Discurs de Joan Puchalt

Discurs d’acceptació del premi Tio Canya 2013 atorgat pel Bloc de Progrés Jaime I de l’Alcúdia, lliurat el 4 d’Octubre de 2013. Joan Puchalt i Sanchis Amigues i amics: Acaben de lliurar-me el premi que més satisfacció m’ha donat a banda de ser valencià, casar-me amb la dona que tinc, i ser pare. Cal donar les gràcies al Bloc de Progrés de l’Alcúdia, associació punta d’ari- et del valencianisme on em trobe com a casa, els quals em veuen en tan bons ulls, que fins i tot me l’han atorgat, però, com que en són més i sa- ben més, els done una i mil vegades les gràcies. Una ullada de repàs als que l’han rebut, en fa veure l’honor. Tots ells són referents per un reguitzell de mèrits. Significació especial sense desmerèixer ningú, a la memòria de Josep Lluis Bausset i Ciscar, mestre de mestres, símbol de bonhomia i patriotisme, homenot del País, aquell que en veure’l tots pensàvem que mai moriria, i en podem donar fe, doncs és present i ben viu entre nosaltres. Menció per al poble d’Albal de l’Horta de València, que em va veure nàixer l’últim any del racionament, un malson que havia estat al País des de feia un llarg temps, del qual ningú vol saber res, on per la sang i la llet els meus pares em transmeteren la vida, la terra, l’idioma i l’estima. Tot seguit a aquells que amb fets i consells, han estat un referent, a mare posí per cas, qui em deia per tal de no acoquinar-me i fer-li front a la vida “el món és dels valents sense pèls en el cor” i per a mantenir-me en la humanitat i la humilitat “no hi ha home sense home”. A mon pare, honrat i just, qui mostrant-me saviesa deia: “Quan sàpigues el que vols ja en te’ns la meitat, cal assolir la resta treballant” i ensenyant- me justícia i bonhomia: “els homes, són tots iguals davant Déu i la resta d’homes”. A meua dona Conxa, sensible, de trellat, qui amb una irrebatible lògica arran les meues reflexions sobre aquest premi, em diu: “t’has passat la vida dient que els premis majorment se’ls emporten els poderosos, i ara que te’n donen u a tu, “El tio canya” del Bloc de Progrés de l’Alcúdia, també re- negues? Gràcies novament amics i amigues per fer-me sentir un de vosal- tres. Al nostre fill Juan, com a mostra dels altres dos, Jorge i Imma, qui em diu davant dels meus consells: “pare, el que dius, no puc dir-te si ho faré o no ho faré, però ho tindré molt en compte”, i a la resta de la família, la meua elemental pàtria, de la qual he aprés coses en major o menor grau, per les quals mai no m’han demanat res. Als amics, els qui dic que ho són i ells també volen ser-ho, els d’abans i els d’hora, que mai m’han deixat i mai deixaré “encara que em torturen, en- cara que em degollen”, que escrigué l’Estellés de Burjassot. Recordant els de la infantesa, els de Picassent, a Pepe Ferris d’Algemesí i els de la Tertúlia de Bausset al Micalet, a Eduard Guillot, sense els quals potser no seria ací i ara. A Vicent Andrés Estellés, el fill del forner a jornal que feia versos, aquell que fins a les ulleres, tan sols dorm, doncs en el que ens deixà escrit, hi és també entre nosaltres, qui va ennoblir l’idioma amb saviesa i llenguatge planer aplegant a tothom, deixant-lo en cims més alts que el Micalet de la Seu, regalant-nos d’entre molts, aquests versos al Mural del País Valencià: He retrobat, a la boca del poble, el sostingut conreu de l’idioma. M’estime molt el meu país. Als referents col·lectius com l’Escola Valenciana, també distingida per vos- altres a l’any 2000 amb aquest premi, nodrida de persones solidàries, entusiastes, compromeses, model d’educació i formació avançada, baluard defenent la nostra llengua, els nostres drets socials, la nostra cultura, en la qual col·laboraré més enllà del que puga. A les Escoles d’adults, en especial la del meu poble, que esdevenen un desig, una necessitat, on s’hi troben persones, implicades en l’ensenyament i la llengua, que com una mena de redempció donen una segona oportunitat a tantes i tantes persones, prestant un servei sense preu, a les que els neo-lliberals, perdó, neo-llibertins, balafiadors i altres qualificatius, volen també com a la resta d’escoles públiques, retallar-los les ales sense mira- ment. Al poble de l’Alcúdia i al seu Ajuntament, valencianista com els que més, on no cal donar una aixadada per assabentar-se de la saó que hi ha, doncs el flaire aplega a tots els racons el País. A La Veu del País Valencià, ciberdiari progressista en la nostra llengua, qui generosament em cedeix espai, per a poder dir lliurement allò que vull. Agraeix la presència de regidors del meu poble, del President de l’Escola Valenciana, de la coordinadora Guaix de l’Horta-Sud, de mestres i companys de l’Escola d’adults, de la família, dels amics, de cotertulians de la de Bausset, del Bloc, de tots vosaltres. Potser em deixi algú, perdó, gràcies a ell també. Vaig acabant. Tot i que ens semble fer molt per la gent, la terra i els nos- tres drets, som encara al desert. Sóc com vosaltres posseïdor de referents, de la força que aquest premi dona, afegirem noves forces, noves raons, les quals ens donaran nous alés. I com que m’haveu atorgat el premi Tio Canya, diré una paragrafada pertinent, deixant a banda que la canya també és símbol de flexibilitat, allò que de vegades li manca a hom, i afegint-li matèria grisa, que també de vegades manca, fa un ésser ideal. Així puix, vist el femer en que l’han convertit, redreçarem aquesta enverinada terra, deixada d’aquestes maneres pels poca vergonya, els quals farien ajocar el cap al mateix rei en Jaume si l’alçara, que no deixen de mirar-se el melic i unflats com a titots, es conjuminen amb els de ponent i es creuen que el món és d’ells, que l’univers són ells, arraconant les nostres arrels, la nostra llengua, els nostres referents. No els deixarem fer-ho. Acabe en un desig i faré una pregària, mes que siga cívica: Potser siguen més, potser hagen guanyat eleccions, però no tenen raó. Tan de bo, més prompte que tard, un dia, als pocavergonya, als balafiadors els despatxem pel camí de la deshonra al regne de l’oblit. Amén. Moltes gràcies.