Beniarrés ha sigut notícia

Beniarrés ha sigut notícia aquesta setmana. És bo que els nostres pobles menuts protagonitzen notícies, si més no, per l’oportunitat de conèixer-nos i vertebrant-nos millor. Beniarrés és un bonic poble de la comarca El Comtat de 1300 habitants està situat a la vessant sud, o solana, de la serra de Benicadell. Tot i que al segle XIII va ser atorgada a cristians per Carta Pobla, ben prompte va ser habitada exclusivament per musulmans sota el feu de l'encomanda de Montesa enclavada al castell de Perpuixent. La passada tardor estrenaren nou rector, un jove de 27 anys, oriünd de Massamagrell, que va substituir a Rafael Guia Marín –suggestius cognoms– que durant quasi trenta anys fou rector d'aquest poble i voltants. No conec molt be les necessitats o les aspiracions que tenen els beniarresins, això ho havien de dir ells, però m'han arribat informacions que estan disconformes per haver-los deixat desconnectats de l'autovia A-7. És la prova més evident que el govern valencià no té prioritat en estructurar vies de comunicació per vertebrar el país. Aquestes darreres setmanes la sensibilitat cultural del veïnat de Beniarrés, s'ha vist atacada embrutant amb pintura roja un grafit que commemora l'any del poeta valencià Vicent Andrés Estellés. No és el primer poble que ompli de taques imatges d’intel·lectuals valencians com va passar amb Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i ara Vicent Andrés Estellés Al mig d'aquesta situació d'irregularitats, què és el que fa el nou rector? Repartix uns qüestionaris a les festeres de la Purissima per que tinguen una idea ben clara a l'hora de confessar-se d'allò que és pecat, segons manen els deu manaments de la llei de Déu. A més ha estat esposat a l'aparador de l'església per l'abast de la feligresia. És un document que passarà a la història de l'església local pel caràcter esperpèntic que té. Tal ha sigut el despropòsit, que l'arquebisbe Osoro, s'ha atrevit a desautoritzar-lo i dir que no hi han més orientacions per confessar-se que el catecisme habitual de l'església. Això em fa pensar una cosa: solament poden fer pallassades els jerarques de l'església. Quan les fa un pobre rectoret de poble, de seguida li peguen un bonegó que el deixen tremolant. No veuen que és un xicot jove que encara està en «rodament»? Potser aquest incident el faça posar els peus a terra i dedicar-se més als problemes reals dels fidels i deixe els assassins que avorten, els descarats que es follen una cabra, els que van a ca les xiques i altres coses més lletges. Si voleu conèixer el document, aneu directament als qüestionaris de Beniarrés a traves de la xarxa; és molt sucós. Llegiu els comentaris dels lectors que n'hi han de tots els parers. Vegeu si en trobeu algun de Fernando Sánchez Dragó i m'ho dieu, perquè seran summament interessants si tenim com a mostra els que fa al papa de Roma, Francesc. També son divertits els més de cent comentaris que ha produït la pàgina d'aquest incident rocambolesc. Però, estiguem tranquils i deixem-nos estar de romanços i proposem-nos viure en pau al mig de la diversitat; i ara que prompte farà millor temps, visiteu aquells pobles de la subcomarca Perpuixent. Perdeu-vos una dia per la comunitat de vida alternativa de Turballos; per la llacuna de Gaianes; pel barranc de l'Encantà (que no queda lluny); pel museu de les heterodòxies a L'Orxa, composat per una ampla col·lecció de material anarquista històric; per l'entorn de l'embassament de Beniarrés; etc.; i tants altres llocs que us satisfarà el cos i l'ànima. Nota Aquest article publicat el dia 7 de gener de 2014, ha estat rectificat per un greu error que varem cometre ubicant un enllumenat nazi a Beniarrés, tot i que la imatge corresponia a un altre lloc. demanem disculpes per l’error i assegurem que Beniarrés enguany no ha fet cap tipus d’enllumenat per festes de Nadal i d’Any Nou.

L’Església sempre és noticia

Francesc Jover ha escrit en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ Quan no es per una cosa és per altra, l'església sempre dona què parlar. Això demostra el maridatge social i mediàtic que hi ha entre aquesta vella institució i la societat, tot i que havia d'haver-hi una ferma convicció del lloc que ha d'ocupar cadascú. Seria hora que l'església fera autocrítica, acceptara la societat laica i les crítiques dels ciutadans, sense que per això se senta perseguida. A més, seria bo que fera renuncia dels privilegis que té perquè hi haguera un respecte recíproc entre tots dos. Però, principalment seria hora d'acabar en el nacional catolicisme vigent, encara que estiga camuflat d'eufemismes. No tinc informació exacta de la quantitat de bisbes valencians que l'arxidiòcesi exporta a la resta de l'Estat, però tant es val; em sona que són molts. Tampoc no se, si els bisbes valencians que l'església exporta tenen molta o poca categoria professional –dins del barem establert– per a les diòcesis valencianes. Tampoc crec que els bisbes valencians que van destinats fora, vagen amb la intenció de valencianitzar els seus fidels; més be aniran –crec jo– a pasturar el ramat, segons Déu els ha donat a entendre. El que sí que estic segur d'una cosa, quan València importa bisbes, ho fa amb el propòsit exprés de castellanitzar els fidels; apart –clar està– d'exercir l'ofici de pastor. Si fora mal pensat, diria que l'aparell de l'església vol abastir el País Valencià de bisbes que no siguen autòctons valencians pel possible risc que siguen valencianonts i es dediquen a córrer la veu entre el fidels que Déu no s'oposa a la identitat valenciana, a la seua història i la seua llengua. L'excepció està en el valencià Jesús Murgui, exrector d'Ontinyent, que l'han destinat a Oriola-Alacant de bisbe. Allà dins pense que potser hagen permès enviar a Alacant un bisbe valencià, perquè consideren aquella diòcesi suficientment castellanitzada i no hi ha cap de perill. Jo no ho crec així, perquè si la nostra autonomia fora com cal i es dedicara a estructurar i vertebrar el país, seria un altra història. És noticia també les declaracions homòfobes del bisbe de Castelló, Casimiro Lopez, castellà de Soria, que podríem entendre-la com autoodi per no admetre les pròpies tendències sexuals. Ho dic així perquè, alguns tècnics en la matèria, asseguren que les inclinacions homosexuals no acceptades per l'individu es manifesten a la llarga en homofòbia. No és la primera volta que Castelló té un bisbe d'aquestes característiques. Els bisbes que ataquen, individualment i col·lectivament, els gais és un percentatge molt insignificant. El que passa que la resta no es desmarca, possiblement per solidaritat o corporativisme; el cas és que amb el seu silenci el col·lectiu de la jerarquia eclesial es definix. Pel que fa al desplegament informatiu sobre el “Dia de la Família”, també en TV; caldrà matisar que l’església tracta d'una determinada tipologia de família que podrà ser molt respectable, però no l'única. Hi han milers de valencians que estan per un altre tipus de família no exempts d'estima i voluntat de conviure en pau. Els matrimonis civils, de caràcter hetéreo i homosexual; i les parelles de fet; poden tindre fills propis o adoptats que, per cert, no és cert que tinguen «pertorbacions de la personalitat». En cap cas està demostrat que aquestes famílies hi ha més violència que en la tradicional, ni és de vers que s'ha posat cap base «per a la destrucció del matrimoni i de la família». En una societat laica les creences religioses passen a segon termini; el que val és que siga cau d'amor, respecte i llibertat. Cal admetre que la llibertat dona opció a trencar motles, com la llei de divorci, de matrimonis homosexuals, d'avortament, etc. D'açò mai no insistirem prou: cap persona està obligada a casar-se en un altra del mateix sexe; ni cap individu està obligat a avortar o divorciar-se. Ho fa qui vol. Això forma part d'una societat lliure, respectuosa i democràtica, i sols per això ha d'estar regulat per les lleis civils. L'església es definix com antidemocràtica cada volta que demana que les lleis s'ajusten a la seves creences; és per això que no pot haver-hi democràcia sense desvincular-se de fet i de dret de l'església.

Autodeterminació

Francesc Jover ha escrit en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ: «Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural». És el que diu el primer article del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Aquest pacte va entrar en vigor el 1976 i l'Estat Espanyol el va ratificar el 27 de juliol de 1977, quan encara no feia dos anys que havia mort el general Franco. Aleshores, vivíem en una societat d'ales retallades amb una mentalitat casolana, provinciana i encara autàrquica. Potser no havem canviat massa. En acabar-se la Segona Guerra Mundial i quedar les dictadures desprestigiades pels genocidis comesos i el menyspreu als drets humans, va començar Europa a crear lligams internacionals per tal de crear compromisos comuns de democràcia i llibertat. Dissortadament, nosaltres continuarem en un estat feixista durant trenta anys més, apartats de vinculacions democràtics internacionals. Quan començarem a vincular-nos a pactes internacionals de llibertats, sembla que no es feia massa convençuts. La transició descafeïnada que es va fer no va ser capaç de desinfectar adequadament les institucions polítiques del règim anterior; i em dona la impressió que s’adherien a aquells tractats per esnobisme, per fatxenderia; si, com aquell alcoià que deia: «Això ho pague jo». En la segona dècada del s. XXI, la realitat diària és que la política dretana encara se salta quan li convé les pròpies regles i altres que s'ha adherit. Si és menyspreable desfer un tracte després d'haver-lo tancat amb un encaixament de mans, doblement ho és quan una institució política signa un pacte en nom d'un poble i desprès s'ompli d'excuses i eufemismes per no complir-ho. Dic açò per la general oposició que sura al desig d’un ample sector del poble català en fer una consulta democràtica per veure on arriba l'actitud independentista que tenen. Els pactes internacionals, i les més elementals regles democràtiques i de sentit comú, legitimen el dret d'un poble a decidir per ell mateix. Deixe a banda els possibles errors comesos pel govern català. De qualsevol manera, les regles de joc han d'estar al servici de la societat per a una millor convivència en llibertat. Això em sembla més important que les intransigències i dogmatismes. Caldrà partir de la base de les particularitats culturals i històriques pròpies de Catalunya; del grau d'afectivitat que tenen els catalans per la seva terra; etc., però principalment, de la decisió lliure i democràtica que prenguen els interessats. Admet que a Catalunya hi ha gent que sempre voldrà pertànyer a Espanya, però no sabrem quants són fins que no es faça la consulta. És una aspiració de sentit comú, legítima i democràtica, i oposar-se amb excuses que Espanya no pot trencar-se, o que no ho permet la Constitució, és un error. El primer, per ser una recialla nacionalista franquista, i el segon, perquè les constitucions mai no han sigut inamovibles. Cal voluntat política per negociar i dialogar. Crec que els polítics són tan intransigents perquè volen mantenir la cota de poder territorial per no perdre poder individual. El mateix passa en aquelles poblacions menors que volen «segregar-se» de la matriu i no els deixen per no perdre poder social, polític i econòmic. Què no farà l'Estat Espanyol per no perdre un tros de pastís tan apetitós com és Catalunya! Per altra banda, ni els valencians ni ningú havíem de preocupar-nos de que facen la consulta. Que facen el que ells vullguen, qui som per impedir-ho? En el cas que Catalunya s’independitze de l’Estat –cosa que d’això ara no es tracta– nosaltres continuaríem sent valencians, i espanyols per imperatiu legal. Continuaríem, fent negocis en els catalans, gaudiríem del turisme social, cultural o d'esbargiment a les platges de la Costa Brava o els boscos de la Vall d'Aran, i a més, mantindrem bones relacions veïnals i de germanor cultural.

FELICITACIONS

DES DEL BLOG DE LA TERTÚLIA BAUSSET DEL DILLUNS AL MICALET, MOLTES FELICITATS A TOTS ELS VALENCIANS QUE ESTIMEN LA SEVA TERRA I VOLEN CONTRUIR UNA NACIO ESTRUCTURADA, INDEPENDENT, LLIURE I DEMOCRÀTICA. (SI ÉS ROGETA MILLOR).
QUE L'ANY 2014 SIGA L'INICI D'UN SERIÓS TREBALL D'AQUEST PROJECTE. TAMBÉ ALS QUE NO S'OPOSEN AL PROJECTE.
BONES FESTES I MOLTA SALUT!

Francesc Jover

Primavera de l'esglésoa?

Francesc Jover ha escrit a LA VEU DEL PAIS VALENCIA Em resistisc a admetre que tinc fòbia a l'església catòlica com algú m'ha dit. No vull tindre res contra ningú. Si puc admetre possibles manies senils que s'agiten cada volta que apareixen disbarats mediàtics en certa jerarquia de l'església. Concretament d’un llibre que acaba de publicar el polèmic arquebisbe de Granada que, solament el títol, «Cásate y se sumisa», podria ser una autèntica apologia de discriminació de gènere, per ferir la sensibilitat, i per posar en evidencia el desarrelament i desconnexió de molts jerarques de l'església catòlica en la societat actual. És de veres que no he llegit el llibre, però n'he tingut prou en algunes «perles» que han reproduït els mitjans de comunicació, els quals m'han recordat altres èpoques, on la Falange femenina instruïa les dones del deure de submissió que tenia al marit. No sóc el més indicat per recórrer a cites bíbliques, com aquella que diu que el regne de Déu no és d'aquest món; aleshores, vol dir açò que l'església viu aïllada en el seu propi món? És cert que en una institució privada, com és l'església, s'estableixen reglaments interns que obliguen els afiliats a seguir-los; però, cap reglament, per privat que siga, està legitimat fomentar la desigualtat i discriminació entre el gènere humà. En aquest punt sembla que l'església no acaba de situar-se en un clima primaveral com vol fer-nos creure. No es tracta de qüestionar els misteris i rituals que estan obligats a seguir els creients, del quals no tinc cap objecció que fer; es tracta del dret de cada persona a no estar sotmesa a un altra per qüestió de sexe, religió, ètnia, etc. Pels anys quaranta del segle passat, en els moments més durs de la dictadura feixista, hi va haver un fort adoctrinament masclista. És que hi ha gent d'església que vol tornar a aquella època? Potser si hi haguera alguna bisbesa ho entendria millor. Permeteu-me que us recorde alguns textos que la Falange femenina intentava inculcar a la dona: «Les dones mai no descobreixen res; els falta, per descomptat, el talent que Déu ha reservat únicament als homes. Les dones no podem fer res més que interpretar, millor o pitjor, el que els homes els donen fet». No trobeu alguna similitud d’arguments? Cal dir als joves que la Secció Femenina va ser un potent aparell del franquisme dedicat a desmuntar la cultura igualitària, entre la dona i l'home, que fomentava el règim democràtic. Les perles del llibre en qüestió que he pogut llegir, sembla que són copiades de Pilar Primo de Rivera. Disculpen a l'home de sortir per la nit en amics o amigues a divertir-se sense la muller, i de qualsevol relació extramatrimonial. Son perles alienants del llibre com aquella altra falangista que diu: «Prepara un bon dinar per a quan el teu marit torne del treball i oferiu-vos a ell en el que vullga. A l'hivern, prepara-li el foc a la llar per què puga seure's i relaxar-se, i porta-li les sabatilles». Sobretot, continua dient Pilar Primo de Rivera, «no li demanes explicacions de les seves accions, ni qüestiones la seua integritat. Recorda que ell és l'amo». Quant a relacions sexuals, les indicacions de la Falange recordaven a les dones l'obligació que tenien de donar-se totalment a l'home. «Si et suggerix la unió, accepta-ho submisament, recorda que la satisfacció de l'home és més important que la teua, i quan arribe el moment culminant, un petit gemec teu serà suficient per donar-li plena satisfacció». A més, si l’home demana pràctiques sexuals inusuals, la dona havia de ser obedient i sotmetre's sense queixar-se. Vull respectar les creences i les pràctiques religioses de tothom; però, crec sincerament que l'església no havia de fer ús de la llibertat que té per fomentar i mantenir la discriminació entre sexes. És més, l'església havia d’afanyar-se i desmarcar-se d'aquest llibre, posant més èmfasi en allò que deia Francesc d'Assís de ser instrument de pau i de trellat en la societat on viu. Potser molta gent, agnòstica i atea, no l'importaria conviure en una església que xafara terra i no intentara encabotar-se en moralitzar la societat laica.

Discurs de Joan Puchalt

Discurs d’acceptació del premi Tio Canya 2013 atorgat pel Bloc de Progrés Jaime I de l’Alcúdia, lliurat el 4 d’Octubre de 2013. Joan Puchalt i Sanchis Amigues i amics: Acaben de lliurar-me el premi que més satisfacció m’ha donat a banda de ser valencià, casar-me amb la dona que tinc, i ser pare. Cal donar les gràcies al Bloc de Progrés de l’Alcúdia, associació punta d’ari- et del valencianisme on em trobe com a casa, els quals em veuen en tan bons ulls, que fins i tot me l’han atorgat, però, com que en són més i sa- ben més, els done una i mil vegades les gràcies. Una ullada de repàs als que l’han rebut, en fa veure l’honor. Tots ells són referents per un reguitzell de mèrits. Significació especial sense desmerèixer ningú, a la memòria de Josep Lluis Bausset i Ciscar, mestre de mestres, símbol de bonhomia i patriotisme, homenot del País, aquell que en veure’l tots pensàvem que mai moriria, i en podem donar fe, doncs és present i ben viu entre nosaltres. Menció per al poble d’Albal de l’Horta de València, que em va veure nàixer l’últim any del racionament, un malson que havia estat al País des de feia un llarg temps, del qual ningú vol saber res, on per la sang i la llet els meus pares em transmeteren la vida, la terra, l’idioma i l’estima. Tot seguit a aquells que amb fets i consells, han estat un referent, a mare posí per cas, qui em deia per tal de no acoquinar-me i fer-li front a la vida “el món és dels valents sense pèls en el cor” i per a mantenir-me en la humanitat i la humilitat “no hi ha home sense home”. A mon pare, honrat i just, qui mostrant-me saviesa deia: “Quan sàpigues el que vols ja en te’ns la meitat, cal assolir la resta treballant” i ensenyant- me justícia i bonhomia: “els homes, són tots iguals davant Déu i la resta d’homes”. A meua dona Conxa, sensible, de trellat, qui amb una irrebatible lògica arran les meues reflexions sobre aquest premi, em diu: “t’has passat la vida dient que els premis majorment se’ls emporten els poderosos, i ara que te’n donen u a tu, “El tio canya” del Bloc de Progrés de l’Alcúdia, també re- negues? Gràcies novament amics i amigues per fer-me sentir un de vosal- tres. Al nostre fill Juan, com a mostra dels altres dos, Jorge i Imma, qui em diu davant dels meus consells: “pare, el que dius, no puc dir-te si ho faré o no ho faré, però ho tindré molt en compte”, i a la resta de la família, la meua elemental pàtria, de la qual he aprés coses en major o menor grau, per les quals mai no m’han demanat res. Als amics, els qui dic que ho són i ells també volen ser-ho, els d’abans i els d’hora, que mai m’han deixat i mai deixaré “encara que em torturen, en- cara que em degollen”, que escrigué l’Estellés de Burjassot. Recordant els de la infantesa, els de Picassent, a Pepe Ferris d’Algemesí i els de la Tertúlia de Bausset al Micalet, a Eduard Guillot, sense els quals potser no seria ací i ara. A Vicent Andrés Estellés, el fill del forner a jornal que feia versos, aquell que fins a les ulleres, tan sols dorm, doncs en el que ens deixà escrit, hi és també entre nosaltres, qui va ennoblir l’idioma amb saviesa i llenguatge planer aplegant a tothom, deixant-lo en cims més alts que el Micalet de la Seu, regalant-nos d’entre molts, aquests versos al Mural del País Valencià: He retrobat, a la boca del poble, el sostingut conreu de l’idioma. M’estime molt el meu país. Als referents col·lectius com l’Escola Valenciana, també distingida per vos- altres a l’any 2000 amb aquest premi, nodrida de persones solidàries, entusiastes, compromeses, model d’educació i formació avançada, baluard defenent la nostra llengua, els nostres drets socials, la nostra cultura, en la qual col·laboraré més enllà del que puga. A les Escoles d’adults, en especial la del meu poble, que esdevenen un desig, una necessitat, on s’hi troben persones, implicades en l’ensenyament i la llengua, que com una mena de redempció donen una segona oportunitat a tantes i tantes persones, prestant un servei sense preu, a les que els neo-lliberals, perdó, neo-llibertins, balafiadors i altres qualificatius, volen també com a la resta d’escoles públiques, retallar-los les ales sense mira- ment. Al poble de l’Alcúdia i al seu Ajuntament, valencianista com els que més, on no cal donar una aixadada per assabentar-se de la saó que hi ha, doncs el flaire aplega a tots els racons el País. A La Veu del País Valencià, ciberdiari progressista en la nostra llengua, qui generosament em cedeix espai, per a poder dir lliurement allò que vull. Agraeix la presència de regidors del meu poble, del President de l’Escola Valenciana, de la coordinadora Guaix de l’Horta-Sud, de mestres i companys de l’Escola d’adults, de la família, dels amics, de cotertulians de la de Bausset, del Bloc, de tots vosaltres. Potser em deixi algú, perdó, gràcies a ell també. Vaig acabant. Tot i que ens semble fer molt per la gent, la terra i els nos- tres drets, som encara al desert. Sóc com vosaltres posseïdor de referents, de la força que aquest premi dona, afegirem noves forces, noves raons, les quals ens donaran nous alés. I com que m’haveu atorgat el premi Tio Canya, diré una paragrafada pertinent, deixant a banda que la canya també és símbol de flexibilitat, allò que de vegades li manca a hom, i afegint-li matèria grisa, que també de vegades manca, fa un ésser ideal. Així puix, vist el femer en que l’han convertit, redreçarem aquesta enverinada terra, deixada d’aquestes maneres pels poca vergonya, els quals farien ajocar el cap al mateix rei en Jaume si l’alçara, que no deixen de mirar-se el melic i unflats com a titots, es conjuminen amb els de ponent i es creuen que el món és d’ells, que l’univers són ells, arraconant les nostres arrels, la nostra llengua, els nostres referents. No els deixarem fer-ho. Acabe en un desig i faré una pregària, mes que siga cívica: Potser siguen més, potser hagen guanyat eleccions, però no tenen raó. Tan de bo, més prompte que tard, un dia, als pocavergonya, als balafiadors els despatxem pel camí de la deshonra al regne de l’oblit. Amén. Moltes gràcies.

Tancament de RTVV

Francesc Jover ha escrit a LA VEU DEL PAIS VALENCIÀ El País Valencià s'ha quedat sense RTVV, desprès d'una vida que ha durat del 9-10-1989 al 27-11-2013. L'entitat va agafar ben prompte una malaltia que va anar agreujant-se els darrers anys per la mafiosa gestió del govern valencià, la qual l'ha duta a la fase terminal irreversible fins produir-se la parada cardíaca. Els arguments que ha donat el molt poc honorable president Alberto Fabra com excusa, son equiparables a la manca de valenciania i al seu baix nivell polític. Ha actuat seguint tots els passos de les màfies del cinema: entrebanc professional, profit partidista, endoll per col·locar amiguets, vedat privat i negocis bruts. Quan l'entitat ha quedat exprimida fins el moll de l'os, ha tirat de la cadena com si de femta es tractara. Ha usat el mateix estil que la Rita en la gestió de l'afer del Cabanyal de València; el mateix que la classe política conservadora del País Valencià: subornar, manifassejar i «xoricejar». Sembla ser que han patentat la marca i l'utilitzen per destrossar el país. Damunt, són els més valencians de tots. Amb motiu de la situació que ha creat aquest tancament, cal fer un repàs i recordar perquè es va crear la RTVV; quina rendibilitat li han tret els nostres governants; com ha estat utilitzada, des de quina perspectiva, i quin balanç final cal fer. Entenc que la RTVV va ser una exigència de l'Estatut d'Autonomia per cohesionar el País Valencià; per acaronar-nos culturalment i mostrar-nos la nostra història tan manipulada i emboirada; per estructurar el nostre país econòmicament, culturalment i socialment; per fer-nos conèixer els nostres cantautors, músics, artistes, festes, gastronomia, etc.; per revitalitzar l'ús de la nostra llengua i fer que els valencians l'estimen; per ser vehicle d'unitat d'un país estret i llarguerut amb determinades facetes culturals; per utilitzar un tarannà didàctic i respectuós perquè totes les maneres de parlar foren respectades i cap llengua se sentira menyspreada ni marginada; perquè el valencià fora posat a un nivell de prestigi que mai no havia d'haver perdut; per no enfrontar cap persona a un altra per qüestió de llengua; perquè assumira la responsabilitat d'informar, de divertir i de mostrar a tothom qui som sense cap complex. Potser me n'he deixat alguns altres més. Ens convindria fer un repàs dels objectius que s'han complit i dels que no, i sobretot, del balafiament i esperpèntica mala gestió que ha fet el govern valencià. Potser si fem un anàlisi tranquil, el tancament de la RTVV no el veiem tant dramàtic. D'acord que la pèrdua de quasi dos milers llocs de treball és una putada. Una gran putada; però també ho són els 701.300 persones aturades al País Valencià. No vull minimitzar el fet luctuós de quedar-se sense treball tanta gent ni el drama humà que comporta; però, propose que fem recompte del telefem que ha llançat Canal Nou i el poc que ens ha ajudat a ser més valencians i millor informats. És més, la poca audiència que tenia ho diu tot. Podria ser un consol pensar que no pot destruir-se una cosa que està morta. L'afer de la RTVV em sembla que ens ha posat tots al lloc que ens correspon. Ara més que mai se'ns ha mostrat un govern valencià, d'una aclaparadora nul·litat i incapacitat per governar-nos. Si feren un concurs a Eurovisió de partits que acumulen corruptes, amb tota seguretat el País Valencià portaria el primer premi. Els escàndols de xoriços als casos Brugal, Emarsa, Cooperació, Gürtel, Nóos, Taroncher, etc., inclosos els trages de Camps, és una caca al costat de la gran merderada de RTVV. De més a més, amb tots els punts ben clars i ben definits de les malifetes. Ara, no cal més que unir-nos tots plegats al clam generalitzat per demanar la dimissió a Fabra per escurabutjaques, per incompetent, per no saber controlar el desgavell, perquè no té fusta de líder, perquè no té cap de recanvi, per tindre massa correligionaris delinqüents, etc. És per això imprescindible la dimissió i la convocatòria general d'eleccions valencianes. Solament començant de zero podríem alçar el cap i començar a recuperar-nos amb dignitat.