Realment el poble valencià ha estat mancat sempre d’un ventall ampli de referents. Va haver-hi un moment que comptàvem sobretot amb una tríada: Joan Fuster, Vicent Andrés Estelles i Enric Valor. Una tríada, per cert, vinculada a tres gèneres literaris dels quals eren representants inqüestionables: l’assaig, la poesia i la narrativa. I ben agraïts que hem d’estar al que ens varen deixar en herència. Una obra potent que enriqueix la nostra literatura i en conseqüència la literatura catalana feta al País Valencià.
Hi ha hagut també altres trajectòries cíviques i patriòtiques dignes d’esment. Potents i senzillíssimes alhora. Arrelades a la cultura, a la llengua i al territori. Esponeroses i fecundes. Regalimant conviccions nacionals, de justícia i llibertat, en paraules, en textos, i en gestos també. Llavors fecundes que ens comprometen i estimulen.
Justament avui, fa quinze dies, soterràvem a l’Alcúdia Josep-Lluís Bausset. A l’Alcúdia, que era el seu poble. O millor dit, el seu segon poble, ja que el primer com a lloc de naixement el compartíem tots dos: Paiporta. Això ell sempre li agradava de recordar-m’ho.
Em vaig sentir molt trista en saber la notícia del seu traspàs perquè l’orfandat –també la simbòlica– és dura de pair. Em vaig sentir trista fins que vaig escoltar les paraules del seu fill Josep Miquel, qui, en adreçar-nos un missatge de comiat a les persones que omplíem l’església, va dir més o menys: «Alguns m’heu dit amb una pena autèntica: “Heu perdut un pare. Nosaltres hem perdut un referent.” Però ni nosaltres hem perdut el pare, ni vosaltres heu perdut un referent. El pare ha sembrat una llavor. Ara el que hem de fer tots és procurar que done fruits». Jo tenia, com molta altra gent, un nus a la gola. El monjo de Montserrat, des de la fe que dóna una dimensió diferent a la mort, va ser-ne conscient i ens va regalar un record amable, intel·ligent, ple de saviesa per a despertar-nos un somriure. «Algú, meravellat pels anys viscuts preguntava al pare: “Senyor Bausset, ¿quin és el seu secret per haver arribat a viure més de cent anys? I ell responia : “respirar, fill meu, respirar”».
Respirem, doncs, el perfum de la memòria. De la memòria agraïda a eixos 101 anys d’estima. De coherència. De treball infatigable en tasques molt diverses. D’afeccions conreades fins a la fi: la pilota valenciana, la música, les tertúlies… El recordaré sempre en els actes d’apertura del curs acadèmic al Paranimf del carrer de la Nau. Atent , vivint el moment concentradament, fins que feia una ullada al rellotge i, prudent, per no perdre el tren de tornada a casa, s’alçava discretament i jo el seguia amb la mirada fins que desapareixia per la porta.
Ara, pense que les sucosíssimes converses de Santi Vallés mantingudes amb ell i publicades a Tàndem edicions amb el títol Converses amb l’home subterrani, restaran per sempre com un camí d’aproximació a la figura polièdrica del senyor Bausset. I no em puc estar de recordar-ho. Si algú pensa que estic fent publicitat, tindrà raó.
Rosa Serrano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada