L’Església sempre és noticia

Francesc Jover ha escrit en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ Quan no es per una cosa és per altra, l'església sempre dona què parlar. Això demostra el maridatge social i mediàtic que hi ha entre aquesta vella institució i la societat, tot i que havia d'haver-hi una ferma convicció del lloc que ha d'ocupar cadascú. Seria hora que l'església fera autocrítica, acceptara la societat laica i les crítiques dels ciutadans, sense que per això se senta perseguida. A més, seria bo que fera renuncia dels privilegis que té perquè hi haguera un respecte recíproc entre tots dos. Però, principalment seria hora d'acabar en el nacional catolicisme vigent, encara que estiga camuflat d'eufemismes. No tinc informació exacta de la quantitat de bisbes valencians que l'arxidiòcesi exporta a la resta de l'Estat, però tant es val; em sona que són molts. Tampoc no se, si els bisbes valencians que l'església exporta tenen molta o poca categoria professional –dins del barem establert– per a les diòcesis valencianes. Tampoc crec que els bisbes valencians que van destinats fora, vagen amb la intenció de valencianitzar els seus fidels; més be aniran –crec jo– a pasturar el ramat, segons Déu els ha donat a entendre. El que sí que estic segur d'una cosa, quan València importa bisbes, ho fa amb el propòsit exprés de castellanitzar els fidels; apart –clar està– d'exercir l'ofici de pastor. Si fora mal pensat, diria que l'aparell de l'església vol abastir el País Valencià de bisbes que no siguen autòctons valencians pel possible risc que siguen valencianonts i es dediquen a córrer la veu entre el fidels que Déu no s'oposa a la identitat valenciana, a la seua història i la seua llengua. L'excepció està en el valencià Jesús Murgui, exrector d'Ontinyent, que l'han destinat a Oriola-Alacant de bisbe. Allà dins pense que potser hagen permès enviar a Alacant un bisbe valencià, perquè consideren aquella diòcesi suficientment castellanitzada i no hi ha cap de perill. Jo no ho crec així, perquè si la nostra autonomia fora com cal i es dedicara a estructurar i vertebrar el país, seria un altra història. És noticia també les declaracions homòfobes del bisbe de Castelló, Casimiro Lopez, castellà de Soria, que podríem entendre-la com autoodi per no admetre les pròpies tendències sexuals. Ho dic així perquè, alguns tècnics en la matèria, asseguren que les inclinacions homosexuals no acceptades per l'individu es manifesten a la llarga en homofòbia. No és la primera volta que Castelló té un bisbe d'aquestes característiques. Els bisbes que ataquen, individualment i col·lectivament, els gais és un percentatge molt insignificant. El que passa que la resta no es desmarca, possiblement per solidaritat o corporativisme; el cas és que amb el seu silenci el col·lectiu de la jerarquia eclesial es definix. Pel que fa al desplegament informatiu sobre el “Dia de la Família”, també en TV; caldrà matisar que l’església tracta d'una determinada tipologia de família que podrà ser molt respectable, però no l'única. Hi han milers de valencians que estan per un altre tipus de família no exempts d'estima i voluntat de conviure en pau. Els matrimonis civils, de caràcter hetéreo i homosexual; i les parelles de fet; poden tindre fills propis o adoptats que, per cert, no és cert que tinguen «pertorbacions de la personalitat». En cap cas està demostrat que aquestes famílies hi ha més violència que en la tradicional, ni és de vers que s'ha posat cap base «per a la destrucció del matrimoni i de la família». En una societat laica les creences religioses passen a segon termini; el que val és que siga cau d'amor, respecte i llibertat. Cal admetre que la llibertat dona opció a trencar motles, com la llei de divorci, de matrimonis homosexuals, d'avortament, etc. D'açò mai no insistirem prou: cap persona està obligada a casar-se en un altra del mateix sexe; ni cap individu està obligat a avortar o divorciar-se. Ho fa qui vol. Això forma part d'una societat lliure, respectuosa i democràtica, i sols per això ha d'estar regulat per les lleis civils. L'església es definix com antidemocràtica cada volta que demana que les lleis s'ajusten a la seves creences; és per això que no pot haver-hi democràcia sense desvincular-se de fet i de dret de l'església.