Fonaments
Estratègics de l’Educació a València
Document
per la reflexió i l’anàlisi a la tertúlia de Bausset
Per
Joan-Carles Jover
Sovint
en la nostra parla col·loquial, confonem o substituïm la part pel tot. En la
lògica racionalista és aquest un error imperdonable que, nogensmenys, comporta
poca o cap importància si el que volem fer és un pur exercici de narrativa
fantasiosa. Quan del que es tracta però és posar sobre la taula propostes
d’actuació –política, social, econòmica,...- la cosa aleshores canvia. Com quan
tractem com a sinònims els conceptes de formació, d’instrucció, d’ensenyament o
d’educació més enllà del joc de la conversa.
No serà
però aquest el tema que voldria portar a debatre, sinó un altre que, al meu
entendre si més no, posseeix una transcendència cabdal. Es tracta del què és i
què comporta un ensenyament públic. Algú diria que és allò que es fa en una
escola pública, parodiant aquella vella definició de la nostra joventut que a
la pregunta “què és la intel·ligència?”, contestàvem amb una tautologia:
“intel·ligència és el que mesura els test d’intel·ligència”.
La
transcendència de fixar posició esdevé per les múltiples propostes que es
realitzen des de diversos àmbits socials, i que durant els últims anys en què
trontolla els mecanismes de qualitat en l’ensenyament i, fins i tot, el mateix
sistema –nacional- d’ensenyança, hem vist com demanden la citada Escola Pública.
Però, estem expressant tots el mateix quan reclamem una “escola pública i de
qualitat”?. El qui subscriu no ho creu així.
Ensenyament
Públic versus ensenyament privat, és
una disjuntiva que s’arrossega des de fa molts decennis i porta aparellada la
seua anàlisi i, sovint, un posicionament previ per qui l’emet. Així, des de
visions ideològiques progressistes, és comú que el punt de partida siga
favorable a les escoles públiques, apel·lant a criteris d’igualtat o de
redistribució de renda. Versemblant, des de visions ideològiques conservadores
el punt de partida no sol ser unànime, però si el d’arribada clarament a favor
de l’escola privada, i en defensa de principis de llibertat individual i de
mercat. Nogensmenys, aquesta dicotomia està habitualment farcida d’una barreja
d’anàlisi simplistes, de prejudicis –judicis fets a priori dels anàlisi- i de
grans dosis de confusionisme, de vegades sincer, de vegades malèvol.
Als
anys 70 i 80 del passat segle, quan tota mena d’agents socials, que després
vàrem anomenar “comunitat educativa”, eixíem al carrer per reclamar, de les
noves Administracions Públiques, un recolzament efectiu a l’escola pública, el
que reivindicàvem era la construcció de centres escolars per a tots els nivells
de l’escolarització i a tots els barris i pobles del país; reivindicàvem un
augment de les places docents i de la dotació en recursos didàctics per als centres.
Més tard, reclamàrem ampliar les parcel·les de participació d’alumnes, de pares
i de mares en la gestió dels centres, així com majors quotes de democràcia
interna a l’escola. De ben prompte ja reclamàvem la gratuïtat de l’ensenyament
i un major nombre de beques escolars. Tanmateix, poques vegades es definia què
calia entendre per escola pública. Gairebé pareixeria que tothom ho tinguera
clar i fora unívoc el seu significat. Res més lluny de la realitat. La
polisèmia del concepte hores d’ara és cada cop més freqüent.
Es fa
convenien recordar que, en aquells anys a València, volíem posar en valor allò
que tres dècades enrere la Declaració Universal dels drets Humans expressà
al seu article 26. Hui és totalment vigent aquesta voluntat. Però les noves realitats
socials -econòmiques, polítiques,
culturals, etc.- aconsellen posar sobre
la taula altres voluntats, altres característiques, altres trets que es sumen a
aquells d’ahir. Em pareix molt oportuna, però, la que ens suggereix el
professor Antonio Viñao, i sobre ella em recolzaré quan considera tres
vessants: l’econòmic, el jurídic i el de serveis.
Des
d’una perspectiva econòmica[i],
l’ensenyament és públic quan està sostingut amb fons provinents dels pressuposts
d’alguna de les Administracions Públiques. És clar, pot presentar-se una gran
variabilitat en l’argolla percentual del finançament del centre escolar per
considerar-lo o no públic. M’afegeix a l’opinió majoritària a la Unió Europea per la
qual ha d’aplicar-se en percentatges superior al 60 per cent. De més a més, hi
ha una altra derivada, en aquesta perspectiva, sobre les diverses naturaleses
que el finançament privat pot presentar: aportació –més o menys voluntària-
dels pares i mares, la venda de productes o serveis, la donació des de persones
físiques o jurídiques, etc.
No se
l’escapa a ningú que des d’aquesta perspectiva, anomenaríem Escola Pública al
nostre país tant els centres públics com els centres
concertats que, amb alguna excepció, tots ells sobreviuen per les
aportacions des de les arques de l’Administració Pública amb percentatges
superiors als adés citat.
Des
d’una perspectiva jurídica, es
considera públic l’ensenyament quan la institució docent que la imparteix és de
titularitat pública. No cal recordar que els partidaris ferms d’allò que és
públic desautoritzen amb rotunditat qualsevol altra consideració que no vinga
precedida per aquesta perspectiva. És clar, la titularitat jurídica de les
coses és aplicable als bens –materials i immaterials- i no a les persones. Per
tant, en una institució escolar la titularitat s’exerceix sobre l’immoble i els
bens que acull, materials i immaterials.
Des
d’una perspectiva d’índole prestacional,
l’escola pública és aquella que presta un servei d’ensenyament a la
universalitat de la població que es defineix prèviament com usuària. Des
d’aquesta perspectiva es justifica actuacions urbi et orbi com són el xec escolar o l’exempció –fiscal o no- del
cost del lloc escolar. No importa, doncs, d’on provenen els fons econòmics, ni
qui és el titular jurídic del centre escolar; ací es considera que cada alumne
té dret al servei i la forma i el contingut és voluntat individual, i per tant,
amb independència del nivell i modalitat d’ensenyament, del nivell de renda
familiar, o dels continguts –per citar algunes altres qüestions- tenen dret a
percebre aquests serveis i ajusts.
Al
nostre país ha sigut aquesta la perspectiva dominant per l’ensenyança
secundària no obligatòria i per als estudis superiors. Per exemple, sense
importar la renda familiar de l’alumne, tothom rep via matrícula una exempció
important de les despeses reals del servei que, en aquest cas, van a càrrec
dels pressuposts públics.
Cal
assenyalar però que pretendre en els nostre temps fer l’escola, amb identitat
pública, simplement per una sols d’aquestes tres perspectives no soles és
insuficient sinó, a més, és demagògic. En aquest primers anys del segle XXI, en
gran mesura, l’ensenyament no està alineat amb els valors ètics i professionals
públics, i els idearis dels centres de titularitat pública s’aigualeixen, sense
oblidar que el comú és no posar l’accent sobre el projecte ni sobre l’ideari
del centre i, per tant, sobre els processos d’ensenyament/aprenentatge que en
ell tenen lloc. Com tampoc assistim a un posicionament sobre els elements més
significativament identitaris d’un servei públic, com són els ideològics. Soc
de l’opinió que quan parlem de Escola Pública cal recuperar els trets
d’identitat ideològica que li fan adquirir la consideració de pública, amb
independència de l’origen del finançament, de la seua titularitat jurídica o
del sentit prestacional que es manifeste. Aquests trets característics, al meu
entendre, són bàsicament vuit, al menys per al conjunt dels països europeus
incloent-hi el valencià, doncs.
1er. Universalitat
de l’educació, sobretot en els nivells considerats bàsics, però com un dret que
va més enllà de temporalitats, i per tant al llarg de tota la vida.
2on.
Gratuïtat en els nivells i modalitats de l’ensenyament considerats com a
bàsics, i progressivitat en els altres en funció del nivell de renda familiar.
3er.
Cultura democràtica, tant en les formes de gestió del centre on els mecanismes
i els òrgans de participació i control tenen un pes molt important, com en els
valors de convivència que promou de defensa de la diversitat, de la igualtat,
de la solidaritat i de la llibertat.
4ar.
Obertura al seu entorn social, econòmic i cultural, com un agent actiu més.
5è. Des
de la defensa de la diversitat, actuació sobre la inclusió.
6è.
Defensa dels valors laics. Les manifestacions i creences confessionals han de
tindre el seu propi espai, que no és el de l’escola pública. Aquest valors
laics defensen el dret dels individus a posseir unes o altres creences i a
manifestar-les de manera col·lectiva en els espais que pertoca.
7è.
Ensenyament de les ciències, del pensament racional, del desenvolupament de les
emocions, del pensament crític i del pensament creatiu. Excloure de l’educació
pública el pensament de dogmes, de veritats absolutes o veritats “revelades”,
més propi d’altres àmbits i espais que mereixen tot el respecte, però que no
poden confondre’s. El coneixement científic, com el tècnic i el tecnològic, no
es manté invariable per això el mètode hipotètic deductiu ha de formar part del
procés d’ensenyança aprenentatge.
8è.
Però, sobretots aquests trets destaca un que ha de manifestar-se de totes totes:
l’ètica professional entre tot el personal de la comunitat educativa,
especialment entre els docents, basada en la idea de la “res pública”, com allò
que és comú o que és compartit per una comunitat social. Per tant, aquesta
ètica professional no està subjecta al dictat del mercat econòmic ni al
proselitisme partidista o religiós.
De més
a més, també com a part dels trets essencials de l’Escola Pública Nacional de
València hem de afegir-ne dos més:
9è.
Promoure no sols el coneixement del català, sinó també el seu ús en tots els
àmbits o espais que li és propi. La llengua, la literatura, la història, les
arts, el coneixement científic i tècnic han de ser ensenyades i han de ser
apreses amb el valencià com a llengua vehicular, per això els programes
d’immersió lingüística són els que han de ser assolit per tots els centres amb
la qualificació de “públics”.
10è. La
reconstrucció nacional del país requereix d’un esforç directe, clar i sincer
per part de l’escola pública i tota la seua comunitat educativa. Per això
l’Escola Pública Nacional de València ha de assumir la valencianització del seu
alumnat, junt a altres agents socials, econòmics, culturals i polítics del
país.
Aquests
són, al nostre parer, el decàleg de fonaments estratègics de l’Escola Pública
Nacional de València.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada