Autodeterminació

Francesc Jover ha escrit en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ: «Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural». És el que diu el primer article del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Aquest pacte va entrar en vigor el 1976 i l'Estat Espanyol el va ratificar el 27 de juliol de 1977, quan encara no feia dos anys que havia mort el general Franco. Aleshores, vivíem en una societat d'ales retallades amb una mentalitat casolana, provinciana i encara autàrquica. Potser no havem canviat massa. En acabar-se la Segona Guerra Mundial i quedar les dictadures desprestigiades pels genocidis comesos i el menyspreu als drets humans, va començar Europa a crear lligams internacionals per tal de crear compromisos comuns de democràcia i llibertat. Dissortadament, nosaltres continuarem en un estat feixista durant trenta anys més, apartats de vinculacions democràtics internacionals. Quan començarem a vincular-nos a pactes internacionals de llibertats, sembla que no es feia massa convençuts. La transició descafeïnada que es va fer no va ser capaç de desinfectar adequadament les institucions polítiques del règim anterior; i em dona la impressió que s’adherien a aquells tractats per esnobisme, per fatxenderia; si, com aquell alcoià que deia: «Això ho pague jo». En la segona dècada del s. XXI, la realitat diària és que la política dretana encara se salta quan li convé les pròpies regles i altres que s'ha adherit. Si és menyspreable desfer un tracte després d'haver-lo tancat amb un encaixament de mans, doblement ho és quan una institució política signa un pacte en nom d'un poble i desprès s'ompli d'excuses i eufemismes per no complir-ho. Dic açò per la general oposició que sura al desig d’un ample sector del poble català en fer una consulta democràtica per veure on arriba l'actitud independentista que tenen. Els pactes internacionals, i les més elementals regles democràtiques i de sentit comú, legitimen el dret d'un poble a decidir per ell mateix. Deixe a banda els possibles errors comesos pel govern català. De qualsevol manera, les regles de joc han d'estar al servici de la societat per a una millor convivència en llibertat. Això em sembla més important que les intransigències i dogmatismes. Caldrà partir de la base de les particularitats culturals i històriques pròpies de Catalunya; del grau d'afectivitat que tenen els catalans per la seva terra; etc., però principalment, de la decisió lliure i democràtica que prenguen els interessats. Admet que a Catalunya hi ha gent que sempre voldrà pertànyer a Espanya, però no sabrem quants són fins que no es faça la consulta. És una aspiració de sentit comú, legítima i democràtica, i oposar-se amb excuses que Espanya no pot trencar-se, o que no ho permet la Constitució, és un error. El primer, per ser una recialla nacionalista franquista, i el segon, perquè les constitucions mai no han sigut inamovibles. Cal voluntat política per negociar i dialogar. Crec que els polítics són tan intransigents perquè volen mantenir la cota de poder territorial per no perdre poder individual. El mateix passa en aquelles poblacions menors que volen «segregar-se» de la matriu i no els deixen per no perdre poder social, polític i econòmic. Què no farà l'Estat Espanyol per no perdre un tros de pastís tan apetitós com és Catalunya! Per altra banda, ni els valencians ni ningú havíem de preocupar-nos de que facen la consulta. Que facen el que ells vullguen, qui som per impedir-ho? En el cas que Catalunya s’independitze de l’Estat –cosa que d’això ara no es tracta– nosaltres continuaríem sent valencians, i espanyols per imperatiu legal. Continuaríem, fent negocis en els catalans, gaudiríem del turisme social, cultural o d'esbargiment a les platges de la Costa Brava o els boscos de la Vall d'Aran, i a més, mantindrem bones relacions veïnals i de germanor cultural.

FELICITACIONS

DES DEL BLOG DE LA TERTÚLIA BAUSSET DEL DILLUNS AL MICALET, MOLTES FELICITATS A TOTS ELS VALENCIANS QUE ESTIMEN LA SEVA TERRA I VOLEN CONTRUIR UNA NACIO ESTRUCTURADA, INDEPENDENT, LLIURE I DEMOCRÀTICA. (SI ÉS ROGETA MILLOR).
QUE L'ANY 2014 SIGA L'INICI D'UN SERIÓS TREBALL D'AQUEST PROJECTE. TAMBÉ ALS QUE NO S'OPOSEN AL PROJECTE.
BONES FESTES I MOLTA SALUT!

Francesc Jover

Primavera de l'esglésoa?

Francesc Jover ha escrit a LA VEU DEL PAIS VALENCIA Em resistisc a admetre que tinc fòbia a l'església catòlica com algú m'ha dit. No vull tindre res contra ningú. Si puc admetre possibles manies senils que s'agiten cada volta que apareixen disbarats mediàtics en certa jerarquia de l'església. Concretament d’un llibre que acaba de publicar el polèmic arquebisbe de Granada que, solament el títol, «Cásate y se sumisa», podria ser una autèntica apologia de discriminació de gènere, per ferir la sensibilitat, i per posar en evidencia el desarrelament i desconnexió de molts jerarques de l'església catòlica en la societat actual. És de veres que no he llegit el llibre, però n'he tingut prou en algunes «perles» que han reproduït els mitjans de comunicació, els quals m'han recordat altres èpoques, on la Falange femenina instruïa les dones del deure de submissió que tenia al marit. No sóc el més indicat per recórrer a cites bíbliques, com aquella que diu que el regne de Déu no és d'aquest món; aleshores, vol dir açò que l'església viu aïllada en el seu propi món? És cert que en una institució privada, com és l'església, s'estableixen reglaments interns que obliguen els afiliats a seguir-los; però, cap reglament, per privat que siga, està legitimat fomentar la desigualtat i discriminació entre el gènere humà. En aquest punt sembla que l'església no acaba de situar-se en un clima primaveral com vol fer-nos creure. No es tracta de qüestionar els misteris i rituals que estan obligats a seguir els creients, del quals no tinc cap objecció que fer; es tracta del dret de cada persona a no estar sotmesa a un altra per qüestió de sexe, religió, ètnia, etc. Pels anys quaranta del segle passat, en els moments més durs de la dictadura feixista, hi va haver un fort adoctrinament masclista. És que hi ha gent d'església que vol tornar a aquella època? Potser si hi haguera alguna bisbesa ho entendria millor. Permeteu-me que us recorde alguns textos que la Falange femenina intentava inculcar a la dona: «Les dones mai no descobreixen res; els falta, per descomptat, el talent que Déu ha reservat únicament als homes. Les dones no podem fer res més que interpretar, millor o pitjor, el que els homes els donen fet». No trobeu alguna similitud d’arguments? Cal dir als joves que la Secció Femenina va ser un potent aparell del franquisme dedicat a desmuntar la cultura igualitària, entre la dona i l'home, que fomentava el règim democràtic. Les perles del llibre en qüestió que he pogut llegir, sembla que són copiades de Pilar Primo de Rivera. Disculpen a l'home de sortir per la nit en amics o amigues a divertir-se sense la muller, i de qualsevol relació extramatrimonial. Son perles alienants del llibre com aquella altra falangista que diu: «Prepara un bon dinar per a quan el teu marit torne del treball i oferiu-vos a ell en el que vullga. A l'hivern, prepara-li el foc a la llar per què puga seure's i relaxar-se, i porta-li les sabatilles». Sobretot, continua dient Pilar Primo de Rivera, «no li demanes explicacions de les seves accions, ni qüestiones la seua integritat. Recorda que ell és l'amo». Quant a relacions sexuals, les indicacions de la Falange recordaven a les dones l'obligació que tenien de donar-se totalment a l'home. «Si et suggerix la unió, accepta-ho submisament, recorda que la satisfacció de l'home és més important que la teua, i quan arribe el moment culminant, un petit gemec teu serà suficient per donar-li plena satisfacció». A més, si l’home demana pràctiques sexuals inusuals, la dona havia de ser obedient i sotmetre's sense queixar-se. Vull respectar les creences i les pràctiques religioses de tothom; però, crec sincerament que l'església no havia de fer ús de la llibertat que té per fomentar i mantenir la discriminació entre sexes. És més, l'església havia d’afanyar-se i desmarcar-se d'aquest llibre, posant més èmfasi en allò que deia Francesc d'Assís de ser instrument de pau i de trellat en la societat on viu. Potser molta gent, agnòstica i atea, no l'importaria conviure en una església que xafara terra i no intentara encabotar-se en moralitzar la societat laica.

Discurs de Joan Puchalt

Discurs d’acceptació del premi Tio Canya 2013 atorgat pel Bloc de Progrés Jaime I de l’Alcúdia, lliurat el 4 d’Octubre de 2013. Joan Puchalt i Sanchis Amigues i amics: Acaben de lliurar-me el premi que més satisfacció m’ha donat a banda de ser valencià, casar-me amb la dona que tinc, i ser pare. Cal donar les gràcies al Bloc de Progrés de l’Alcúdia, associació punta d’ari- et del valencianisme on em trobe com a casa, els quals em veuen en tan bons ulls, que fins i tot me l’han atorgat, però, com que en són més i sa- ben més, els done una i mil vegades les gràcies. Una ullada de repàs als que l’han rebut, en fa veure l’honor. Tots ells són referents per un reguitzell de mèrits. Significació especial sense desmerèixer ningú, a la memòria de Josep Lluis Bausset i Ciscar, mestre de mestres, símbol de bonhomia i patriotisme, homenot del País, aquell que en veure’l tots pensàvem que mai moriria, i en podem donar fe, doncs és present i ben viu entre nosaltres. Menció per al poble d’Albal de l’Horta de València, que em va veure nàixer l’últim any del racionament, un malson que havia estat al País des de feia un llarg temps, del qual ningú vol saber res, on per la sang i la llet els meus pares em transmeteren la vida, la terra, l’idioma i l’estima. Tot seguit a aquells que amb fets i consells, han estat un referent, a mare posí per cas, qui em deia per tal de no acoquinar-me i fer-li front a la vida “el món és dels valents sense pèls en el cor” i per a mantenir-me en la humanitat i la humilitat “no hi ha home sense home”. A mon pare, honrat i just, qui mostrant-me saviesa deia: “Quan sàpigues el que vols ja en te’ns la meitat, cal assolir la resta treballant” i ensenyant- me justícia i bonhomia: “els homes, són tots iguals davant Déu i la resta d’homes”. A meua dona Conxa, sensible, de trellat, qui amb una irrebatible lògica arran les meues reflexions sobre aquest premi, em diu: “t’has passat la vida dient que els premis majorment se’ls emporten els poderosos, i ara que te’n donen u a tu, “El tio canya” del Bloc de Progrés de l’Alcúdia, també re- negues? Gràcies novament amics i amigues per fer-me sentir un de vosal- tres. Al nostre fill Juan, com a mostra dels altres dos, Jorge i Imma, qui em diu davant dels meus consells: “pare, el que dius, no puc dir-te si ho faré o no ho faré, però ho tindré molt en compte”, i a la resta de la família, la meua elemental pàtria, de la qual he aprés coses en major o menor grau, per les quals mai no m’han demanat res. Als amics, els qui dic que ho són i ells també volen ser-ho, els d’abans i els d’hora, que mai m’han deixat i mai deixaré “encara que em torturen, en- cara que em degollen”, que escrigué l’Estellés de Burjassot. Recordant els de la infantesa, els de Picassent, a Pepe Ferris d’Algemesí i els de la Tertúlia de Bausset al Micalet, a Eduard Guillot, sense els quals potser no seria ací i ara. A Vicent Andrés Estellés, el fill del forner a jornal que feia versos, aquell que fins a les ulleres, tan sols dorm, doncs en el que ens deixà escrit, hi és també entre nosaltres, qui va ennoblir l’idioma amb saviesa i llenguatge planer aplegant a tothom, deixant-lo en cims més alts que el Micalet de la Seu, regalant-nos d’entre molts, aquests versos al Mural del País Valencià: He retrobat, a la boca del poble, el sostingut conreu de l’idioma. M’estime molt el meu país. Als referents col·lectius com l’Escola Valenciana, també distingida per vos- altres a l’any 2000 amb aquest premi, nodrida de persones solidàries, entusiastes, compromeses, model d’educació i formació avançada, baluard defenent la nostra llengua, els nostres drets socials, la nostra cultura, en la qual col·laboraré més enllà del que puga. A les Escoles d’adults, en especial la del meu poble, que esdevenen un desig, una necessitat, on s’hi troben persones, implicades en l’ensenyament i la llengua, que com una mena de redempció donen una segona oportunitat a tantes i tantes persones, prestant un servei sense preu, a les que els neo-lliberals, perdó, neo-llibertins, balafiadors i altres qualificatius, volen també com a la resta d’escoles públiques, retallar-los les ales sense mira- ment. Al poble de l’Alcúdia i al seu Ajuntament, valencianista com els que més, on no cal donar una aixadada per assabentar-se de la saó que hi ha, doncs el flaire aplega a tots els racons el País. A La Veu del País Valencià, ciberdiari progressista en la nostra llengua, qui generosament em cedeix espai, per a poder dir lliurement allò que vull. Agraeix la presència de regidors del meu poble, del President de l’Escola Valenciana, de la coordinadora Guaix de l’Horta-Sud, de mestres i companys de l’Escola d’adults, de la família, dels amics, de cotertulians de la de Bausset, del Bloc, de tots vosaltres. Potser em deixi algú, perdó, gràcies a ell també. Vaig acabant. Tot i que ens semble fer molt per la gent, la terra i els nos- tres drets, som encara al desert. Sóc com vosaltres posseïdor de referents, de la força que aquest premi dona, afegirem noves forces, noves raons, les quals ens donaran nous alés. I com que m’haveu atorgat el premi Tio Canya, diré una paragrafada pertinent, deixant a banda que la canya també és símbol de flexibilitat, allò que de vegades li manca a hom, i afegint-li matèria grisa, que també de vegades manca, fa un ésser ideal. Així puix, vist el femer en que l’han convertit, redreçarem aquesta enverinada terra, deixada d’aquestes maneres pels poca vergonya, els quals farien ajocar el cap al mateix rei en Jaume si l’alçara, que no deixen de mirar-se el melic i unflats com a titots, es conjuminen amb els de ponent i es creuen que el món és d’ells, que l’univers són ells, arraconant les nostres arrels, la nostra llengua, els nostres referents. No els deixarem fer-ho. Acabe en un desig i faré una pregària, mes que siga cívica: Potser siguen més, potser hagen guanyat eleccions, però no tenen raó. Tan de bo, més prompte que tard, un dia, als pocavergonya, als balafiadors els despatxem pel camí de la deshonra al regne de l’oblit. Amén. Moltes gràcies.

Tancament de RTVV

Francesc Jover ha escrit a LA VEU DEL PAIS VALENCIÀ El País Valencià s'ha quedat sense RTVV, desprès d'una vida que ha durat del 9-10-1989 al 27-11-2013. L'entitat va agafar ben prompte una malaltia que va anar agreujant-se els darrers anys per la mafiosa gestió del govern valencià, la qual l'ha duta a la fase terminal irreversible fins produir-se la parada cardíaca. Els arguments que ha donat el molt poc honorable president Alberto Fabra com excusa, son equiparables a la manca de valenciania i al seu baix nivell polític. Ha actuat seguint tots els passos de les màfies del cinema: entrebanc professional, profit partidista, endoll per col·locar amiguets, vedat privat i negocis bruts. Quan l'entitat ha quedat exprimida fins el moll de l'os, ha tirat de la cadena com si de femta es tractara. Ha usat el mateix estil que la Rita en la gestió de l'afer del Cabanyal de València; el mateix que la classe política conservadora del País Valencià: subornar, manifassejar i «xoricejar». Sembla ser que han patentat la marca i l'utilitzen per destrossar el país. Damunt, són els més valencians de tots. Amb motiu de la situació que ha creat aquest tancament, cal fer un repàs i recordar perquè es va crear la RTVV; quina rendibilitat li han tret els nostres governants; com ha estat utilitzada, des de quina perspectiva, i quin balanç final cal fer. Entenc que la RTVV va ser una exigència de l'Estatut d'Autonomia per cohesionar el País Valencià; per acaronar-nos culturalment i mostrar-nos la nostra història tan manipulada i emboirada; per estructurar el nostre país econòmicament, culturalment i socialment; per fer-nos conèixer els nostres cantautors, músics, artistes, festes, gastronomia, etc.; per revitalitzar l'ús de la nostra llengua i fer que els valencians l'estimen; per ser vehicle d'unitat d'un país estret i llarguerut amb determinades facetes culturals; per utilitzar un tarannà didàctic i respectuós perquè totes les maneres de parlar foren respectades i cap llengua se sentira menyspreada ni marginada; perquè el valencià fora posat a un nivell de prestigi que mai no havia d'haver perdut; per no enfrontar cap persona a un altra per qüestió de llengua; perquè assumira la responsabilitat d'informar, de divertir i de mostrar a tothom qui som sense cap complex. Potser me n'he deixat alguns altres més. Ens convindria fer un repàs dels objectius que s'han complit i dels que no, i sobretot, del balafiament i esperpèntica mala gestió que ha fet el govern valencià. Potser si fem un anàlisi tranquil, el tancament de la RTVV no el veiem tant dramàtic. D'acord que la pèrdua de quasi dos milers llocs de treball és una putada. Una gran putada; però també ho són els 701.300 persones aturades al País Valencià. No vull minimitzar el fet luctuós de quedar-se sense treball tanta gent ni el drama humà que comporta; però, propose que fem recompte del telefem que ha llançat Canal Nou i el poc que ens ha ajudat a ser més valencians i millor informats. És més, la poca audiència que tenia ho diu tot. Podria ser un consol pensar que no pot destruir-se una cosa que està morta. L'afer de la RTVV em sembla que ens ha posat tots al lloc que ens correspon. Ara més que mai se'ns ha mostrat un govern valencià, d'una aclaparadora nul·litat i incapacitat per governar-nos. Si feren un concurs a Eurovisió de partits que acumulen corruptes, amb tota seguretat el País Valencià portaria el primer premi. Els escàndols de xoriços als casos Brugal, Emarsa, Cooperació, Gürtel, Nóos, Taroncher, etc., inclosos els trages de Camps, és una caca al costat de la gran merderada de RTVV. De més a més, amb tots els punts ben clars i ben definits de les malifetes. Ara, no cal més que unir-nos tots plegats al clam generalitzat per demanar la dimissió a Fabra per escurabutjaques, per incompetent, per no saber controlar el desgavell, perquè no té fusta de líder, perquè no té cap de recanvi, per tindre massa correligionaris delinqüents, etc. És per això imprescindible la dimissió i la convocatòria general d'eleccions valencianes. Solament començant de zero podríem alçar el cap i començar a recuperar-nos amb dignitat.

A FAVOR DE LA LLENGUA DE TOTS ELS VALENCIANS I LA SEUA NORMALITZACIÓ

Els sotasignats s’adrecen a l’Honorable President de Les Corts, en Juan Cotino, com a membres de la Tertúlia Bausset, fent valdre els drets com a ciutadans que assenyala l’Estatut al seu article 9.4 i també posant en valor l’article 8.1 que determina el dret dels valencians i valencianes, entre altres, aquells reconeguts en la Constitució de 1978, i en aquest sentit apel·lem al recollit a l’article 20.1.a.

La Tertúlia Bausset, reunida a la seu de la Societat Coral el Micalet, al carrer Guillem de Castro 73, a efectes de comunicació derivada d’aquesta sol·licitud, manté entre els seus objectius el diàleg i la reflexió col·lectiva sobre aspectes culturals, socials, econòmics, historiogràfics i de salut que afecten al Poble Valencià i als ciutadans i ciutadanes que vivim i treballem ací. En aquest sentit, volem fer nostre allò que diu la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, quan expressa que les Administracions Públiques, en la seua relació amb els ciutadans, han d’actuar en conformitat amb els principis de transparència i de participació (art.3.5). Reclamem, com ciutadans, el nostre dret a participar i a expressar els nostres pensaments, idees i opinions sobre els fets que enunciem.

Fonaments de dret

Sobre la participació i el dret d’expressió:

§        Llei Orgànica 1/2006, de 10 d’abril, en el seu article 9.4 diu: “Tots els valencians tenen dret a participar de forma individual o col·lectiva, en la vida política, econòmica, cultural i social de la Comunitat Valenciana”.

§        Llei Orgànica 1/2006, de 10 d’abril, en el seu article 8.1, determina que “els valencians i valencianes (...) són titulars dels drets, deures i llibertats reconegudes en la Constitució Espanyola i l’ordenament de la Unió Europea ...”.

§        Constitució 1978, article 20.1.a: “Es reconeixen i es protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensament, les idees i les opinions per mitjà de la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció”.

Sobre els deures dels òrgans d’autogovern:

§        Constitució 1978, article 9.3, expressa que garanteix entre altres el principi de jerarquia normativa.

§        Llei Orgànica 1/2006, de 10 d’abril, en el seu article 49.1, determina que la Generalitat té competències exclusives, entre altres, en l’organització de les seues institucions.

§        Llei Orgànica 1/2006, de 10 d’abril, en el seu article 21.1, defineixen que Les Corts tenen la potestat legislativa, a més de representar el poble valencià i gaudir d’autonomia.

§        Reglament de Les Corts, aprovat en el Ple de 21 de febrer de 2013, determina alguna de les competències del President de la Institució, al seu article 31.1 que diu: “El president o presidenta de Les Corts exercix la representació de la cambra, assegura la bona marxa dels treballs, dirigeix els debats,...”

Sobre l’ús del valencià:

§        Constitució de 1978, en la seua part dogmàtica, Títol Preliminar, expressa que “Altres llengües espanyoles seran també oficials en els respectives CC.AA. d’acord amb els seus Estatuts” (art.3.2).

§        Llei Orgànica 1/2006, de 10 d’abril, defineix com a llengües oficials a València tant el valencià com el castellà (art. 6.2), però assenyala sols una com a pròpia (art. 6.1): el valencià.

§        La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües (art. 6.3), però s’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià (art. 6.5)

§        Llei Orgànica 1/2006, de 10 d’abril, ressenya en l’idioma valencià el nom de totes les nostres Institucions, perquè siguen utilitzades així, tant quan s’escriga o es parle, en valencià com en castellà. Per tant, cal fer servir el nom de les Institucions en la llengua dels valencians en totes les circumstàncies.

§        La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües (art.6.3). S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià (art. 6.5). Però, el Títol III defineix qui conforma la Generalitat i, entre altres assenyala a Les Corts (art. 20.2) i, també, a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (art. 20.3) com institució normativa d’aquesta.

§        L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (art. 41) determina la normativa lingüística i aquesta és d’aplicació obligatòria en totes les Administracions Públiques valencianes.

§        Reglament de Les Corts, aprovat en el Ple de 21 de febrer de 2013, assenyala els dos idiomes oficials de la Institució (art. 1.1 i 1.2).

Fets i raons

Som conscients que tota comunitat social està fonamentada en valors col·lectius generats pel seu recorregut històric i per la voluntat ferma de construir entre tots els seus ciutadans i ciutadanes un futur en comú.

El Poble Valencià en l’expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica, amb voluntat democràtica i d’exercir el seu dret d’autogovern, ha manifestat en nombroses ocasions assumir, entre altres, els valors de la Unió Europea, així com la recuperació dels continguts dels Furs de l’històric Regne de València amb les exigències de la realitat social, econòmica i cultural valenciana actual.

La recuperació de la Generalitat va constituir un fet de singular importància pel redreçament del nostre poble i la seua identitat, dins del marc europeu, com correspon a la condició de Nacionalitat històrica. Ho va ser pel que suposava, i continua significant hores d’ara, en el reconeixement, exterior i interior, del dret i la capacitat d’autogovern de Valencià com a realitat social diferenciada; així com del dret i la capacitat per l’organització de les nostres institucions històriques, per l’ordenació del territori de l’antic Regne de València, pel desenvolupament legislatiu i del Dret Civil Foral Valencià i per l’execució de les polítiques que com a poble ens correspon lliurement i democràticament.

Les Corts, el President i el Consell, així com també, entre altres institucions, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, conformen la Generalitat recuperada després de la seua abolició per la promulgació del Decret de 29 de juny de 1707.

Totes les Institucions que conformen la Generalitat tenen el dret, però sobretot tenen la responsabilitat, no sols de mantindre i reforçar l’ús de l’idioma que és propi del poble valencià, sinó també consolidar la seua normalització entre tots els estaments socials, econòmics, acadèmics, culturals i institucionals i de les administracions públiques.

Estem convençuts, per això, que els màxims responsables institucionals de la Generalitat han d’avançar amb decisió cap a la normalitat lingüística, i no solament en l’àmbit administratiu que dirigeixen, sinó també en tota la societat. No n’hi ha prou amb la despenalització de l’ús del valencià (tot i que, més vegades de les que voldríem, se’ns amaga la prohibició d’usar-lo al darrere d’un suposat atac a l’autoritat d’alguns membres dels cossos i forces de seguretat); no n’hi ha prou amb el seu ús en l’ensenyament (tot i que, més vegades de les que voldríem, se’ns minva el dret a la immersió lingüística); no n’hi ha prou amb la creació, i ara quasi el seu desballestament, de la RTVV (tot i que, més vegades de les que voldríem, l’ús del valencià és minso i residual).

Cal recordar, per enèsima vegada, que dues són les llengües oficials en aquesta nacionalitat històrica, València, però solament una ens és pròpia. Així es reconeix en els cenacles acadèmics internacionals i en la nostra legislació vigent. Aquest plus de llengua oficial i pròpia, que tots tenim l’obligació de recolzar, cal que tots els valencians el fiquem en valor, i per això cal fer-la la llengua preferent en tota la Generalitat. L’idioma valencià ens identifica com a comunitat social diferenciada, però sobretot és el millor instrument que tenim, tots, per a la cohesió social dels valencians i valencianes, hagen nascut on hagen nascut.

Des del nostre naixement com a Poble, i amb major o menor intensitat en les successives dècades, aquesta terra ha obert les portes a nouvinguts amb llengües i cultures molt diverses. El punt d’encontre va ser, i continua sent-ho, l’idioma que és propi dels valencians i la seua cultura diferenciada. El valencià ha sigut en la nostra història el millor instrument de cohesió i pau social. Així, tenim un excel·lent mitjà per facilitar la inclusió a la nostra societat dels nouvinguts posant el valor el valencià.

El valencià és l’idioma que a tots ens identifica, siga quina siga la llengua de naixement; però, hem de fer-la una llengua útil en la quotidianitat dels ciutadans i ciutadanes. El valencià ha de servir-nos, entre altres coses, per a comunicar-nos per qualsevol dels mitjans que hui tenim al nostre abast; així com, per a la promoció professional i personal; per les activitats empresarials, científiques-tècniques, d’ensenyament, etc.; per a rebre els serveis de l’Administració i per a què el procediments i actes administratius es fasen prioritàriament en la llengua pròpia dels valencians; i per això, és imprescindible el seu coneixement i ús generalitzat almenys en tots els nivells de l’administració pública valenciana; com també el seu coneixement i ús habitual entre els òrgans superiors de la Generalitat.

Tanmateix, els alts representants de les institucions de la Generalitat, per l’efecte modèlic que tenen pel conjunt de la societat valenciana, presenten una responsabilitat major en el procés de normalització del valencià. Un deure que tenen amb tota la societat.

El valencià, com a llengua pròpia de la nostra nacionalitat històrica, a més de llengua oficial, ha de ser la llengua d’ús normal i preferent de la Generalitat, qui té l’obligació normativa, a més de moral, d’atorgar-l’hi especial protecció per a la seua recuperació. I ha de fer-se seguint la normativa lingüística d’aquella institució que té competències per fer-ho.

L’ús habitual del valencià per part del President de la Generalitat, del President de Les Corts, del President del Tribunal Superior de Justícia de València, dels Consellers, així com els Diputats i les Diputades, Alcaldes i Alcaldesses dels nostres pobles i ciutats, constitueix un deure implícit en el càrrec des del moment del nomenament. Ho és perquè tots ells i elles representen al Poble Valencià i als seus trets diferencials com, entre altres, la llengua pròpia dels valencians.

La Generalitat, i per tant totes les seues institucions d’autogovern com ho són Les Corts, té competències per regular l’organització de les seues institucions pròpies, i per proveir-se de les normes processals i de procediment administratiu, com també els Reglaments que els ordenen i regulen, derivades de les particularitats del Dret substantiu valencià o de les especialitats de l’organització de la Generalitat. Per la qual cosa, a cadascuna d’elles correspon impulsar la normalització lingüística, com també remoure els entrebancs que es puguen presentar.

El President de Les Corts exerceix la representació de la cambra i, a més, té la màxima responsabilitat en la reglamentació d’aquesta institució substantiva de la Generalitat. Per tant, el President, entre altres consideracions, ha de fer seus el deure d’actuar de model al davant de la ciutadania fent ús del valencià en totes les seues intervencions parlamentàries.

És exigible a l’Honorable President de Les Corts l’impuls decidit per a la normalització, promoció i extensió de l’ús del valencià a tots els àmbits, però sobre manera entre l’administració que dirigeix i, per tant, la mateixa Presidència en la seua actuació ha de visualitzar sens confusió davant tota la ciutadania del Poble Valencià.

Sol·licituds

1r. Que impulseu, des de la vostra autoritat i responsabilitat, el foment institucional de la llengua pròpia del Poble Valencià com a llengua preferent en l’activitat oral i escrita parlamentària.

2n. Que el President de Les Corts faça servir el valencià com a llengua de comunicació habitual i sempre que es dirigisca a la cambra. Cal visualitzar el seu compromís amb la normalització de la llengua de tots els valencians i les valencianes.

3r. Que la presidència de Les Corts encoratge a tots els Síndics de la Cambra a fer-ne un ús majoritari i preferent en les seues intervencions plenàries i en comissió.

4t. Que el President de Les Corts encoratge a tots els diputats i diputades que s’ajusten a la normativa lingüística que elabora i determina  l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

5è. Que el President faça arribar a tots els Grups Parlamentaris la importància d’impulsar, des de la institució de Les Corts, la normalització lingüística del valencià i que tots els seus membres ressenyen en l’idioma valencià el nom de totes les nostres institucions d’autogovern, tant quan escriguen com quan parlen en valencià com en castellà.

6è. Que el President, com a representant de la Cambra, impulse la modificació del seu Reglament per incorporar l’ús del valencià com a llengua preferent, adequant-la al mandat de la legislació de rang superior.

València, 7 d’octubre de 2013

Masturbar-se possible delicte

Autor: Francesc Jover. Per a La Veu del País Valencià. Enviat el 8 de juliol de 2013

Masturbar-se, possible delicte

D'ací cinquanta anys seran interessants les conclusions que les investigacions de sociòlegs i historiadors facen sobre la societat actual. Quan les dues grans potencies van decidir acabar amb la guerra freda, fou perquè havien esgotat els grans guanys que allò els havia proporcionat. Aleshores, pariren el pensament únic per regir el món i continuar fent-lo igual, o més, rendible. Sembla que van tindre èxit, perquè les coses ara van molt millor per a uns pocs, i molt malament per a la resta.

Per altra banda, no cal ser profeta per endevinar que l'Associació de Botiguers i Intel·lectuals del carrer la Bosseria, de la ciutat de València, vista la seva solidesa, continuarà aportant idees lluminoses. En un sistema democràtic, i espere que en cinquanta anys millore, tota aportació serà ben vinguda i degudament valorada.

Voldria conèixer l'anàlisi sociològic que faran quan parlen del mal repartiment patrimonial de la societat de primeries de segle XXI. Imagine que, no solament destacarà la riquesa econòmica que cada dia està concentrada en menys gent i provoca l'augment progressiu de fam en el món, si no, principalment, veurem el mal repartiment que va haver-hi del trellat i de sentit ètic. No se si sabré explicar-me. La diferència patrimonial entre Amancio Ortega i els usuaris habituals del banc d'aliments, es la mateixa diferència que hi ha de trellat entre Teresa Forcades i Rouco Varela. Dos creients. I no se quina pot ser més greu. El repartiment que es fa de la riquesa en la nostra societat és molt feixuc, però, si no fora perquè hi han milions d'éssers humans que moren de fam, diria que no és tan greu com el repartiment d'ètica i de trellat. De vegades em pregunte si la mala distribució de la riquesa no va aparellada amb la mala distribució d'ètica i seny. La brutal diferència ètica entre el malaurat José Luis Sampedro i Luis el Cabró, és casual o és efecte d'una societat cancerígena que no redistribuïx com cal la renda?

Comentar també, l’equiparació que algú havia fet sobre la masturbació i l’avortament. Masturbar-se, deien, a més de pecat, és un genocidi criminal que cal castigar. Però m'he adonat, i això em tranquil·litza una miqueta, que Alicia Torres ha desmentit allò que sembla havia dit. La reacció que va haver-hi immediatament a la xarxa digital demostra la sensibilitat social del tema. Van haver-hi reaccions d’allò més originals i extravagants, que feien joc en l’afirmació. Molta gent es declarava genocida i confessava ser addicte a fer-se palles. Jo també m’he confessat genocida sense cap vergonya. Finalment, no se si és que algú ha volgut gastar una broma pesada, o que Rouco Varela ha pegat un cop de puny damunt la taula dient que deixen de rebolicar el galliner més del que està. La veritat és que s’ha desmentit i confesse que m'ho havia cregut de debò, si més no, pel poc trellat que alguns demostren i que tant acostumats ens tenen. La qüestió és que anava decidit a arremetre verbalment contra la «provida», per altra banda molt respectable.

Per cert, la primera reacció que vaig tindre quan vaig llegir la falsa notícia, va ser recordar-me d’aquell acudit d’un xicot que se’n va d'excursió a la serra de Mariola i en plena naturalesa va seure's per fer-se una palla. No se quin estímul eròtic li produïa el paisatge del Benicadell, la serra d’Almudaina, la Serrella i l’Aitana, però quan va arribar l'ejaculació i va eixir disparat el semen, va anar a parar a una flor d'espígol. Aleshores, veient el balanceig que feia l'arbust pel pes de la llavoreta, va dir el xicot en ple èxtasi: «eixe haguera sigut volantiner». Potser no tinga gràcia, però és el que em va suggerir la seudonotícia.

Pel que fa a la masturbació, primer de res cal desmitificar-la. Personalment em sembla un acte natural, barat, tonificant, gratificant i saludable.  fran.jodo@gmail.com