta burgesa ens va oferir, amb la complicitat d’altres classes socials, ha caducat. Sempre ens han fet creure des de l’escola, que el benestar està relacionat exclusivament en bens materials: un habitatge al costat d'un parc amb bones vistes; una segona residència prop d'algun camp de golf o estació d'esquí; canviar sovint d'automòbil; etc. Encara continuen dient que la societat del benestar es basa en rècords de venda d'automòbils, en quilòmetres de vies de tren d'alta velocitat, en grans esdeveniments dedicats a élites, en espectaculars ciutats de la llum o de les ciències, en aeroports fantasmes, etc.

Aquest concepte de societat fou inventat per la socialdemocràcia com una facció moderada del capitalisme, i ens la van oferir per conveniència d'ells, no per l’esperit filantròpic que tenen. No entenc una societat del benestar basada en l'abundància de bens materials. No és més feliç el multimilionari Barcenas, que qualsevol treballador d'una empresa que encara no ha fet fallida. Trobe més assenyat aquell principi que diu que la felicitat no es basa en el que més té, si no en el que menys coses necessita.

Ara hem pogut descobrir, i cada volta ho veurem més clar, que el que dona vertadera felicitat i benestar és fer tres menjades al dia, sense haver d'anar al banc d'aliments o a menjadors socials. Hi ha molta gent que es sentiria feliç en un lloc de treball, encara que fora amb un contracte denigrant i amb pudor a femta. Potser ara entenem, que una segona residència, o anar a esquiar a Baqueira-Beret, no és l’ideal que ens convenia i que ens van vendre com una societat de progrés. Caldrà destriar quines coses hem de defendre, per damunt de tot, i quines altres no. Per exemple: tindre un lloc de treball respectable i ben retribuït, que tothom estiga escolaritzat i puga anar a la universitat, uns serveis socials solidaris, una sanitat pública digna i gratuïta, etc. Tanmateix, això són drets fonamentals irrenunciables, no la societat del benestar que ens van oferir paternalment.

Potser no hi ha un concepte estàndard de societat de benestar, i cadascú té el seu particular. El que si és segur que no és aquell que va permetre a polítics cobrar sobresous per fictícies despeses de representació o assistència a reunions. Dir «societat del benestar» a aquella situació és un eufemisme inacceptable, i el que caldria dir en realitat és societat de xoriços.

Perquè una societat siga feliç i solidària, s’ha de donar prioritat a una planificació fiscal assenyada que distribuïsca millor la riquesa, amb inversions generoses en ciència i cultura, estructurant la vertebració del país i connectant-lo als mercats europeus. Tot el demés és balafiar diners, bufar en caldo gelat i crear profundes desigualtats socials.

Calen propostes socials, sense basar-les en bens materials, que ens facen gaudir de la vida. És el que vam sentir fa uns dies, en el saló d'actes de la biblioteca de Cocentaina, els que assistirem a un magnífic recital de Vicent Camps amb poemes de Vicent Andrés Estellés. Facilitar als ciutadans el desenvolupament de la sensualitat cap a diferents aspectes de l'art i l'oci, és gratificant i tonifica l'intel·lecte dels individus. Així hauríem d’entendre la societat del benestar i així havia d’entendre-ho l'Administració com a tasca prioritària i ineludible.

Aquella societat del benestar que volien fer-nos creure, està basada en les desigualtats entre el nord i el sud; en la manca de solidaritat del món ric; en l’aparició cada volta més ampla de bosses de pobresa, etc., on els rics cada volta són més rics i els pobres més pobres. Fomentar aquest tipus de societat és de ser uns malparits, com diria el Vicent Andrés Estellés. fran.jodo@gmail.com

L’indult, recialla feudal

Autor: Francesc Jover. enviat La Vau del País Valencià el 7 de maig de 2013

No invente res de nou si dic que la nostra democràcia li falta una bullida. Es detecten carències pels quatre costats que massa voltes s’atribuïxen a ser una democràcia jove. A mi em sembla que és un innocent pretext, com la d’aquella mare que té un fill tocat de l’ala i vol tapar-ho dient que és un bon xic. No podem ser tan simples. La democràcia no és ni jove ni vella, és democràcia i avant. O pensem que la democràcia la va inventar la controvertida transició? Des que els grecs definiren la democràcia han passat 2.500 anys, i, encara diem que és jove? En democràcia està quasi tot descobert, el que cal és creure integralment en ella i optar per ella. Sempre hi haurà gent que no els farà gràcia, però el propi sistema té mecanismes per defensar-la. És una vergonya per el gènere humà que ben sovint un enllumenat/da ens done lliçons de democràcia a l’estil dels Marx o Cantinflas. Les pallassades han de fer-se al circ, no per polítics d’un presumpte estat de dret.

Hi han coses que no tenen res a veure en un sistema democràtic, per exemple les atribucions que tenen els governs d’atorgar indults. Tal com es practica l’indult, són recialles de règims absolutistes, totalment obsolets en una democràcia. Així és com havia de definir-ho la Constitució després de l’oportuna i convenient reforma. No seré jo qui negue els indults, però si cal fer-ne algun l’ha de fer el poder judicial, autònom i independent, ajudat per tècnics especialistes en comportament humà, mai pel poder polític ni reial.

Hi ha tal quantitat d’indults que poden considerar-se, si més no, un menyspreu als ciutadans. L’espatllat sistema polític que tenim no pot permetre’s desprestigiar-se més del que està fent indults de caire feudal. L’assassí de Miquel Grau Gomez (1957-1977), a Alacant mentre enganxava cartells, fou Miguel Ángel Panadero Sandoval, condemnat a 12 anys i un dia de reclusió menor. Segons el diari Levante E.V., va ser indultat pel govern d’Adolfo Suarez, eixint en llibertat el 1982, havent complit solament menys de cinc anys de presó. Cal indicar que Miquel Grau era del Moviment Comunista i Panadero Sandoval de Fuerza Nueva, i actualment treballa de procurador al Tribunal de Justícia de València.

Un altre indult que ha causat impacte, si més no per l’espectacular jubilació que li ha quedat, és el d’Alfredo Sáenz, alt càrrec de les finances condemnat per una Audiència Provincial a sis mesos de presó i una substanciosa multa per diferents delictes. Zapatero, després d’haver perdut les últimes eleccions i estar el seu govern en funcions, el va indultar. El cas fa molta pudor, perquè estava a punt d’eixir-se’n del convent i haguera pogut fer un altra cosa. No m’estranya gens ni mica que algun malpensat sospite que van a la caça i captura d’un bon lloc de treball ben lluït i remunerat que complemente la pensió que li queda.

No cal fer una llista, perquè podeu veure-la en la xarxa, però hi han milers d’indults dels dos partits majoritaris als darrers anys. N’hi han alguns d’ells que canten i no precisament la «traviata»; com la dels quatre mossos d’esquadra que apallissaren sàdicament un romanés, malgrat manifestar-se en contra 200 jutges. També el del «kamikaze» condemnat per homicidi a tretze anys de presó i indultat per Gallardon, envoltat per una boira pudosa; o la dels militars de cas Yark-42, etc.

Tots els indults, casualment, recauen en tres grups de gent: polítics (és a dir, col·legues), banquers (que cal tindre’ls ben contents), i cossos de seguretat de l’estat (que poden saber molt?). No se, però està molt emboirat malgrat les falses promeses de transparència. El ben cert és que bona part de polítics estan coberts de femta fins l’entrecuix, i és per això que la societat els té devaluats per caducs.

Per acabar, cal que els partits tercers i quarts, estigueu al lloro i aprengueu la lliçó que es desprén d’aquest panorama. Tanmateix, no inicieu cap pla d’acció si no canvieu radicalment d’estil. Teniu una gran responsabilitat: dignificar la política i no tornar a defraudar la ciutadania. Sou l’única esperança que tenim. fran.jodo@gmail.com

Cal fomentar l'escarni

Autor: Francesc Jover. enviat el 30 d’abril de 2013 al diari digital la veu del país valencià. Publicat l’1 de maig de 2013

Estem assistint últimament a una campanya, per part del govern i el poder mediàtic conservador, de criminalitzar l'escarni o escraxers que està fent la Plataforma d'Afectats per l'hipoteca (PAH). En la meva opinió, el que ens fa escarni és el govern i la banca, que fa més de quatre anys que està burlant-se de la PAH i de la majoria dels ciutadans. El sofisticat capitalisme inhumà i agressiu, amb la complicitat dels governs, té un concepte fariseu del que es un deute. Quan són les entitats financeres qui s'endeuten per la mala gestió i pel brutal interés que tenen en guanyar diners, es la caixa pública qui tapa els forats hipotecant els ciutadans per temps il·limitat. Quan són els ciutadans qui s'endeuten i fan fallida, posen en pràctica lleis anacròniques per matxucar el ciutadà de manera despietada i denigrant, tot i ser lleis que han estat denunciades per tribunals europeus. El govern té el cinisme de no fer cas malgrat haver-hi juristes que ho denuncien insistentment.

A més, mantén una actitud desvergonyida desprès d'haver consentit passivament a entitats financeres que enganyen a milers de ciutadans furtant-los els petits estalvis. Damunt, tenen la infàmia d'injectar-los diners públics sense haver posat com a condició tornar els diners als ciutadans estafats. És d'una evidencia comprovada que el govern s'ha posat a favor del mafiós poder econòmic i en contra de les classes més vulnerables.

Les imatges dels desdonaments mostren unes càrregues de la policia tan brutals, que poden classificar-se d'abús de poder. També seria terrorisme psicològic quan, davant les manifestacions especials que fem perquè canvien la llei d'hipoteques, ens acusen de nazistes i filoetarres. No destituir la bocagrossa de Cospedal per qui correspon, vol dir que tots són igual de bocuts. L'actitud del govern, i la coral que li dona suport, és un clar atac al sistema democràtic. El menyspreu del Congres de Diputats tirant al fem la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), és un atac frontal a la democràcia. Qüestionar el dret de manifestar-se contra els desdonaments, i a més, desqualificar-los de la manera que ho fan, és un colp baix a la democràcia i molta gent podíem entendre que tenim un govern infectat de nazisme.

Des de la restauració de la democràcia, mai no ha estat tan justificada com ara una revolta popular generalitzada del poble. Els errors polítics del govern son tan greus que estaria més que justificat un avalot popular. Recordem aquell eslògan popular de fa uns anys que tots acceptarem en aquell moment: «si vols la pau, treballa per la justícia», perquè no pot haver-hi pau sense justícia ni sense trellat. No poden dir-nos filoetarres ni nazistes, per eixir al carrer a protestar pacíficament davant de la casa dels responsables de les malifetes, sense assentar-los al banquet d'acusats per delinqüents. On està la dignitat del polític? On està el respecte que el polític deu als ciutadans quan aquestos ixen al carrer per demanar-hi comptes? Qui són els polítics per insultar-nos i menysprear-nos quan els diem com han de gestionar la societat? ¿Perquè no diuen nazis i els porten als tribunals a tantes empreses que hi han de cobradors de morosos, com el «Cobrador del frac?».

Això ens fa pensar que tenim la raó, i per això, cal eixir al carrer davant la casa d'un polític, o d'anar al restaurant on estan dinant tranquil·lament, amb la samarreta «Stop als desdonaments». No l'increpeu, no digueu res, no fa falta; mostreu solament el graffíti en allò de «sí que es pot». No digueu res més. Això és senta tan malament que els fa perdre la xaveta i finalment ens faran cas. A més, sense cap dubte, diguen el que diguen, tenim tot el dret per fer-ho. És hora que els baixem els fums! Aviseu-me que jo també aniré malgrat les meves limitacions de desplaçar-me. Els seus raonaments i actituds són tan mediocres i destrellatats que no se sostindrien sense la policia i l'exercit. Açò m’ha fet recordar aquell incident al temple d'intel·ligència de Salamanca, on el suprem sacerdot, Unamuno, va dir: «guanyareu, perquè teniu la força bruta, però no convencereu». fran.jodo@gmail.com

El Camí, i la premsa valenciana

Autor: Francesc Jover, Enviat a la Veu el 16/05/13

No podem menys que felicitar-nos per la presencia de premsa valenciana que hi ha al nostre abast. És de veres que el País Valencià, mai no ha sigut capaç de mantenir un diari convencional en valencià. Havia d'arribar una nova època històrica on la tecnologia ens permet obrir un diari per un canal diferent al quiosc del barri. Benvinguda siga la premsa digital diària i tot allò del seu entorn que la fa possible. Molts anys de vida i salut per tots aquells que prefereixen anar diàriament al seu quiosc. Ara més que mai, ens hem de creure de debò allò de «entre tots ho farem tot», principalment aquella sana obsessió que cada volta compartim més gent, de cohesionar un País on tots puguem conviure amb llibertat i respecte a la nostra identitat.

Així mateix, sóc partidari de reconèixer la premsa històrica valenciana i guardar memòria d'aquells que ens van precedir amb la seva presència periòdica als quioscs. Van ser pioners que mereixen el nostre reconeixement. Més encara, si ho van fer amb la idea de construir un País Valencià des de la seva pròpia arrel i des del seu propi espai territorial. A més, ho feren en un temps convuls, quan estava tot per fer i quan, en principi, no hi havia tanta consciència de poble com tenim ara. Avui vull referir-me al setmanari «El camí», que va eixir al carrer per primera volta un divendres 5 de març de 1932 amb una periodicitat setmanal fins a finals de 1934. El periòdic estava dirigit pel polític i empresari valencià, Joaquim Reig i Rodríguez (1896-1989), amb una colla de col·laboradors valencianistes que avui coneixem com la flor i nata del valencianisme històric. Tenia delegats locals en la majoria de pobles de nord a sud del País Valencià, per cert, que el de l'Alcúdia de la Ribera no podia ser altre que el patrici, Josep Lluís Bausset, de grata memòria. A més, hi havia delegat a Barcelona, Madrid i Múrcia.

Al primer número hi ha una salutació en forma d'editorial on diu que vol «ser el portaveu de l'ideal valencianista; vol reflectir el pensar i el sentir dels homes conscients, fills de les nostres terres des del Sénia fins Oriola [...]. Per l'heterogènia i procedència dels elements que l'integren, el Camí serà un periòdic amplament acollidor i respectuós amb totes les opinions, deslligat de tota mena de compromisos de partit o grup, sols aspira a representar, en la seua varietat de matisos, el moviment valencianista».

Continua l'editorial amb uns raonaments que podrien servir per avui mateix, perquè desprès d'haver passat més de 80 anys, encara queden coses per resoldre. Aquell missatge era aleshores un projecte polític ambiciós, assenyat, plural i decididament transversal que, per començar, qualsevol podria augurar-li futur. Encara faltaven nou mesos per l'acord de les Normes de Castelló, per la qual cosa podríem pensar que fou el Camí qui va posar el semen.

Quant el contingut general del Camí, que era conseqüentment plural, haguera pogut quallar entre la burgesia valenciana amb influència al món de les finances, l'empresariat i la cultura valenciana. Res no haguera sigut igual.

També és de veres que entre eixa diversitat, hi havien diferencies ideològiques difícils de salvar, però no impossibles. Cal destacar l'aspecte nacionalista del sector de Josep Giner i Marco, que amb el pseudònim de Gillem Renart i Ferris, afirmava el següent de l'himne de València: «Al valencianisme li cal un himne vibrant, curt, senzill, patriòtic de fervent exaltació nacionalista. Volem un himne valencianista, no un himne valencià provincial [...]. ¿Tenim els valencianistes tal himne? Si, i es el nostre: "VENT DE PONENT"» (de Lluís Cebrián Ibor, 1915). Per cert, aquest poema fou musicat el 1917, i es va convertir aleshores en himne valencianista, feble, incipient, però perseverant, al mig d'una època molt conflictiva de governs constitucionals. Època on destaca la Primera Guerra Europea i les reivindicacions nacionalistes basques i catalanes, que la colla de valencianistes seguien amb molta atenció no exempta de polèmiques.

No afirme res. Però, potser haver trencat totalment en el nacionalisme de la Segona República ha estat un error. Hi havien aleshores entrebancs, encara no resolts, que podríem replantejar-nos visitant l’hemeroteca. fran.jodo@gmail.com

Antecedents i domini de l’església

Autor, Francesc Jover, enviat el 22 de maig del 2013 a la Veu del País Valencià

A partir de la Il·lustració, l'aparell de l'església ha estat qüestionat per la societat. Abans del segle XVIII, la societat estava basada en el sistema feudal dels tres estaments: noblesa, clergat i poble, que era el servidor d'uns i d'altres. El sistema polític estava centrat en l'absolutisme monàrquic, i l’econòmic en l'agricultura i els gremis. Això si, tot regat, controlat i dirigit per l'església catòlica que s'havia atorgat el dret de pastor per guiar i conduir el ramat. Sempre m’ha caigut malament l’apel·latiu de pastor. El moviment il·lustrat va posar aquest sistema potes amunt, reafirmant les investigacions que havien fet intel·lectuals de segles anteriors i que mai el feudalisme havia acceptat. La il·lustració va proposar, degudament raonat, un altre concepte de vida: plural, tolerant, basat en la racionalitat i la ciència. Incloïa, fins i tot, el concepte espiritual de l'església catòlica, fent-li un lloc en la nova societat, on podien conviure ortodoxos, catòlics i protestants; deistes i partidaris de la religió natural, inclosos ateus. Sols una particularitat, que la ciència i la fe religiosa anaren cada un per un costat. Va ser l'època on s'obriren les portes a la modernitat.

L'aparell de l'església, la que ostenta un innegable poder econòmic, polític i social, mai no va acceptar perdre protagonisme en aquest canvi filosòfic i cultural. Va continuar amb la seva Contrareforma, possessionant-se en contra de qualsevol raonament que qüestionara el caràcter científic de la fe. Mai no va acceptar que determinats d'individus o col·lectius es decantaren per una filosofia laica sense que, per aquest motiu, es negara la presumpta transcendència de l'ànima. Tampoc mai no va acceptar que l'estat laic pot ser èticament tan legítim, si més no, que el confessional.

La dicotomia existent entre bona part de la societat i l'església és conseqüència de la tossuderia de la jerarquia eclesial en voler incloure en les lleis civils la seva “llei” particular. Fins i tot, l'esperit del Concili Segon del Vaticà denomina açò com una església desarrelada en el temps i en el món on viu que no va enlloc. No se’n adona que en aqueixa actitud ortodoxa i fonamentalista, està qüestionada per bona part dels creients.

El més greu és que molts polítics, fan d'escolans i testaferro de l'església catòlica, imposant lleis clericals en contra de bona part de la societat i en contra de la Constitució que havia de ser clarament laica. A més de violar la dinàmica històrica, utilitzen aquestes lleis com mercaderia de vots, deixant buit de contingut ètic les lleis i incitat els ciutadans a fer objecció de consciència desobeint-les.

Cap mestre, cap pare ni mare, ni cap alumne, està obligat objectivament a assistir a classes de religió, i molt menys quan és equiparat a les matemàtiques o la història i, a més, és avaluada per aconseguir beca. Això no ho feia ni el general Franco. Consentir que Rouco Varela diga que l'església ha passat un calvari per aconseguir reincorporar la religió a l'escola i no denunciar-lo al tribunal de La Haya per ingerència, demostra la mediocritat i tarannà de la classe política. Aguantar el cinisme de Rubalcaba dient que s'haurà de revisar el concordat, quan ha sigut el Partit Socialista qui ha concedit més finançament a l'església que el general Franco, és per deprimir-se de vergonya. Quan han fet, i estan fent, tota classe de retallades per compensar la gran estafa de polítics i banquers, i exclouen l'església de pagar l’Impost de Bens Immobles (IBI), estan definint-se com a pèssims gestors. Per a més vergonya, cabria la possibilitat que Brussel·les exigira a Rajoy cobrar l’IBI a l’església. Quan estan pagant de la caixa pública els professors de religió, demostren la poca vergonya que tenen carregant al poble privilegis feudals.

Que no us enganyen, no estic contra els creients ni les seves pràctiques. No estic contra l'assistència social de l'església, estic contra els privilegis medievals de l'aparell de l'església. Alcem-nos contra el caciquisme clerical i els que el practiquen. Fem objecció de consciència. Ni un cèntim a l'església. Tot i ser simbòlic, cap creueta a l'església en la declaració de renda. Iniciem una campanya d'apostasia com a símbol de rebuig a la seva ingerència.

fran.jodo@gmail.com

dilluns, 3 de juny del 2013

joan puchalt i sanchis

< anterior

Dilluns, 3.6.2013 00h00

Josep Lluís Bausset i Ciscar – Carta-epitafi 3 juny de 2012

Cap comentari

(1 vòte)

Josep Lluís Bausset i Ciscar

URL curta

Fa ara just un any del traspàs de Josep Lluís Bausset i Ciscar, homenot del País del qual els qui el coneixíem dèiem que mai moriria. Avui mateix els qui se l’estimem hi podem donar fe de l’afirmació, doncs a mena de referent hi és entre nosaltres. Llavors el qui subscriu va dir la seua respecte del fet, la relació amb ell així com amb la tertúlia al Micalet, i heus ací que vos la conte amb el vostre permís.

Evoque els dies en els que el meu amic Pepe Ferrís d’Algemesí em contava coses del senyor Bausset, que tenia cent anys, que anava amb el trenet de Castelló de la Ribera sols, tronara plovera o llampegara tots els dilluns a la tertúlia que ell i Fuster començaren i ara se celebra a València a la Societat Coral El Micalet, tertúlia oberta on es parlava sobre temes diversos majorment del País. Que mai havia disposat de carnet de conduir, que n’era un valencianista apassionat i activista. Que escrivia articles d’opinió on la defensa del País, la seua historia, la seua cultura i la seua llengua n’eren els principals motius, a més a més denunciava les injustícies i lluitava per tot allò que valguera la pena. Que escrivia els dilluns al diari Levante EMV les seus impressions sobre partides de pilota valenciana al Pelayo i altres llocs i li tenien reservada una columna.

Que tornava les cartes i calendaris del banc i remetia cartes al Director General per tal de queixar-se perquè no anaven en valencià. Que n’era aficionat a la música clàssica i anava a escoltar-la regularment quan hi havia concert de la Filharmònica a València d’on era soci des de feia un grapat d’anys. Que titulava tres o quatre carreres universitàries, catedràtic i professor d’institut , de no sé quants instituts, mestre de mestres. Que tenia dues filles apotecaries com ell i un fill monjo a Montserrat i la seua dona encara vivia.

Per tot això que em contava vaig fer el propòsit que m’animà a conèixer-lo. Ferrís li ho feu saber i em va dur un llibre-biografia dedicat pel seu puny i lletra i el permís per apropar-me a la tertúlia del Micalet. Allí m’acolliren i allí estic, com un xiquet que estrena sabates i malgrat el temps transcorregut encara semblen no ser hi gastades, ocasió com ninguna per afegir referents. M’en recorde d’allò que deia ma mare a referir-se a l’ésser humà “No hi ha home sense home ni dona sense les gràcies”.

I ara el Sr.Bausset s’ha mort. Ja sé, potser el temps de coneixença haja estat un regal.

El temps que el recordaré serà un altre temps que desitge siga llarg. Allò que he aprés són aqueixes coses les quals no tenen preu, model de bonhomia, fermesa en les conviccions, la humanitat i la humilitat, u entre tants que deia l’Estellés de Burjassot això mateix volia ser, pose com exemple, si de cas vull mentre visca fer-les servir a qui oír-ho vullga.

Em deia el d’Albal perquè ell era d’aquí el costat, de Paiporta: i de l’Alcúdia, Xàtiva, La Pobla Vallbona o Cocentaina, de Morella o Elx, de tots el pobles del País potser fora, del seu País i del meu País i de tots els que se l’estimen; aqueixa distinció es una de les millors coses que mai m’han atorgat.

Des de avui mateix serà un dels meus morts, aquells que recorde tots els dies i em semblen presents i ben vius. Aquells que sense ells no faria el que faig. Gràcies.