dimecres, 26 de setembre del 2012


El farmacèutic JOSEP LLUÍS BAUSSET,
Un segle al servei del país

Dimecres 21 d’octubre
20,45 – 21,30 h
a la seu del COF Girona (C/. Ultònia 13,2n. Girona)
Josep Lluís Bausset, nascut a Paiporta el 1910, farmacèutic, químic i practicant de medicina i
cirurgia, és un home amb unes conviccions fermes i amb una insubornable fidelitat a la llengua i al
país.
Aquest homenatge amb motiu del seu centenari, vol reconèixer la tasca feta per Bausset en l’àmbit
cultural del nostre país.
Coneixerem de prop aquest farmacèutic. Aquest homenot, personatge subterrani, maulet, premi
Jaume I, figura clau en la recuperació cultural de les terres meridionals, amic de Joan Fuster,
Sanchis Guarner,Andés Estellés, Eliseu Climent..
Amb el convenciment que aquesta sessió serà una aportació enriquidora per a tots,
... us animem a participar-hi !!!
Us convidem a l’homenatge-centenari:
A càrrec de:

- Sr. Josep Miquel Bausset.
Fill de Josep Lluís Bausset



      Paraules

      Parlar be es molt dificil, i sobretot, els politics perque les seues paraules poden tindre reso i hi han d' esser molt estrictes per les possibles conseqiiencies que poden tindre en contra. M'estic referint a que, segons es deia a la pagina 5 de Levante-EMV del passat divendres, el senyor Francisco Camps digue que «Alvaro Lopez nunca me ha pagado un traje». Es possible que, a part d'aixo, pot presumir-se que, si no li'n ha pagat un, pot haver-li'n pagat mes, 10 que, sense donar-se compte no aclarix res. Per tant, encara que el que digue fora veritat, pot ser una trampa i, per aixo, hi ha que anar amb peus de plom, quan es diu 0 s'escriu, perque ell deu de saber que quan es
parla sense pensar, es diu el que es pen sa. I aixo es perillos.
         
 Un servidor, durant el temps d'ensenyament en instituts de batxillerat ha comprovat que, sobretot en fisica i matematiques, no llegir be l'enunciat dels probiemes fa que no es resolguen be. Tornant al principi, jo crec que el jutge Garzon 0 el fiscal de la corrupcio que hi ha en curs no son tontos (no crec que ho siguen) , poden traure conseqiiencies ad hoc. I un exemple per aclarir-ho. En ma casa, la meua dona es l'encarregada de comprar la roba i no me'n ha comprat mai un mocador, per la senzilla rao de que sempre me'n ha comprat mitja 0 una dotzena. I d' eixa forma, 10 de Francisco Camps pot ser veri tat, pero tambe pot ser una trampa.
            Per tant, parlar be es dificil i anxiomatic, sobretot per als politics i per a tothom si no volem clavar la'pota sovint.

- J. Bausset. L'Alcudia. 

dimarts, 25 de setembre del 2012


J0SEP LLUÍS BAUSSET : SÍMBOL VIU DEL VALENCIANISME


        Un País necessita referents que puguen ajudar-lo a avançar en el camí del seu redreçament nacional. Qualsevol País té necessitat d’hòmens i dones que, des de la llibertat i la utopia, vagen al capdavant del seu Poble en la necessària vertebració de la societat. Però un País necessita també hòmens i dones que en el silenci i en el treball de cada dia,  d’una manera anònima, “subterràniament”, ajuden a fer realitat els desigs de llibertat que tots portem al cor.
        Desgraciadament ja són molts els personatges que ens han deixat, i que personificaven la tenacitat en la lluita per la dignitat del País Valencià : Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Vicent Ventura, Francesc Ferrer Pastor, Toni Mestre, Enric Soler i Godes... Els valencians i les valencianes, sovint tenim la percepció de sentir-nos orfes, degut a tants i tants amics com ja no són enmig nostre.
        Però tenim la sort de tindre entre nosaltres, i amb plenes facultats, tant físiques com intel·lectuals, al professor Bausset. Als seus 99 ( hui els compleix) Josep Lluís Bausset se’ns presenta com un maulet, com un home compromès i obstinat (com ho ha estat sempre !) en la defensa de la dignitat nacional dels valencians, en la defensa de la llengua i la cultura del País Valencià.
        Fidel al seu compromís amb el valencianisme ja des dels anys de la  República en l’Agrupació Valencianista Republicana, el Centre d’Actuació Valencianista i en l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, el professor Bausset és encara hui en dia un home amb unes conviccions fermes i amb una insubornable fidelitat  a la llengua i al País. Quan estem tan acostumats a vore gent que, amb tanta facilitat i sense cap mena d’escrúpols canvia de parer, l’actitud de fermesa de Josep Lluís Bausset, ens encoratja i ens esperona a continuar la seua lluita i la seua tasca de resistència i de vertebració d’un País que “ja anem fent”.
        Josep Lluís Bausset, nascut a Paiporta el 1910, és farmacèutic, químic i practicant de medicina i cirurgia. Militant de la FUE en el seu temps d’estudiant a Madrid, va ser condemnat després de la guerra per la  “Comisión Depuradora de los Cooperadores de la Rebelión, degut al seu càrrec de tinent farmacèutic de l’Exèrcit Republicà.
        A partir dels anys quaranta va viure a València, on conegué Joan Fuster, un jove estudiant que vivia a la mateixa pensió que Bausset. Aquesta amistat, que va durar fins a la mort de l’escriptor de Sueca, va ser decisiva en la vida del professor Bausset. Amb Fuster, Bausset va començar, cada dilluns una tertúlia al Cap i Casal, que, amb la incorporació de nous membres, encara hui en dia té continuïtat. Aviat conegué a Vicent Ventura, Ferrer Pastor, Estellés, i entrà en contacte amb Sanchis Guarner, que ja coneixia d’abans de la guerra.
        A l’Alcúdia, poble on el professor Bausset passà a viure als pocs dies de nàixer, va aglutinar un grup de joves que, amb ànsies de llibertat s’organitzaren entorn d’ell, per promoure activitats culturals, amb l’edició de la revista Parlem,una de les primeres publicacions en valencià durant el franquisme. Bausset mateix organitzà conferències de Sanchis Guarner, Ernest Lluch, Ricard Pérez Casado, Josep Vicent Marquès...El professor Bausset, a més de fer classes en valencià, de nit, a persones adultes, va fer un programa en la nostra llengua en una emissora comarcal, que va acabar ràpidament per una intervenció del Governador Civil de València :”Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, no podemos consentir, después de tres años de Guerra Civil, ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la Unidad de la Pàtria
Professor als instituts de Tortosa, Xàtiva, Alzira, Carlet i Carcaixent, Josep Lluís Bausset va ser fundador del Partit Socialista del País Valencià de Vicent Ventura, i d’Acció Cultural del País Valencià, i ha col·laborat des de primera hora en les Campanyes “Carles Salvador” d’ensenyament de la llengua.
        Fill Predilecte de l’Alcúdia, i I Guardó d’ Or de la Unitat del Poble Valencià, ha rebut també el I Premi Vicent Ventura, el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Jaume I de Barcelona, el premi “Valencià de l’any 2000” de la Fundació Huguet de Castelló i el Premi de periodisme “Martí Domínguez “ de l’Ajuntament d’Algemesí. És president d’honor del Bloc Jaume I de l’Alcúdia, soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i membre d’honor de la Fundació Ernest Lluch.
        Encara hui en dia, el professor Bausset conserva una vitalitat envejable, que ens mostra en els seus articles de premsa, sempre incisius, irònics i plens d’intel·ligència, i en les seues cròniques setmanals sobre la pilota valenciana.
        Als seus 99 anys, Josep Lluís Bausset és per a tots els qui ens sentim i ens volem valencians  un referent. Un mestre, un patriota, un home que continua lluitant per la dignitat i la llibertat del nostre País. Un exemple d’honestedat, de bondat, de virtuts cíviques. Un home “subterrani” com el va qualificar el seu amic Fuster, “dels més admirables del País Valencià”  

Santi Vallés i Casanoves (filòleg i assagista)*


Amb mi no compte Sr. Camps

El passat dijous 5 de març, el president Francisco Camps, imputat en el cas Gürtel pel jutge Garzón, deia en aquest mateix diari: «Mis amigos son los5millones de valencia nos». Mire Sr. Camps: L'amistat es un do que es fan les persones. Un do gratuït i recíproc!
     Al llarg dels meus 98 anys Sr. Camps, he tingut molts bons amics, alguns dels quals ja han faltat Joan Fuster, Vicent Ventura, Vicent Andrés Estelles, Sanchis Guarner, Innocensi Signes, Joan Garai, Francesc Ferrer Pastor ... D'altres, per sort, encara estan vius:Francesc Burguera, Josep IborraJosep Garcia Richart, Joan F.Mira, AgustiVentura ... 
       L'amistat es possible, perquè hi ha entre les persones una relació, un lligam de sensibilitats. I en l'amistat, com que es un regal, ningú no es pot arrogar la capacitat de ser amic, si no hi ha una correspondencia per l'altra part. Per tant, en el meu cas, ni voste ni cap altra persona es pot arrogar la facultat de trindre'm d'amic, a no ser que entre eixa persona i jo, hi haja una relació de confiança, d'afecte i d'aficions. 
       I com comprendra, no es voste una persona que jo puga tindre d'amic. Ni pot ser-ho, ni ho vull que ho siga. De la mateixa manera que voste tria el seus consellers, jo tambe trie el meus amics. I de cap de les maneres no l'he triat a voste d'amic. Ni li tinc confiança, ni afecte, ni simpatia, ni empatia. Ni compartim aficions, ni gustos literaris, ni idees. 
      Deia el filòsof Aristotil (384-322 aC) «Alguns creuen que per a ser amics, n'hi ha prou en voler ser-ho. Com si per a estar sà n'hi haguera prou en desitjar la salut ». No Sr. Camps, ni som amics, ni crec que ho pugam ser. Per tant, no compte amb mi que s'arroga la idea de tindre 5 milions de valencians com amics. Dels altres 4.999.999 valencians, no li puc dir res. Però pel que fa referència a mi, no em compte com amic seu.-

Josep Lluis Bausset i Ciscar. L'Alcudia. - 2009



dijous, 13 de setembre del 2012

Casaldàliga


T R I B U N A   
H I S T Ò R I E S
                
CIUDAD, martes 11 de Septiembre de 2012 5
 home coherent

 Francesc Jover

CIUDAD, martes 11 de Septiembre de 2012

Fa molts anys, quan era jove, vaig dir públicament que les corones d’or i d’argent de marededéus, calia subhastar-les i dedicar l’import a beques d’estudi universitari per a fills de treballadors. Ho feia des d’una publicació de signe catòlic i sembla que no va agradar la idea al nacionalcatolicisme. Encara queda alguna recialla d’aquella època, perquè de tant en tant m’ho
recorda algú com una proposta extravagant carregada d’irreverència. Bé, son coses que passen; també hi ha qui em tira en cara que en altres èpoques beneïa la taula i ara no ho faig.

Un altre dia us diré per què vaig deixar de beneir la taula. Hi han coses que es poden justificar raonablement.

El mateix de raonable i coherent que l’actitud del bisbe emèrit Pere Casaldàliga, un català nascut el 1928. El 1968 se’n va anar de missioner a una de les zones més pobres de l’estat de Mato Grosso, al Brasil. Una zona on hi havien pocs terratinents propietaris de tot, i altres, que era la gran majoria, que no tenien res. Els terratinents dominaven el mercat de treball en condicions de semiesclavitud ajudant-se de pistolers a sou. En 1971, el papa Pau VI crea la prelatura de Sâo Félix i Pere n’és nomenat bisbe. Un bisbe que mai no ha usat la mitra ni el bàcul, que no necessita cap palau per a viure, ni catedral per reunir els fidels. La seva residència és una barraca com les del veïnat, i quasi sempre la comparteix amb altres que no tenen casa.

Com no podia ser d’altra manera, Casaldàliga es va posar a favor dels més desvalguts, els peons sense terra, i començà una lluita, metafòricament parlant, per fer desaparèixer injustícies i desigualtats, al mateix temps que ensenya l’evangeli com a signe d’alliberació. Les forces vives de la dictadura del Brasil, d’aleshores, es van posar en contra seva i començà a rebre bonegons del Vaticà. Després, ambaixades del papa per reprendre’l i, finalment, el 1988, és obligat a visitar el Vaticà, pel sistema «ad limina», per donar comptes a Joan Pau II. Joseph Ratzinger fou l’encarregat de llegir-li el Cató, però no fou capaç de fer-li acceptar una teologia dogmàtica i autoritària.

El bisbat de Pere es va convertir en difusor de la teologia de l’alliberació, i d’una comunitat de base capaç de reivindicar llibertat i justícia per als més pobres. Aquesta actitud va fer que la dictadura torturara i empresonara moltes persones, al mateix temps que els més molestos eren assassinats. El bisbe era tractat per la dictadura de demagog, comunista, fariseu, indocumentat, home de mala fe, provocador…

Una volta, per octubre de 1976, va anar a una comissaria acompanyat per Joan Bosco, un altre capellà, per interessar-se per dos dones detingudes que eren torturades. La policia va disparar al pare Bosco i el va assassinar allí mateix.

En complir 75 anys, segons les normes canòniques, va presentar la dimissió. El substitut que hi va enviar el Vaticà, va dir a Casaldàliga que havia d’anar-se’n perquè si s’hi quedava podia fer-li ombra. Pere volia quedar-se allí, no perquè es considerava l’amo de la diòcesi, sinó perquè és allí on vol acabar la vida, i a més és l’única llar que té. La comunitat de creients de Sâo Félix no va acceptar el nou bisbe perquè no ha participat en l’elecció ni tan sols ha sigut consultada. Milions de catòlics de tot el món van protestar per la manera que el Vaticà, autoritàriament, nomena els bisbes sense participar-hi l’església local.

No puc relatar totes les anècdotes del català universal Pere Casaldàliga, però puc dir-vos que, vell i malalt, encara està al lloro. Diu que cal fer una reforma a l’Església començant per la supressió del Vaticà com a Estat, i del papa com a cap d’Estat. A més, diu que l’actual crisi l’ha provocat l’usurer capitalisme neoliberal i cal defensar-nos de manera contundent de les solucions que volen imposar-nos.

Davant d’aquesta ferma i exemplar actitud de Pere, jo em trac el barret i em pregunte, què fan els bisbes capficats únicament en el sexe i en els gais? Per què no ixen al carrer denunciant els que han provocat la crisi i defensant les víctimes? Per què no posen en venda les corones de marededéus, per ajudar els necessitats? Aquella Església i aquesta, és la mateixa? Com diria
Bausset: vergonya, senyors, vergonya. fran.jodo@gmail.com

dijous, 6 de setembre del 2012

El Conseller Vela i les seues xarrades

 Mensaje reenviado -----
De: Juan Puchalt <malillo_cullerot@yahoo.es>
Para: "levante.rdc@epi.es" <levante.rdc@epi.es>
Enviado: Miércoles 5 de septiembre de 2012 20:58
Asunto: .

Que el Conseller Vela és ara mateix un "crack", pot ser ja quasi ningù ho posem en dubte. Fa un temps, els companys de bancada a les Corts Valencianes li retreren una sonada ovaciò al dir: "el valenciano se aprende en casa y en la calle" li va mancar a dir i en els albellons. Desprès per tal de posar en clar els comptes de la Generalitat del 2011 respecte al plà d'ajust del déficit, va traure dels caixons 1842 milions més d'euros, la major part despesses de Sanitat (Levante EMV s'en feu resò el 19-5-2012), que ens enrogiren la cara a tots, ès veu que n'era pràctica habitual, als Interventors de la Generalitat no els vam oir.  I ara mateix amolla aquest reble "Estamos empezando a ver el principio del final de la crisis" (sembla que tant al President, a ell i als demés Consellers no els aplega el retall de la paga de Nadal) el dia que s'anúncia que al pais hi han 7241 persones mès en el atur. Una cosa pareguda va dir la Ministra Salgado amb els famosos "brotes verdes" i encara estem hi com Camot, rebent bastonades.  Ja que vore açò de la llengua, com que no hi ha os el què es diu, fins el Conseller d'Hisenda que pel seu caire tècnic te que ser més rigorós que ningú, s'ha convertit en un "crack" i diu alló que li pareix.
Joan B.Puchalt i Sanchis
Avgda.Corts Vaalencianes 72-13
46470-Albal L'Horta Sud.
DNI 73722765z