Reunió lúdica i festiva per a parlar, llegir i comentar
dijous, 26 de desembre del 2013
Autodeterminació
Francesc Jover ha escrit en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ:
«Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural». És el que diu el primer article del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Aquest pacte va entrar en vigor el 1976 i l'Estat Espanyol el va ratificar el 27 de juliol de 1977, quan encara no feia dos anys que havia mort el general Franco. Aleshores, vivíem en una societat d'ales retallades amb una mentalitat casolana, provinciana i encara autàrquica. Potser no havem canviat massa.
En acabar-se la Segona Guerra Mundial i quedar les dictadures desprestigiades pels genocidis comesos i el menyspreu als drets humans, va començar Europa a crear lligams internacionals per tal de crear compromisos comuns de democràcia i llibertat. Dissortadament, nosaltres continuarem en un estat feixista durant trenta anys més, apartats de vinculacions democràtics internacionals. Quan començarem a vincular-nos a pactes internacionals de llibertats, sembla que no es feia massa convençuts. La transició descafeïnada que es va fer no va ser capaç de desinfectar adequadament les institucions polítiques del règim anterior; i em dona la impressió que s’adherien a aquells tractats per esnobisme, per fatxenderia; si, com aquell alcoià que deia: «Això ho pague jo».
En la segona dècada del s. XXI, la realitat diària és que la política dretana encara se salta quan li convé les pròpies regles i altres que s'ha adherit. Si és menyspreable desfer un tracte després d'haver-lo tancat amb un encaixament de mans, doblement ho és quan una institució política signa un pacte en nom d'un poble i desprès s'ompli d'excuses i eufemismes per no complir-ho.
Dic açò per la general oposició que sura al desig d’un ample sector del poble català en fer una consulta democràtica per veure on arriba l'actitud independentista que tenen. Els pactes internacionals, i les més elementals regles democràtiques i de sentit comú, legitimen el dret d'un poble a decidir per ell mateix. Deixe a banda els possibles errors comesos pel govern català. De qualsevol manera, les regles de joc han d'estar al servici de la societat per a una millor convivència en llibertat. Això em sembla més important que les intransigències i dogmatismes. Caldrà partir de la base de les particularitats culturals i històriques pròpies de Catalunya; del grau d'afectivitat que tenen els catalans per la seva terra; etc., però principalment, de la decisió lliure i democràtica que prenguen els interessats. Admet que a Catalunya hi ha gent que sempre voldrà pertànyer a Espanya, però no sabrem quants són fins que no es faça la consulta. És una aspiració de sentit comú, legítima i democràtica, i oposar-se amb excuses que Espanya no pot trencar-se, o que no ho permet la Constitució, és un error. El primer, per ser una recialla nacionalista franquista, i el segon, perquè les constitucions mai no han sigut inamovibles. Cal voluntat política per negociar i dialogar.
Crec que els polítics són tan intransigents perquè volen mantenir la cota de poder territorial per no perdre poder individual. El mateix passa en aquelles poblacions menors que volen «segregar-se» de la matriu i no els deixen per no perdre poder social, polític i econòmic. Què no farà l'Estat Espanyol per no perdre un tros de pastís tan apetitós com és Catalunya!
Per altra banda, ni els valencians ni ningú havíem de preocupar-nos de que facen la consulta. Que facen el que ells vullguen, qui som per impedir-ho? En el cas que Catalunya s’independitze de l’Estat –cosa que d’això ara no es tracta– nosaltres continuaríem sent valencians, i espanyols per imperatiu legal. Continuaríem, fent negocis en els catalans, gaudiríem del turisme social, cultural o d'esbargiment a les platges de la Costa Brava o els boscos de la Vall d'Aran, i a més, mantindrem bones relacions veïnals i de germanor cultural.
dissabte, 21 de desembre del 2013
FELICITACIONS
DES DEL BLOG DE LA TERTÚLIA BAUSSET DEL DILLUNS AL MICALET, MOLTES FELICITATS A TOTS ELS VALENCIANS QUE ESTIMEN LA SEVA TERRA I VOLEN CONTRUIR UNA NACIO ESTRUCTURADA, INDEPENDENT, LLIURE I DEMOCRÀTICA. (SI ÉS ROGETA MILLOR).
QUE L'ANY 2014 SIGA L'INICI D'UN SERIÓS TREBALL D'AQUEST PROJECTE. TAMBÉ ALS QUE NO S'OPOSEN AL PROJECTE.
BONES FESTES I MOLTA SALUT!
Francesc Jover
QUE L'ANY 2014 SIGA L'INICI D'UN SERIÓS TREBALL D'AQUEST PROJECTE. TAMBÉ ALS QUE NO S'OPOSEN AL PROJECTE.
BONES FESTES I MOLTA SALUT!
Francesc Jover
dimarts, 10 de desembre del 2013
Primavera de l'esglésoa?
Francesc Jover ha escrit a LA VEU DEL PAIS VALENCIA
Em resistisc a admetre que tinc fòbia a l'església catòlica com algú m'ha dit. No vull tindre res contra ningú. Si puc admetre possibles manies senils que s'agiten cada volta que apareixen disbarats mediàtics en certa jerarquia de l'església. Concretament d’un llibre que acaba de publicar el polèmic arquebisbe de Granada que, solament el títol, «Cásate y se sumisa», podria ser una autèntica apologia de discriminació de gènere, per ferir la sensibilitat, i per posar en evidencia el desarrelament i desconnexió de molts jerarques de l'església catòlica en la societat actual. És de veres que no he llegit el llibre, però n'he tingut prou en algunes «perles» que han reproduït els mitjans de comunicació, els quals m'han recordat altres èpoques, on la Falange femenina instruïa les dones del deure de submissió que tenia al marit.
No sóc el més indicat per recórrer a cites bíbliques, com aquella que diu que el regne de Déu no és d'aquest món; aleshores, vol dir açò que l'església viu aïllada en el seu propi món? És cert que en una institució privada, com és l'església, s'estableixen reglaments interns que obliguen els afiliats a seguir-los; però, cap reglament, per privat que siga, està legitimat fomentar la desigualtat i discriminació entre el gènere humà. En aquest punt sembla que l'església no acaba de situar-se en un clima primaveral com vol fer-nos creure. No es tracta de qüestionar els misteris i rituals que estan obligats a seguir els creients, del quals no tinc cap objecció que fer; es tracta del dret de cada persona a no estar sotmesa a un altra per qüestió de sexe, religió, ètnia, etc.
Pels anys quaranta del segle passat, en els moments més durs de la dictadura feixista, hi va haver un fort adoctrinament masclista. És que hi ha gent d'església que vol tornar a aquella època? Potser si hi haguera alguna bisbesa ho entendria millor. Permeteu-me que us recorde alguns textos que la Falange femenina intentava inculcar a la dona: «Les dones mai no descobreixen res; els falta, per descomptat, el talent que Déu ha reservat únicament als homes. Les dones no podem fer res més que interpretar, millor o pitjor, el que els homes els donen fet». No trobeu alguna similitud d’arguments? Cal dir als joves que la Secció Femenina va ser un potent aparell del franquisme dedicat a desmuntar la cultura igualitària, entre la dona i l'home, que fomentava el règim democràtic.
Les perles del llibre en qüestió que he pogut llegir, sembla que són copiades de Pilar Primo de Rivera. Disculpen a l'home de sortir per la nit en amics o amigues a divertir-se sense la muller, i de qualsevol relació extramatrimonial. Son perles alienants del llibre com aquella altra falangista que diu: «Prepara un bon dinar per a quan el teu marit torne del treball i oferiu-vos a ell en el que vullga. A l'hivern, prepara-li el foc a la llar per què puga seure's i relaxar-se, i porta-li les sabatilles». Sobretot, continua dient Pilar Primo de Rivera, «no li demanes explicacions de les seves accions, ni qüestiones la seua integritat. Recorda que ell és l'amo».
Quant a relacions sexuals, les indicacions de la Falange recordaven a les dones l'obligació que tenien de donar-se totalment a l'home. «Si et suggerix la unió, accepta-ho submisament, recorda que la satisfacció de l'home és més important que la teua, i quan arribe el moment culminant, un petit gemec teu serà suficient per donar-li plena satisfacció». A més, si l’home demana pràctiques sexuals inusuals, la dona havia de ser obedient i sotmetre's sense queixar-se.
Vull respectar les creences i les pràctiques religioses de tothom; però, crec sincerament que l'església no havia de fer ús de la llibertat que té per fomentar i mantenir la discriminació entre sexes. És més, l'església havia d’afanyar-se i desmarcar-se d'aquest llibre, posant més èmfasi en allò que deia Francesc d'Assís de ser instrument de pau i de trellat en la societat on viu. Potser molta gent, agnòstica i atea, no l'importaria conviure en una església que xafara terra i no intentara encabotar-se en moralitzar la societat laica.
Discurs de Joan Puchalt
Discurs d’acceptació del premi Tio Canya 2013 atorgat pel Bloc de Progrés Jaime I de l’Alcúdia, lliurat el 4 d’Octubre de 2013. Joan Puchalt i Sanchis
Amigues i amics:
Acaben de lliurar-me el premi que més satisfacció m’ha donat a banda de ser valencià, casar-me amb la dona que tinc, i ser pare.
Cal donar les gràcies al Bloc de Progrés de l’Alcúdia, associació punta d’ari- et del valencianisme on em trobe com a casa, els quals em veuen en tan bons ulls, que fins i tot me l’han atorgat, però, com que en són més i sa- ben més, els done una i mil vegades les gràcies.
Una ullada de repàs als que l’han rebut, en fa veure l’honor. Tots ells són referents per un reguitzell de mèrits. Significació especial sense desmerèixer ningú, a la memòria de Josep Lluis Bausset i Ciscar, mestre de mestres, símbol de bonhomia i patriotisme, homenot del País, aquell que en veure’l tots pensàvem que mai moriria, i en podem donar fe, doncs és present i ben viu entre nosaltres.
Menció per al poble d’Albal de l’Horta de València, que em va veure nàixer l’últim any del racionament, un malson que havia estat al País des de feia un llarg temps, del qual ningú vol saber res, on per la sang i la llet els meus pares em transmeteren la vida, la terra, l’idioma i l’estima.
Tot seguit a aquells que amb fets i consells, han estat un referent, a mare posí per cas, qui em deia per tal de no acoquinar-me i fer-li front a la vida “el món és dels valents sense pèls en el cor” i per a mantenir-me en la humanitat i la humilitat “no hi ha home sense home”.
A mon pare, honrat i just, qui mostrant-me saviesa deia: “Quan sàpigues el que vols ja en te’ns la meitat, cal assolir la resta treballant” i ensenyant- me justícia i bonhomia: “els homes, són tots iguals davant Déu i la resta d’homes”.
A meua dona Conxa, sensible, de trellat, qui amb una irrebatible lògica arran les meues reflexions sobre aquest premi, em diu: “t’has passat la vida dient que els premis majorment se’ls emporten els poderosos, i ara que te’n donen u a tu, “El tio canya” del Bloc de Progrés de l’Alcúdia, també re- negues? Gràcies novament amics i amigues per fer-me sentir un de vosal- tres.
Al nostre fill Juan, com a mostra dels altres dos, Jorge i Imma, qui em diu davant dels meus consells: “pare, el que dius, no puc dir-te si ho faré o no ho faré, però ho tindré molt en compte”, i a la resta de la família, la meua elemental pàtria, de la qual he aprés coses en major o menor grau, per les quals mai no m’han demanat res.
Als amics, els qui dic que ho són i ells també volen ser-ho, els d’abans i els d’hora, que mai m’han deixat i mai deixaré “encara que em torturen, en- cara que em degollen”, que escrigué l’Estellés de Burjassot. Recordant els de la infantesa, els de Picassent, a Pepe Ferris d’Algemesí i els de la Tertúlia de Bausset al Micalet, a Eduard Guillot, sense els quals potser no seria ací i ara.
A Vicent Andrés Estellés, el fill del forner a jornal que feia versos, aquell que fins a les ulleres, tan sols dorm, doncs en el que ens deixà escrit, hi és també entre nosaltres, qui va ennoblir l’idioma amb saviesa i llenguatge planer aplegant a tothom, deixant-lo en cims més alts que el Micalet de la Seu, regalant-nos d’entre molts, aquests versos al Mural del País Valencià: He retrobat, a la boca del poble, el sostingut conreu de l’idioma. M’estime molt el meu país.
Als referents col·lectius com l’Escola Valenciana, també distingida per vos- altres a l’any 2000 amb aquest premi, nodrida de persones solidàries, entusiastes, compromeses, model d’educació i formació avançada, baluard defenent la nostra llengua, els nostres drets socials, la nostra cultura, en la qual col·laboraré més enllà del que puga.
A les Escoles d’adults, en especial la del meu poble, que esdevenen un desig, una necessitat, on s’hi troben persones, implicades en l’ensenyament i la llengua, que com una mena de redempció donen una segona oportunitat a tantes i tantes persones, prestant un servei sense preu, a les que els neo-lliberals, perdó, neo-llibertins, balafiadors i altres qualificatius, volen també com a la resta d’escoles públiques, retallar-los les ales sense mira- ment.
Al poble de l’Alcúdia i al seu Ajuntament, valencianista com els que més, on no cal donar una aixadada per assabentar-se de la saó que hi ha, doncs el flaire aplega a tots els racons el País.
A La Veu del País Valencià, ciberdiari progressista en la nostra llengua, qui generosament em cedeix espai, per a poder dir lliurement allò que vull.
Agraeix la presència de regidors del meu poble, del President de l’Escola Valenciana, de la coordinadora Guaix de l’Horta-Sud, de mestres i companys de l’Escola d’adults, de la família, dels amics, de cotertulians de la de Bausset, del Bloc, de tots vosaltres. Potser em deixi algú, perdó, gràcies a ell també.
Vaig acabant. Tot i que ens semble fer molt per la gent, la terra i els nos- tres drets, som encara al desert. Sóc com vosaltres posseïdor de referents, de la força que aquest premi dona, afegirem noves forces, noves raons, les quals ens donaran nous alés.
I com que m’haveu atorgat el premi Tio Canya, diré una paragrafada pertinent, deixant a banda que la canya també és símbol de flexibilitat, allò que de vegades li manca a hom, i afegint-li matèria grisa, que també de vegades manca, fa un ésser ideal.
Així puix, vist el femer en que l’han convertit, redreçarem aquesta enverinada terra, deixada d’aquestes maneres pels poca vergonya, els quals farien ajocar el cap al mateix rei en Jaume si l’alçara, que no deixen de mirar-se el melic i unflats com a titots, es conjuminen amb els de ponent i es creuen que el món és d’ells, que l’univers són ells, arraconant les nostres arrels, la nostra llengua, els nostres referents.
No els deixarem fer-ho.
Acabe en un desig i faré una pregària, mes que siga cívica:
Potser siguen més, potser hagen guanyat eleccions, però no tenen raó. Tan de bo, més prompte que tard, un dia, als pocavergonya, als balafiadors els despatxem pel camí de la deshonra al regne de l’oblit. Amén.
Moltes gràcies.
Tancament de RTVV
Francesc Jover ha escrit a LA VEU DEL PAIS VALENCIÀ
El País Valencià s'ha quedat sense RTVV, desprès d'una vida que ha durat del 9-10-1989 al 27-11-2013. L'entitat va agafar ben prompte una malaltia que va anar agreujant-se els darrers anys per la mafiosa gestió del govern valencià, la qual l'ha duta a la fase terminal irreversible fins produir-se la parada cardíaca. Els arguments que ha donat el molt poc honorable president Alberto Fabra com excusa, son equiparables a la manca de valenciania i al seu baix nivell polític. Ha actuat seguint tots els passos de les màfies del cinema: entrebanc professional, profit partidista, endoll per col·locar amiguets, vedat privat i negocis bruts. Quan l'entitat ha quedat exprimida fins el moll de l'os, ha tirat de la cadena com si de femta es tractara. Ha usat el mateix estil que la Rita en la gestió de l'afer del Cabanyal de València; el mateix que la classe política conservadora del País Valencià: subornar, manifassejar i «xoricejar». Sembla ser que han patentat la marca i l'utilitzen per destrossar el país. Damunt, són els més valencians de tots.
Amb motiu de la situació que ha creat aquest tancament, cal fer un repàs i recordar perquè es va crear la RTVV; quina rendibilitat li han tret els nostres governants; com ha estat utilitzada, des de quina perspectiva, i quin balanç final cal fer. Entenc que la RTVV va ser una exigència de l'Estatut d'Autonomia per cohesionar el País Valencià; per acaronar-nos culturalment i mostrar-nos la nostra història tan manipulada i emboirada; per estructurar el nostre país econòmicament, culturalment i socialment; per fer-nos conèixer els nostres cantautors, músics, artistes, festes, gastronomia, etc.; per revitalitzar l'ús de la nostra llengua i fer que els valencians l'estimen; per ser vehicle d'unitat d'un país estret i llarguerut amb determinades facetes culturals; per utilitzar un tarannà didàctic i respectuós perquè totes les maneres de parlar foren respectades i cap llengua se sentira menyspreada ni marginada; perquè el valencià fora posat a un nivell de prestigi que mai no havia d'haver perdut; per no enfrontar cap persona a un altra per qüestió de llengua; perquè assumira la responsabilitat d'informar, de divertir i de mostrar a tothom qui som sense cap complex. Potser me n'he deixat alguns altres més.
Ens convindria fer un repàs dels objectius que s'han complit i dels que no, i sobretot, del balafiament i esperpèntica mala gestió que ha fet el govern valencià. Potser si fem un anàlisi tranquil, el tancament de la RTVV no el veiem tant dramàtic. D'acord que la pèrdua de quasi dos milers llocs de treball és una putada. Una gran putada; però també ho són els 701.300 persones aturades al País Valencià. No vull minimitzar el fet luctuós de quedar-se sense treball tanta gent ni el drama humà que comporta; però, propose que fem recompte del telefem que ha llançat Canal Nou i el poc que ens ha ajudat a ser més valencians i millor informats. És més, la poca audiència que tenia ho diu tot. Podria ser un consol pensar que no pot destruir-se una cosa que està morta.
L'afer de la RTVV em sembla que ens ha posat tots al lloc que ens correspon. Ara més que mai se'ns ha mostrat un govern valencià, d'una aclaparadora nul·litat i incapacitat per governar-nos. Si feren un concurs a Eurovisió de partits que acumulen corruptes, amb tota seguretat el País Valencià portaria el primer premi. Els escàndols de xoriços als casos Brugal, Emarsa, Cooperació, Gürtel, Nóos, Taroncher, etc., inclosos els trages de Camps, és una caca al costat de la gran merderada de RTVV. De més a més, amb tots els punts ben clars i ben definits de les malifetes. Ara, no cal més que unir-nos tots plegats al clam generalitzat per demanar la dimissió a Fabra per escurabutjaques, per incompetent, per no saber controlar el desgavell, perquè no té fusta de líder, perquè no té cap de recanvi, per tindre massa correligionaris delinqüents, etc.
És per això imprescindible la dimissió i la convocatòria general d'eleccions valencianes. Solament començant de zero podríem alçar el cap i començar a recuperar-nos amb dignitat.
dijous, 28 de novembre del 2013
A FAVOR DE LA LLENGUA DE TOTS ELS VALENCIANS I LA SEUA NORMALITZACIÓ
Els sotasignats s’adrecen a l’Honorable
President de Les Corts, en Juan Cotino, com a membres de la Tertúlia Bausset ,
fent valdre els drets com a ciutadans que assenyala l’Estatut al seu article
9.4 i també posant en valor l’article 8.1 que determina el dret dels valencians
i valencianes, entre altres, aquells reconeguts en la Constitució de 1978, i en
aquest sentit apel·lem al recollit a l’article 20.1.a.
Fonaments de dret
Sobre la participació i el dret
d’expressió:
§
Llei Orgànica 1/2006, de 10
d’abril, en el seu article 9.4 diu: “Tots
els valencians tenen dret a participar de forma individual o col·lectiva, en la
vida política, econòmica, cultural i social de la Comunitat Valenciana ”.
§
Llei Orgànica 1/2006, de 10
d’abril, en el seu article 8.1, determina que “els valencians i valencianes (...) són titulars dels drets, deures i
llibertats reconegudes en la Constitució Espanyola i l’ordenament de la Unió Europea ...”.
§
Constitució 1978, article 20.1.a: “Es reconeixen i es protegeixen els drets a
expressar i difondre lliurement els pensament, les idees i les opinions per
mitjà de la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció”.
Sobre els deures dels òrgans
d’autogovern:
§
Constitució 1978, article 9.3,
expressa que garanteix entre altres el principi de jerarquia normativa.
§
Llei Orgànica 1/2006, de 10
d’abril, en el seu article 49.1, determina que la Generalitat té competències
exclusives, entre altres, en l’organització de les seues institucions.
§
Llei Orgànica 1/2006, de 10
d’abril, en el seu article 21.1, defineixen que Les Corts tenen la potestat
legislativa, a més de representar el poble valencià i gaudir d’autonomia.
§
Reglament de Les Corts, aprovat en
el Ple de 21 de febrer de 2013, determina alguna de les competències del
President de la Institució, al seu article 31.1 que diu: “El president o presidenta de Les Corts exercix
la representació de la cambra, assegura la bona marxa dels treballs, dirigeix
els debats,...”
Sobre l’ús del valencià:
§
Constitució de 1978, en la seua
part dogmàtica, Títol Preliminar, expressa que “Altres llengües espanyoles
seran també oficials en els respectives CC.AA. d’acord amb els seus Estatuts”
(art.3.2).
§
Llei Orgànica 1/2006, de 10
d’abril, defineix com a llengües oficials a València tant el valencià com el
castellà (art. 6.2), però assenyala sols una com a pròpia (art. 6.1): el
valencià.
§
La Generalitat garantirà l’ús
normal i oficial de les dues llengües (art. 6.3), però s’atorgarà especial
protecció i respecte a la recuperació del valencià (art. 6.5)
§
Llei Orgànica 1/2006, de 10
d’abril, ressenya en l’idioma valencià el nom de totes les nostres
Institucions, perquè siguen utilitzades així, tant quan s’escriga o es parle,
en valencià com en castellà. Per tant, cal fer servir el nom de les
Institucions en la llengua dels valencians en totes les circumstàncies.
§
La Generalitat garantirà l’ús normal
i oficial de les dues llengües (art.6.3). S’atorgarà especial protecció i
respecte a la recuperació del valencià (art. 6.5). Però, el Títol III defineix
qui conforma la Generalitat i, entre altres assenyala a Les Corts (art. 20.2)
i, també, a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (art. 20.3) com institució
normativa d’aquesta.
§
L’Acadèmia Valenciana de la
Llengua (art. 41) determina la normativa lingüística i aquesta és d’aplicació
obligatòria en totes les Administracions Públiques valencianes.
§
Reglament de Les Corts, aprovat en
el Ple de 21 de febrer de 2013, assenyala els dos idiomes oficials de la
Institució (art. 1.1 i 1.2).
Fets i raons
Som conscients que tota comunitat social està
fonamentada en valors col·lectius generats pel seu recorregut històric i per la
voluntat ferma de construir entre tots els seus ciutadans i ciutadanes un futur
en comú.
El Poble Valencià en l’expressió de la seua
identitat diferenciada com a nacionalitat històrica, amb voluntat democràtica i
d’exercir el seu dret d’autogovern, ha manifestat en nombroses ocasions assumir,
entre altres, els valors de la
Unió Europea , així com la recuperació dels continguts dels
Furs de l’històric Regne de València amb les exigències de la realitat social,
econòmica i cultural valenciana actual.
La recuperació de la Generalitat va constituir
un fet de singular importància pel redreçament del nostre poble i la seua
identitat, dins del marc europeu, com correspon a la condició de Nacionalitat
històrica. Ho va ser pel que suposava, i continua significant hores d’ara, en
el reconeixement, exterior i interior, del dret i la capacitat d’autogovern de
Valencià com a realitat social diferenciada; així com del dret i la capacitat
per l’organització de les nostres institucions històriques, per l’ordenació del
territori de l’antic Regne de València, pel desenvolupament legislatiu i del
Dret Civil Foral Valencià i per l’execució de les polítiques que com a poble
ens correspon lliurement i democràticament.
Les Corts, el President i el Consell, així com
també, entre altres institucions, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua,
conformen la Generalitat recuperada després de la seua abolició per la
promulgació del Decret de 29 de juny de 1707.
Totes les Institucions que conformen la
Generalitat tenen el dret, però sobretot tenen la responsabilitat, no sols de
mantindre i reforçar l’ús de l’idioma que és propi del poble valencià, sinó
també consolidar la seua normalització entre tots els estaments socials,
econòmics, acadèmics, culturals i institucionals i de les administracions
públiques.
Estem convençuts, per això, que els màxims
responsables institucionals de la Generalitat han d’avançar amb decisió cap a
la normalitat lingüística, i no solament en l’àmbit administratiu que
dirigeixen, sinó també en tota la societat. No n’hi ha prou amb la despenalització
de l’ús del valencià (tot i que, més vegades de les que voldríem, se’ns amaga la
prohibició d’usar-lo al darrere d’un suposat atac a l’autoritat d’alguns
membres dels cossos i forces de seguretat); no n’hi ha prou amb el seu ús en
l’ensenyament (tot i que, més vegades de les que voldríem, se’ns minva el dret
a la immersió lingüística); no n’hi ha prou amb la creació, i ara quasi el seu
desballestament, de la RTVV (tot i que, més vegades de les que voldríem, l’ús
del valencià és minso i residual).
Cal recordar, per enèsima vegada, que dues són
les llengües oficials en aquesta nacionalitat històrica, València, però solament
una ens és pròpia. Així es reconeix en els cenacles acadèmics internacionals i
en la nostra legislació vigent. Aquest plus de llengua oficial i pròpia, que
tots tenim l’obligació de recolzar, cal que tots els valencians el fiquem en
valor, i per això cal fer-la la llengua preferent en tota la Generalitat. L ’idioma
valencià ens identifica com a comunitat social diferenciada, però sobretot és
el millor instrument que tenim, tots, per a la cohesió social dels valencians i
valencianes, hagen nascut on hagen nascut.
Des del nostre naixement com a Poble, i amb
major o menor intensitat en les successives dècades, aquesta terra ha obert les
portes a nouvinguts amb llengües i cultures molt diverses. El punt d’encontre
va ser, i continua sent-ho, l’idioma que és propi dels valencians i la seua
cultura diferenciada. El valencià ha sigut en la nostra història el millor
instrument de cohesió i pau social. Així, tenim un excel·lent mitjà per
facilitar la inclusió a la nostra societat dels nouvinguts posant el valor el
valencià.
El valencià és l’idioma que a tots ens
identifica, siga quina siga la llengua de naixement; però, hem de fer-la una
llengua útil en la quotidianitat dels ciutadans i ciutadanes. El valencià ha de
servir-nos, entre altres coses, per a comunicar-nos per qualsevol dels mitjans
que hui tenim al nostre abast; així com, per a la promoció professional i
personal; per les activitats empresarials, científiques-tècniques,
d’ensenyament, etc.; per a rebre els serveis de l’Administració i per a què el
procediments i actes administratius es fasen prioritàriament en la llengua
pròpia dels valencians; i per això, és imprescindible el seu coneixement i ús
generalitzat almenys en tots els nivells de l’administració pública valenciana;
com també el seu coneixement i ús habitual entre els òrgans superiors de la
Generalitat.
Tanmateix, els alts representants de les institucions
de la Generalitat, per l’efecte modèlic que tenen pel conjunt de la societat
valenciana, presenten una responsabilitat major en el procés de normalització
del valencià. Un deure que tenen amb tota la societat.
El valencià, com a llengua pròpia de la nostra
nacionalitat històrica, a més de llengua oficial, ha de ser la llengua d’ús
normal i preferent de la Generalitat, qui té l’obligació normativa, a més de
moral, d’atorgar-l’hi especial protecció per a la seua recuperació. I ha de
fer-se seguint la normativa lingüística d’aquella institució que té
competències per fer-ho.
L’ús habitual del valencià per part del
President de la Generalitat, del President de Les Corts, del President del
Tribunal Superior de Justícia de València, dels Consellers, així com els Diputats
i les Diputades, Alcaldes i Alcaldesses dels nostres pobles i ciutats,
constitueix un deure implícit en el càrrec des del moment del nomenament. Ho és
perquè tots ells i elles representen al Poble Valencià i als seus trets
diferencials com, entre altres, la llengua pròpia dels valencians.
La Generalitat, i per tant totes les seues
institucions d’autogovern com ho són Les Corts, té competències per regular
l’organització de les seues institucions pròpies, i per proveir-se de les
normes processals i de procediment administratiu, com també els Reglaments que
els ordenen i regulen, derivades de les particularitats del Dret substantiu
valencià o de les especialitats de l’organització de la Generalitat. Per
la qual cosa, a cadascuna d’elles correspon impulsar la normalització
lingüística, com també remoure els entrebancs que es puguen presentar.
El President de Les Corts exerceix la
representació de la cambra i, a més, té la màxima responsabilitat en la
reglamentació d’aquesta institució substantiva de la Generalitat. Per
tant, el President, entre altres consideracions, ha de fer seus el deure
d’actuar de model al davant de la ciutadania fent ús del valencià en totes les
seues intervencions parlamentàries.
És exigible a l’Honorable President de Les
Corts l’impuls decidit per a la normalització, promoció i extensió de l’ús del
valencià a tots els àmbits, però sobre manera entre l’administració que
dirigeix i, per tant, la
mateixa Presidència en la seua actuació ha de visualitzar
sens confusió davant tota la ciutadania del Poble Valencià.
Sol·licituds
1r. Que impulseu, des de la vostra autoritat i
responsabilitat, el foment institucional de la llengua pròpia del Poble
Valencià com a llengua preferent en l’activitat oral i escrita parlamentària.
2n. Que el President de Les Corts faça servir
el valencià com a llengua de comunicació habitual i sempre que es dirigisca a la cambra. Cal
visualitzar el seu compromís amb la normalització de la llengua de tots els
valencians i les valencianes.
3r. Que la presidència de Les Corts encoratge
a tots els Síndics de la Cambra a fer-ne un ús majoritari i preferent en les
seues intervencions plenàries i en comissió.
4t. Que el President de Les Corts encoratge a
tots els diputats i diputades que s’ajusten a la normativa lingüística que
elabora i determina l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua.
5è. Que el President faça arribar a tots els
Grups Parlamentaris la importància d’impulsar, des de la institució de Les
Corts, la normalització lingüística del valencià i que tots els seus membres
ressenyen en l’idioma valencià el nom de totes les nostres institucions
d’autogovern, tant quan escriguen com quan parlen en valencià com en castellà.
6è. Que el President, com a representant de la
Cambra, impulse la modificació del seu Reglament per incorporar l’ús del
valencià com a llengua preferent, adequant-la al mandat de la legislació de
rang superior.
València, 7 d’octubre de 2013
divendres, 12 de juliol del 2013
Masturbar-se possible delicte
Autor: Francesc Jover. Per a La Veu del País Valencià. Enviat el 8 de juliol de 2013
Masturbar-se, possible delicte
D'ací cinquanta anys seran interessants les conclusions que les investigacions de sociòlegs i historiadors facen sobre la societat actual. Quan les dues grans potencies van decidir acabar amb la guerra freda, fou perquè havien esgotat els grans guanys que allò els havia proporcionat. Aleshores, pariren el pensament únic per regir el món i continuar fent-lo igual, o més, rendible. Sembla que van tindre èxit, perquè les coses ara van molt millor per a uns pocs, i molt malament per a la resta.
Per altra banda, no cal ser profeta per endevinar que l'Associació de Botiguers i Intel·lectuals del carrer la Bosseria, de la ciutat de València, vista la seva solidesa, continuarà aportant idees lluminoses. En un sistema democràtic, i espere que en cinquanta anys millore, tota aportació serà ben vinguda i degudament valorada.
Voldria conèixer l'anàlisi sociològic que faran quan parlen del mal repartiment patrimonial de la societat de primeries de segle XXI. Imagine que, no solament destacarà la riquesa econòmica que cada dia està concentrada en menys gent i provoca l'augment progressiu de fam en el món, si no, principalment, veurem el mal repartiment que va haver-hi del trellat i de sentit ètic. No se si sabré explicar-me. La diferència patrimonial entre Amancio Ortega i els usuaris habituals del banc d'aliments, es la mateixa diferència que hi ha de trellat entre Teresa Forcades i Rouco Varela. Dos creients. I no se quina pot ser més greu. El repartiment que es fa de la riquesa en la nostra societat és molt feixuc, però, si no fora perquè hi han milions d'éssers humans que moren de fam, diria que no és tan greu com el repartiment d'ètica i de trellat. De vegades em pregunte si la mala distribució de la riquesa no va aparellada amb la mala distribució d'ètica i seny. La brutal diferència ètica entre el malaurat José Luis Sampedro i Luis el Cabró, és casual o és efecte d'una societat cancerígena que no redistribuïx com cal la renda?
Comentar també, l’equiparació que algú havia fet sobre la masturbació i l’avortament. Masturbar-se, deien, a més de pecat, és un genocidi criminal que cal castigar. Però m'he adonat, i això em tranquil·litza una miqueta, que Alicia Torres ha desmentit allò que sembla havia dit. La reacció que va haver-hi immediatament a la xarxa digital demostra la sensibilitat social del tema. Van haver-hi reaccions d’allò més originals i extravagants, que feien joc en l’afirmació. Molta gent es declarava genocida i confessava ser addicte a fer-se palles. Jo també m’he confessat genocida sense cap vergonya. Finalment, no se si és que algú ha volgut gastar una broma pesada, o que Rouco Varela ha pegat un cop de puny damunt la taula dient que deixen de rebolicar el galliner més del que està. La veritat és que s’ha desmentit i confesse que m'ho havia cregut de debò, si més no, pel poc trellat que alguns demostren i que tant acostumats ens tenen. La qüestió és que anava decidit a arremetre verbalment contra la «provida», per altra banda molt respectable.
Per cert, la primera reacció que vaig tindre quan vaig llegir la falsa notícia, va ser recordar-me d’aquell acudit d’un xicot que se’n va d'excursió a la serra de Mariola i en plena naturalesa va seure's per fer-se una palla. No se quin estímul eròtic li produïa el paisatge del Benicadell, la serra d’Almudaina, la Serrella i l’Aitana, però quan va arribar l'ejaculació i va eixir disparat el semen, va anar a parar a una flor d'espígol. Aleshores, veient el balanceig que feia l'arbust pel pes de la llavoreta, va dir el xicot en ple èxtasi: «eixe haguera sigut volantiner». Potser no tinga gràcia, però és el que em va suggerir la seudonotícia.
Pel que fa a la masturbació, primer de res cal desmitificar-la. Personalment em sembla un acte natural, barat, tonificant, gratificant i saludable. fran.jodo@gmail.com
Palles mentals surrealistes
Autor: Francesc Jover. Per a La Veu del País Valencià. Enviat el 27 de juny de 2013
Palles mentals surrealistes
Mai m'havia sentit tant satisfet i orgullós de ser valencià fins que la setmana passada em vaig assabentar, en un comunicat des del Palau dels Borja, que la nostra llengua es més vella que la mare que la va parir. Mireu si és vella, que l'hem de declarar, no de gran reserva com el vi, si no de súper gran reserva. És tan vella que, com el vi, cap el risc que s'haja fet rància. Algun col·leccionista de vi m'ha dit que guarda ampolles d'anyades excel·lents o d'altres singularitats, d'etiquetes o bodegues, de gran valor antropològic. Tanmateix, diu que les propietats enològiques, per la mateixa antiguitat que tenen, la qualitat del vi no està garantida. I és què, si la llengua que parlem alguns valencians es remunta a l'època ibèrica, és a dir, del segle IV a. C., la cosa no m'estranyaria que s'haguera fet rància.
Potser per això, i seguint un raonament lògic i ple de sentit comú, prenent el ros de sant Joant l'altre dia en uns alcoians, juraven i perjuraven que els ploms de la Serreta estaven escrits en valencià ortodox. Jo em resistia a creure-m'ho, no se si perquè no sóc noctàmbul i tenia son, o els que ho afirmaven, simples coneguts, ho deien desprès d'haver-se fet mitja dotzena d'ampolles de café Pastor. La veritat és que estaven xarradors.
Es bo que s'aclarisquen coses i que s'anomene cadascuna pel seu nom. Què collons¡ El valencià no ve del llatí, què més voldria Berlusconi per presumir davant les seves xiques, ve de l'iber, si no que ho pregunten als especialistes del PP com Jorge Bellver Casaña que sap de que va la cosa. De qualsevol manera Jorge, ¿no serà algun Jordi d'Alcoi enganxat al café Pastor? Si, aquella beguda espirituosa que diu la ràdio: «un colpet de Pastor». Algú ha dit que aquest tipus de begudes, el mateix que el tabac, no havien de fer publicitat perquè després passa el que passa.
Tornant a l'beric; no em referisc als derivats del porc que tan bona marca donen a Espanya, si no a la llengua dels valencians; pareix ser doncs que es un espai molt concret on es va configurar el nostre valencià. L'anomenat sistema Ibèric, situat a les parts altes i muntanyoses que fiten en la mar Mediterrània i, segons el que diu Jorge en nom del PP, va del Sénia al Segura. També podíem allargar-les cap al nord, sempre amb raonaments objectius i ponderats, fins a Montpellier. Ho dic, sense cap ironia, Deu en guarde, per tal d’obrir un tímid interrogant per si de cas Jaume I, aquell que es va bufar un dia i va afegir el blavet a les quatre barres, podia haver vingut a València parlant ja el valencià. O, se’l va ensenyar ací? No se.
Són palles, vull dir reflexions, que he anat fent-me aquesta setmana per tal de ser cada volta més independent i veure cada dia més llum. La veritat és que cal posar una mica d'ordre al nostre cervell i mantenir-nos alerta per anomenar com cal el que és pa i el que és vi. El que és roig i el que és blau, etc., i que ens deixen estar de romanços. Caldria destituir tots els jutges, venuts a l'or català, per deixar-se convèncer d'interessos foscos d'una pretesa i hipotètica unitat de la llengua catalana i valenciana. A la puta «rue». Com si els jutges entengueren de llengües, d'històries i de coses semblants. Seran ignorants...! Havien de fer-los el mateix que, molt encertadament, feren en Baltasar Garzon, tirar-lo al carrer per encabotar-se en retraure memòries oblidades i ben soterrades que no van enlloc.
Pel que fa el cas d'Urdangarin, si, aquell que es va casar en una besneta d'Alfons de Borbó, o, altres casos com el de Barcenas, Blesa, etc., que estan cansant-nos, sobretot aquells mitjans que no s'amaguen de dir-se rogets. A més, seria hora que els jutges Bermudez, Castro, Ruz, Silva, i alguns altres, els digueren on està la porta del carrer. Ells millor que ningú, perquè són de l’ofici, saben com li va anar a Garzon i, malgrat tot, no deixen d'emprenyar. ¿No s'hauran cregut de debò que la justícia és igual per a tots, com deia el sogre d'Urdangarin un dia que va provar el café Pastor? Els jutges, han de saber que aquestes persones estan tocades per la gràcia de deu, dels financers i de Rouco Varela, persones honrades, d'orde, i que habitualment van a missa. Com cal.
La societat ha perdut els oremus i algú havia de posar orde pescant els delinqüents on han estat sempre: en les cases barates.
diumenge, 9 de juny del 2013
Memòria històrica i solidaritat
Autor: Francesc Jover. Enviat a La Veu del País Valencià el 29 de maig de 2013
Estem vivint una època de corrupteles i pèrdua de valors molt preocupant. A esta situació, s’afigen actituds fonamentalistes per intentar convertir en lleis la seva particular moral neoinquisidora. Arribat a aquest punt, caldria rebobinar i buscar punts de referència per convèncer-nos, si més no, que pot haver-hi altre tipus de societat i de conductes. La Segona República, i la posterior etapa de la postguerra, van haver-hi situacions solidàries que podien servir-nos d’exemple de conducta i solidaritat. A Cocentaina concretament, hi han experiències vertaderament exemplars. En mencionaré algunes en homenatge a aquelles gens que ho feren possible. Si açò passava a Cocentaina, de ben segur que també ho feien a qualsevol poble del País Valencià.
En començar la Guerra Civil, el Comitè Revolucionari de Defensa, molt preocupat per defensar la República, va fer una crida al poble perquè aportaren queviures per a la ciutat de Madrid, assetjada aleshores per l’exercit feixista. El poble va respondre generosament aconseguint, segons les memòries de Juan Garcia Pla, quatre vagons d’aliments que foren lliurats personalment a l’alcalde de Madrid per una representació del comitè local. En altra època, la capital del Comtat, ja havia demostrat la seva solidaritat, responen a la petició del general Basset perquè enviaren a Xàtiva farina, per estar els molins ocupats pels botiflers. El Consell va enviar vint cafissos de forment molt.
Pel setembre de 1936, el Consell va acollir una colònia de més de setanta xiquets evacuats de la guerra a càrrec del pressupost municipal. Uns anys després, gener de 1938, els cocentainers, que precisament no anaven sobrats d’aliments, encara van enviar a Madrid 3.791 litres d’oli com demostren els documents inclosos.
Comentar també un fet que, potser no fou l’únic, però sense cap dubte està farcit d’humanitat i cal dir-ho als quatre vents. En acabar-se la guerra, la solidaritat de bona part del poble va mantindre amagat, en diferents cases, un membre republicà durant deu anys (1939-1949). Ramon Jordà Mullor, àlias el Sec (1902-1998), militant de la CNT. Ramon va tindre diferents càrrecs en el Consell Local durant el període revolucionari.
La muller (Elisa), la mare, els parents, amics i veïnat, van haver d’aguantar la pressió de llargs interrogatoris perquè digueren on estava. Sobretot la dona, que després d’unes setmanes a la presó, contínuament l’interrogaven i li feien escorcolls la casa a qualsevol hora del dia o la nit. A més, sovint era cridada a la seu de Falange, on la sentaven a una cadira rodejada de falangistes, i era vexada i torturada psicològicament. Quan era citada, Elisa anava per la seva filla Nati, que estava a escola o treballant, per endur-se-la a la sessió d’interrogatori. Es posava la xiqueta a la falda, l’estrenyia amb els braços i aguantava tot el que deien. La xiqueta Nati, primer plorava, però desprès ja es va acostumar i aguantava indiferent la pluja de vexacions.
Ramon, així com les més insospitades persones entre 70 i 90 anys, m’han contat innumerables anècdotes dignes de figurar en un manual. Estant Ramon en una caseta de camp que tenia la família a la partida de Frangí, va apropar-se un jove dient-li: «a dit mon pare que ací no està be i que vinga a casa». En arribar al mas, el masover que el coneixia, li va dir que aquell lloc no era segur perquè era estava enfonsat i era vist des dels voltants més alts. Era el mas de La Casa Blanca, convertida actualment en Casa Rural, situada en un tossal que domina visualment tot el Comtat. Allí va estar unes quantes setmanes segur, però el seu desig era el poble, estar en la família, veure a sa mare. Molt prudentment anava canviant de casa, sempre d’amics i veïnat, mai de la família. Quan estava malalt el visitava el metge, anaven a injectar-li medicaments, a fer-li massatges a les cames, etc. Ningú mai va dir res.
Alguna persona m’ha confessat que d’infant va arribar a dubtar de tindre algun tipus d’al·lucinació quan deia a sa mare: «mare ahi al costat hi ha un home que no conec». Naturalment, la mare li responia que això ho havia somniat i que si ho deia podien dir-li boja i burlar-se d’ella. Possiblement aleshores, el canviaven de casa i podia passar tres quarts del mateix. Finalment, potser per confiança o cansament, el van agafar, l’empresonaren i el van condemnar a trenta anys de presó, dels que en va complir set. fran.jodo@gmail.com
Crisi i societat del benestar
Autor: Francesc Jover. Enviat a la Veu el 29 de maig de 2013
Poc a poc anem convencent-nos que aquella «societat del benestar» que l'empremta burgesa ens va oferir, amb la complicitat d’altres classes socials, ha caducat. Sempre ens han fet creure des de l’escola, que el benestar està relacionat exclusivament en bens materials: un habitatge al costat d'un parc amb bones vistes; una segona residència prop d'algun camp de golf o estació d'esquí; canviar sovint d'automòbil; etc. Encara continuen dient que la societat del benestar es basa en rècords de venda d'automòbils, en quilòmetres de vies de tren d'alta velocitat, en grans esdeveniments dedicats a élites, en espectaculars ciutats de la llum o de les ciències, en aeroports fantasmes, etc.
Aquest concepte de societat fou inventat per la socialdemocràcia com una facció moderada del capitalisme, i ens la van oferir per conveniència d'ells, no per l’esperit filantròpic que tenen. No entenc una societat del benestar basada en l'abundància de bens materials. No és més feliç el multimilionari Barcenas, que qualsevol treballador d'una empresa que encara no ha fet fallida. Trobe més assenyat aquell principi que diu que la felicitat no es basa en el que més té, si no en el que menys coses necessita.
Ara hem pogut descobrir, i cada volta ho veurem més clar, que el que dona vertadera felicitat i benestar és fer tres menjades al dia, sense haver d'anar al banc d'aliments o a menjadors socials. Hi ha molta gent que es sentiria feliç en un lloc de treball, encara que fora amb un contracte denigrant i amb pudor a femta. Potser ara entenem, que una segona residència, o anar a esquiar a Baqueira-Beret, no és l’ideal que ens convenia i que ens van vendre com una societat de progrés. Caldrà destriar quines coses hem de defendre, per damunt de tot, i quines altres no. Per exemple: tindre un lloc de treball respectable i ben retribuït, que tothom estiga escolaritzat i puga anar a la universitat, uns serveis socials solidaris, una sanitat pública digna i gratuïta, etc. Tanmateix, això són drets fonamentals irrenunciables, no la societat del benestar que ens van oferir paternalment.
Potser no hi ha un concepte estàndard de societat de benestar, i cadascú té el seu particular. El que si és segur que no és aquell que va permetre a polítics cobrar sobresous per fictícies despeses de representació o assistència a reunions. Dir «societat del benestar» a aquella situació és un eufemisme inacceptable, i el que caldria dir en realitat és societat de xoriços.
Perquè una societat siga feliç i solidària, s’ha de donar prioritat a una planificació fiscal assenyada que distribuïsca millor la riquesa, amb inversions generoses en ciència i cultura, estructurant la vertebració del país i connectant-lo als mercats europeus. Tot el demés és balafiar diners, bufar en caldo gelat i crear profundes desigualtats socials.
Calen propostes socials, sense basar-les en bens materials, que ens facen gaudir de la vida. És el que vam sentir fa uns dies, en el saló d'actes de la biblioteca de Cocentaina, els que assistirem a un magnífic recital de Vicent Camps amb poemes de Vicent Andrés Estellés. Facilitar als ciutadans el desenvolupament de la sensualitat cap a diferents aspectes de l'art i l'oci, és gratificant i tonifica l'intel·lecte dels individus. Així hauríem d’entendre la societat del benestar i així havia d’entendre-ho l'Administració com a tasca prioritària i ineludible.
Aquella societat del benestar que volien fer-nos creure, està basada en les desigualtats entre el nord i el sud; en la manca de solidaritat del món ric; en l’aparició cada volta més ampla de bosses de pobresa, etc., on els rics cada volta són més rics i els pobres més pobres. Fomentar aquest tipus de societat és de ser uns malparits, com diria el Vicent Andrés Estellés. fran.jodo@gmail.com
L’indult, recialla feudal
Autor: Francesc Jover. enviat La Vau del País Valencià el 7 de maig de 2013
No invente res de nou si dic que la nostra democràcia li falta una bullida. Es detecten carències pels quatre costats que massa voltes s’atribuïxen a ser una democràcia jove. A mi em sembla que és un innocent pretext, com la d’aquella mare que té un fill tocat de l’ala i vol tapar-ho dient que és un bon xic. No podem ser tan simples. La democràcia no és ni jove ni vella, és democràcia i avant. O pensem que la democràcia la va inventar la controvertida transició? Des que els grecs definiren la democràcia han passat 2.500 anys, i, encara diem que és jove? En democràcia està quasi tot descobert, el que cal és creure integralment en ella i optar per ella. Sempre hi haurà gent que no els farà gràcia, però el propi sistema té mecanismes per defensar-la. És una vergonya per el gènere humà que ben sovint un enllumenat/da ens done lliçons de democràcia a l’estil dels Marx o Cantinflas. Les pallassades han de fer-se al circ, no per polítics d’un presumpte estat de dret.
Hi han coses que no tenen res a veure en un sistema democràtic, per exemple les atribucions que tenen els governs d’atorgar indults. Tal com es practica l’indult, són recialles de règims absolutistes, totalment obsolets en una democràcia. Així és com havia de definir-ho la Constitució després de l’oportuna i convenient reforma. No seré jo qui negue els indults, però si cal fer-ne algun l’ha de fer el poder judicial, autònom i independent, ajudat per tècnics especialistes en comportament humà, mai pel poder polític ni reial.
Hi ha tal quantitat d’indults que poden considerar-se, si més no, un menyspreu als ciutadans. L’espatllat sistema polític que tenim no pot permetre’s desprestigiar-se més del que està fent indults de caire feudal. L’assassí de Miquel Grau Gomez (1957-1977), a Alacant mentre enganxava cartells, fou Miguel Ángel Panadero Sandoval, condemnat a 12 anys i un dia de reclusió menor. Segons el diari Levante E.V., va ser indultat pel govern d’Adolfo Suarez, eixint en llibertat el 1982, havent complit solament menys de cinc anys de presó. Cal indicar que Miquel Grau era del Moviment Comunista i Panadero Sandoval de Fuerza Nueva, i actualment treballa de procurador al Tribunal de Justícia de València.
Un altre indult que ha causat impacte, si més no per l’espectacular jubilació que li ha quedat, és el d’Alfredo Sáenz, alt càrrec de les finances condemnat per una Audiència Provincial a sis mesos de presó i una substanciosa multa per diferents delictes. Zapatero, després d’haver perdut les últimes eleccions i estar el seu govern en funcions, el va indultar. El cas fa molta pudor, perquè estava a punt d’eixir-se’n del convent i haguera pogut fer un altra cosa. No m’estranya gens ni mica que algun malpensat sospite que van a la caça i captura d’un bon lloc de treball ben lluït i remunerat que complemente la pensió que li queda.
No cal fer una llista, perquè podeu veure-la en la xarxa, però hi han milers d’indults dels dos partits majoritaris als darrers anys. N’hi han alguns d’ells que canten i no precisament la «traviata»; com la dels quatre mossos d’esquadra que apallissaren sàdicament un romanés, malgrat manifestar-se en contra 200 jutges. També el del «kamikaze» condemnat per homicidi a tretze anys de presó i indultat per Gallardon, envoltat per una boira pudosa; o la dels militars de cas Yark-42, etc.
Tots els indults, casualment, recauen en tres grups de gent: polítics (és a dir, col·legues), banquers (que cal tindre’ls ben contents), i cossos de seguretat de l’estat (que poden saber molt?). No se, però està molt emboirat malgrat les falses promeses de transparència. El ben cert és que bona part de polítics estan coberts de femta fins l’entrecuix, i és per això que la societat els té devaluats per caducs.
Per acabar, cal que els partits tercers i quarts, estigueu al lloro i aprengueu la lliçó que es desprén d’aquest panorama. Tanmateix, no inicieu cap pla d’acció si no canvieu radicalment d’estil. Teniu una gran responsabilitat: dignificar la política i no tornar a defraudar la ciutadania. Sou l’única esperança que tenim. fran.jodo@gmail.com
Cal fomentar l'escarni
Autor: Francesc Jover. enviat el 30 d’abril de 2013 al diari digital la veu del país valencià. Publicat l’1 de maig de 2013
Estem assistint últimament a una campanya, per part del govern i el poder mediàtic conservador, de criminalitzar l'escarni o escraxers que està fent la Plataforma d'Afectats per l'hipoteca (PAH). En la meva opinió, el que ens fa escarni és el govern i la banca, que fa més de quatre anys que està burlant-se de la PAH i de la majoria dels ciutadans. El sofisticat capitalisme inhumà i agressiu, amb la complicitat dels governs, té un concepte fariseu del que es un deute. Quan són les entitats financeres qui s'endeuten per la mala gestió i pel brutal interés que tenen en guanyar diners, es la caixa pública qui tapa els forats hipotecant els ciutadans per temps il·limitat. Quan són els ciutadans qui s'endeuten i fan fallida, posen en pràctica lleis anacròniques per matxucar el ciutadà de manera despietada i denigrant, tot i ser lleis que han estat denunciades per tribunals europeus. El govern té el cinisme de no fer cas malgrat haver-hi juristes que ho denuncien insistentment.
A més, mantén una actitud desvergonyida desprès d'haver consentit passivament a entitats financeres que enganyen a milers de ciutadans furtant-los els petits estalvis. Damunt, tenen la infàmia d'injectar-los diners públics sense haver posat com a condició tornar els diners als ciutadans estafats. És d'una evidencia comprovada que el govern s'ha posat a favor del mafiós poder econòmic i en contra de les classes més vulnerables.
Les imatges dels desdonaments mostren unes càrregues de la policia tan brutals, que poden classificar-se d'abús de poder. També seria terrorisme psicològic quan, davant les manifestacions especials que fem perquè canvien la llei d'hipoteques, ens acusen de nazistes i filoetarres. No destituir la bocagrossa de Cospedal per qui correspon, vol dir que tots són igual de bocuts. L'actitud del govern, i la coral que li dona suport, és un clar atac al sistema democràtic. El menyspreu del Congres de Diputats tirant al fem la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), és un atac frontal a la democràcia. Qüestionar el dret de manifestar-se contra els desdonaments, i a més, desqualificar-los de la manera que ho fan, és un colp baix a la democràcia i molta gent podíem entendre que tenim un govern infectat de nazisme.
Des de la restauració de la democràcia, mai no ha estat tan justificada com ara una revolta popular generalitzada del poble. Els errors polítics del govern son tan greus que estaria més que justificat un avalot popular. Recordem aquell eslògan popular de fa uns anys que tots acceptarem en aquell moment: «si vols la pau, treballa per la justícia», perquè no pot haver-hi pau sense justícia ni sense trellat. No poden dir-nos filoetarres ni nazistes, per eixir al carrer a protestar pacíficament davant de la casa dels responsables de les malifetes, sense assentar-los al banquet d'acusats per delinqüents. On està la dignitat del polític? On està el respecte que el polític deu als ciutadans quan aquestos ixen al carrer per demanar-hi comptes? Qui són els polítics per insultar-nos i menysprear-nos quan els diem com han de gestionar la societat? ¿Perquè no diuen nazis i els porten als tribunals a tantes empreses que hi han de cobradors de morosos, com el «Cobrador del frac?».
Això ens fa pensar que tenim la raó, i per això, cal eixir al carrer davant la casa d'un polític, o d'anar al restaurant on estan dinant tranquil·lament, amb la samarreta «Stop als desdonaments». No l'increpeu, no digueu res, no fa falta; mostreu solament el graffíti en allò de «sí que es pot». No digueu res més. Això és senta tan malament que els fa perdre la xaveta i finalment ens faran cas. A més, sense cap dubte, diguen el que diguen, tenim tot el dret per fer-ho. És hora que els baixem els fums! Aviseu-me que jo també aniré malgrat les meves limitacions de desplaçar-me. Els seus raonaments i actituds són tan mediocres i destrellatats que no se sostindrien sense la policia i l'exercit. Açò m’ha fet recordar aquell incident al temple d'intel·ligència de Salamanca, on el suprem sacerdot, Unamuno, va dir: «guanyareu, perquè teniu la força bruta, però no convencereu». fran.jodo@gmail.com
El Camí, i la premsa valenciana
Autor: Francesc Jover, Enviat a la Veu el 16/05/13
No podem menys que felicitar-nos per la presencia de premsa valenciana que hi ha al nostre abast. És de veres que el País Valencià, mai no ha sigut capaç de mantenir un diari convencional en valencià. Havia d'arribar una nova època històrica on la tecnologia ens permet obrir un diari per un canal diferent al quiosc del barri. Benvinguda siga la premsa digital diària i tot allò del seu entorn que la fa possible. Molts anys de vida i salut per tots aquells que prefereixen anar diàriament al seu quiosc. Ara més que mai, ens hem de creure de debò allò de «entre tots ho farem tot», principalment aquella sana obsessió que cada volta compartim més gent, de cohesionar un País on tots puguem conviure amb llibertat i respecte a la nostra identitat.
Així mateix, sóc partidari de reconèixer la premsa històrica valenciana i guardar memòria d'aquells que ens van precedir amb la seva presència periòdica als quioscs. Van ser pioners que mereixen el nostre reconeixement. Més encara, si ho van fer amb la idea de construir un País Valencià des de la seva pròpia arrel i des del seu propi espai territorial. A més, ho feren en un temps convuls, quan estava tot per fer i quan, en principi, no hi havia tanta consciència de poble com tenim ara. Avui vull referir-me al setmanari «El camí», que va eixir al carrer per primera volta un divendres 5 de març de 1932 amb una periodicitat setmanal fins a finals de 1934. El periòdic estava dirigit pel polític i empresari valencià, Joaquim Reig i Rodríguez (1896-1989), amb una colla de col·laboradors valencianistes que avui coneixem com la flor i nata del valencianisme històric. Tenia delegats locals en la majoria de pobles de nord a sud del País Valencià, per cert, que el de l'Alcúdia de la Ribera no podia ser altre que el patrici, Josep Lluís Bausset, de grata memòria. A més, hi havia delegat a Barcelona, Madrid i Múrcia.
Al primer número hi ha una salutació en forma d'editorial on diu que vol «ser el portaveu de l'ideal valencianista; vol reflectir el pensar i el sentir dels homes conscients, fills de les nostres terres des del Sénia fins Oriola [...]. Per l'heterogènia i procedència dels elements que l'integren, el Camí serà un periòdic amplament acollidor i respectuós amb totes les opinions, deslligat de tota mena de compromisos de partit o grup, sols aspira a representar, en la seua varietat de matisos, el moviment valencianista».
Continua l'editorial amb uns raonaments que podrien servir per avui mateix, perquè desprès d'haver passat més de 80 anys, encara queden coses per resoldre. Aquell missatge era aleshores un projecte polític ambiciós, assenyat, plural i decididament transversal que, per començar, qualsevol podria augurar-li futur. Encara faltaven nou mesos per l'acord de les Normes de Castelló, per la qual cosa podríem pensar que fou el Camí qui va posar el semen.
Quant el contingut general del Camí, que era conseqüentment plural, haguera pogut quallar entre la burgesia valenciana amb influència al món de les finances, l'empresariat i la cultura valenciana. Res no haguera sigut igual.
També és de veres que entre eixa diversitat, hi havien diferencies ideològiques difícils de salvar, però no impossibles. Cal destacar l'aspecte nacionalista del sector de Josep Giner i Marco, que amb el pseudònim de Gillem Renart i Ferris, afirmava el següent de l'himne de València: «Al valencianisme li cal un himne vibrant, curt, senzill, patriòtic de fervent exaltació nacionalista. Volem un himne valencianista, no un himne valencià provincial [...]. ¿Tenim els valencianistes tal himne? Si, i es el nostre: "VENT DE PONENT"» (de Lluís Cebrián Ibor, 1915). Per cert, aquest poema fou musicat el 1917, i es va convertir aleshores en himne valencianista, feble, incipient, però perseverant, al mig d'una època molt conflictiva de governs constitucionals. Època on destaca la Primera Guerra Europea i les reivindicacions nacionalistes basques i catalanes, que la colla de valencianistes seguien amb molta atenció no exempta de polèmiques.
No afirme res. Però, potser haver trencat totalment en el nacionalisme de la Segona República ha estat un error. Hi havien aleshores entrebancs, encara no resolts, que podríem replantejar-nos visitant l’hemeroteca. fran.jodo@gmail.com
Antecedents i domini de l’església
Autor, Francesc Jover, enviat el 22 de maig del 2013 a la Veu del País Valencià
A partir de la Il·lustració, l'aparell de l'església ha estat qüestionat per la societat. Abans del segle XVIII, la societat estava basada en el sistema feudal dels tres estaments: noblesa, clergat i poble, que era el servidor d'uns i d'altres. El sistema polític estava centrat en l'absolutisme monàrquic, i l’econòmic en l'agricultura i els gremis. Això si, tot regat, controlat i dirigit per l'església catòlica que s'havia atorgat el dret de pastor per guiar i conduir el ramat. Sempre m’ha caigut malament l’apel·latiu de pastor. El moviment il·lustrat va posar aquest sistema potes amunt, reafirmant les investigacions que havien fet intel·lectuals de segles anteriors i que mai el feudalisme havia acceptat. La il·lustració va proposar, degudament raonat, un altre concepte de vida: plural, tolerant, basat en la racionalitat i la ciència. Incloïa, fins i tot, el concepte espiritual de l'església catòlica, fent-li un lloc en la nova societat, on podien conviure ortodoxos, catòlics i protestants; deistes i partidaris de la religió natural, inclosos ateus. Sols una particularitat, que la ciència i la fe religiosa anaren cada un per un costat. Va ser l'època on s'obriren les portes a la modernitat.
L'aparell de l'església, la que ostenta un innegable poder econòmic, polític i social, mai no va acceptar perdre protagonisme en aquest canvi filosòfic i cultural. Va continuar amb la seva Contrareforma, possessionant-se en contra de qualsevol raonament que qüestionara el caràcter científic de la fe. Mai no va acceptar que determinats d'individus o col·lectius es decantaren per una filosofia laica sense que, per aquest motiu, es negara la presumpta transcendència de l'ànima. Tampoc mai no va acceptar que l'estat laic pot ser èticament tan legítim, si més no, que el confessional.
La dicotomia existent entre bona part de la societat i l'església és conseqüència de la tossuderia de la jerarquia eclesial en voler incloure en les lleis civils la seva “llei” particular. Fins i tot, l'esperit del Concili Segon del Vaticà denomina açò com una església desarrelada en el temps i en el món on viu que no va enlloc. No se’n adona que en aqueixa actitud ortodoxa i fonamentalista, està qüestionada per bona part dels creients.
El més greu és que molts polítics, fan d'escolans i testaferro de l'església catòlica, imposant lleis clericals en contra de bona part de la societat i en contra de la Constitució que havia de ser clarament laica. A més de violar la dinàmica històrica, utilitzen aquestes lleis com mercaderia de vots, deixant buit de contingut ètic les lleis i incitat els ciutadans a fer objecció de consciència desobeint-les.
Cap mestre, cap pare ni mare, ni cap alumne, està obligat objectivament a assistir a classes de religió, i molt menys quan és equiparat a les matemàtiques o la història i, a més, és avaluada per aconseguir beca. Això no ho feia ni el general Franco. Consentir que Rouco Varela diga que l'església ha passat un calvari per aconseguir reincorporar la religió a l'escola i no denunciar-lo al tribunal de La Haya per ingerència, demostra la mediocritat i tarannà de la classe política. Aguantar el cinisme de Rubalcaba dient que s'haurà de revisar el concordat, quan ha sigut el Partit Socialista qui ha concedit més finançament a l'església que el general Franco, és per deprimir-se de vergonya. Quan han fet, i estan fent, tota classe de retallades per compensar la gran estafa de polítics i banquers, i exclouen l'església de pagar l’Impost de Bens Immobles (IBI), estan definint-se com a pèssims gestors. Per a més vergonya, cabria la possibilitat que Brussel·les exigira a Rajoy cobrar l’IBI a l’església. Quan estan pagant de la caixa pública els professors de religió, demostren la poca vergonya que tenen carregant al poble privilegis feudals.
Que no us enganyen, no estic contra els creients ni les seves pràctiques. No estic contra l'assistència social de l'església, estic contra els privilegis medievals de l'aparell de l'església. Alcem-nos contra el caciquisme clerical i els que el practiquen. Fem objecció de consciència. Ni un cèntim a l'església. Tot i ser simbòlic, cap creueta a l'església en la declaració de renda. Iniciem una campanya d'apostasia com a símbol de rebuig a la seva ingerència.
fran.jodo@gmail.com
dilluns, 3 de juny del 2013
joan puchalt i sanchis
Dilluns, 3.6.2013 00h00
Josep Lluís Bausset i Ciscar – Carta-epitafi 3 juny de 2012
Cap comentari
(1 vòte)
Josep Lluís Bausset i Ciscar
Fa ara just un any del traspàs de Josep Lluís Bausset i Ciscar, homenot del País del qual els qui el coneixíem dèiem que mai moriria. Avui mateix els qui se l’estimem hi podem donar fe de l’afirmació, doncs a mena de referent hi és entre nosaltres. Llavors el qui subscriu va dir la seua respecte del fet, la relació amb ell així com amb la tertúlia al Micalet, i heus ací que vos la conte amb el vostre permís.
Evoque els dies en els que el meu amic Pepe Ferrís d’Algemesí em contava coses del senyor Bausset, que tenia cent anys, que anava amb el trenet de Castelló de la Ribera sols, tronara plovera o llampegara tots els dilluns a la tertúlia que ell i Fuster començaren i ara se celebra a València a la Societat Coral El Micalet, tertúlia oberta on es parlava sobre temes diversos majorment del País. Que mai havia disposat de carnet de conduir, que n’era un valencianista apassionat i activista. Que escrivia articles d’opinió on la defensa del País, la seua historia, la seua cultura i la seua llengua n’eren els principals motius, a més a més denunciava les injustícies i lluitava per tot allò que valguera la pena. Que escrivia els dilluns al diari Levante EMV les seus impressions sobre partides de pilota valenciana al Pelayo i altres llocs i li tenien reservada una columna.
Que tornava les cartes i calendaris del banc i remetia cartes al Director General per tal de queixar-se perquè no anaven en valencià. Que n’era aficionat a la música clàssica i anava a escoltar-la regularment quan hi havia concert de la Filharmònica a València d’on era soci des de feia un grapat d’anys. Que titulava tres o quatre carreres universitàries, catedràtic i professor d’institut , de no sé quants instituts, mestre de mestres. Que tenia dues filles apotecaries com ell i un fill monjo a Montserrat i la seua dona encara vivia.
Per tot això que em contava vaig fer el propòsit que m’animà a conèixer-lo. Ferrís li ho feu saber i em va dur un llibre-biografia dedicat pel seu puny i lletra i el permís per apropar-me a la tertúlia del Micalet. Allí m’acolliren i allí estic, com un xiquet que estrena sabates i malgrat el temps transcorregut encara semblen no ser hi gastades, ocasió com ninguna per afegir referents. M’en recorde d’allò que deia ma mare a referir-se a l’ésser humà “No hi ha home sense home ni dona sense les gràcies”.
I ara el Sr.Bausset s’ha mort. Ja sé, potser el temps de coneixença haja estat un regal.
El temps que el recordaré serà un altre temps que desitge siga llarg. Allò que he aprés són aqueixes coses les quals no tenen preu, model de bonhomia, fermesa en les conviccions, la humanitat i la humilitat, u entre tants que deia l’Estellés de Burjassot això mateix volia ser, pose com exemple, si de cas vull mentre visca fer-les servir a qui oír-ho vullga.
Em deia el d’Albal perquè ell era d’aquí el costat, de Paiporta: i de l’Alcúdia, Xàtiva, La Pobla Vallbona o Cocentaina, de Morella o Elx, de tots el pobles del País potser fora, del seu País i del meu País i de tots els que se l’estimen; aqueixa distinció es una de les millors coses que mai m’han atorgat.
Des de avui mateix serà un dels meus morts, aquells que recorde tots els dies i em semblen presents i ben vius. Aquells que sense ells no faria el que faig. Gràcies.
Que tornava les cartes i calendaris del banc i remetia cartes al Director General per tal de queixar-se perquè no anaven en valencià. Que n’era aficionat a la música clàssica i anava a escoltar-la regularment quan hi havia concert de la Filharmònica a València d’on era soci des de feia un grapat d’anys. Que titulava tres o quatre carreres universitàries, catedràtic i professor d’institut , de no sé quants instituts, mestre de mestres. Que tenia dues filles apotecaries com ell i un fill monjo a Montserrat i la seua dona encara vivia.
Per tot això que em contava vaig fer el propòsit que m’animà a conèixer-lo. Ferrís li ho feu saber i em va dur un llibre-biografia dedicat pel seu puny i lletra i el permís per apropar-me a la tertúlia del Micalet. Allí m’acolliren i allí estic, com un xiquet que estrena sabates i malgrat el temps transcorregut encara semblen no ser hi gastades, ocasió com ninguna per afegir referents. M’en recorde d’allò que deia ma mare a referir-se a l’ésser humà “No hi ha home sense home ni dona sense les gràcies”.
I ara el Sr.Bausset s’ha mort. Ja sé, potser el temps de coneixença haja estat un regal.
El temps que el recordaré serà un altre temps que desitge siga llarg. Allò que he aprés són aqueixes coses les quals no tenen preu, model de bonhomia, fermesa en les conviccions, la humanitat i la humilitat, u entre tants que deia l’Estellés de Burjassot això mateix volia ser, pose com exemple, si de cas vull mentre visca fer-les servir a qui oír-ho vullga.
Em deia el d’Albal perquè ell era d’aquí el costat, de Paiporta: i de l’Alcúdia, Xàtiva, La Pobla Vallbona o Cocentaina, de Morella o Elx, de tots el pobles del País potser fora, del seu País i del meu País i de tots els que se l’estimen; aqueixa distinció es una de les millors coses que mai m’han atorgat.
Des de avui mateix serà un dels meus morts, aquells que recorde tots els dies i em semblen presents i ben vius. Aquells que sense ells no faria el que faig. Gràcies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)